Fa uns dies celebràvem que un particular fes una important donació de pintures de Flaugier al MUHBA. En la mateixa línia positiva hem de valorar l’acord que fa unes setmanes es va realitzar entre un altra institució, el Museu de Lleida i el gran col·leccionista de gravat Antoni Gelonch Viladegut.

L’apassionat de l’art i mecenes Antoni Gelonch (Lleida, 1956) ha cedit en concepte de dipòsit 1.001 obres de la seva ingent col·lecció al museu amb un triple objectiu. D’una banda, enriquir els fons amb un seguit de peces del bo i millor del món de les arts gràfiques, amb obres de grans artistes dels segles XV al XX: de Dürer a Rembrandt, de Goya a Piranesi, de Picasso a Warhol. De l’altra, ajudar a inserir dins el discurs expositiu del museu alguns gravats que, per la seva rellevància històrica, poden ajudar a explicar i a fer més entenedora la importància de la capital lleidatana.

G. Piranesi, Vista del Camp Vaccino, 1772.

Gelonch vol preservar la unitat de la col·lecció en una seu, però sense que aquest fet sigui impediment per tal que es puguin exposar algunes peces de forma temporal en altres centres del país (a hores d’ara tenim alguns Rembrandts exhibits al Museu d’Almacelles, i diferents centres de la Diputació de Barcelona mostren gravats de la col·lecció Gelonch Viladegut en l’exposició itinerant De París a Nova York). Tal com afirmà Gelonch durant l’acte de dipòsit al Museu de Lleida el passat 11 de març: “una col·lecció ha de ser una eina al servei de la cultura, la difusió de l’art i el progrés intel·lectual”. El sentit eminentment públic de la donació és quelcom fonamental per a Gelonch. La consellera de Cultura Mariàngela Vilallonga –present en l’acte, junt amb el director del museu Josep Giralt i el tinent d’alcalde de Cultura de la Paeria Jaume Rutllant–, destacà que ningú com ell representa de forma tan clara el nexe entre allò privat i allò públic. Un aspecte que copsem si repassem el seu currículum.

G. Piranesi, Vista de San Giovanni Laterano, s. XVIII.

Després d’estudiar Farmàcia i Dret a Barcelona (realitzant cursos a les Universitats de Grenoble i Harvard), va exercir de farmacèutic cinc anys a l’Hospital de Sant Pau i la Santa Creu. El 1988 va ser cap del gabinet del conseller d’Ensenyament Dr. Laporte i poc després secretari general del mateix Departament. Va estar al capdavant del Programa de Reordenació de la Salut Pública, en temps del conseller Trias durant un parell d’anys fins que –després de gairebé una dècada en l’Administració pública– va decidir reorientar-se vers el sector privat. Viatjà a Boston i a París on visqué set anys fins que tornà a Barcelona.

En molts casos constatem que grans pintors també van excel·lir com a gravadors.

Segons ha confessat en algunes entrevistes, sempre ha sentit curiositat per l’art, però l’interès pel món del gravat va despertar-se-li per causes fortuïtes, estètiques. Cap al 1984 havia de decorar les parets d’un pis i trià unes vistes de Roma de Giambattista Piranesi. De llavors ençà, la seva passió va anar in crescendo fins que el 2006 decidí centrar-se en el gravat. Per què el gravat? Senzill, perquè és la més democràtica de totes les arts. És la que està més a l’abast de tot el públic. Sovint oblidem que les grans transformacions artístiques i estètiques dels temps actuals no haguessin estat reeixides sense les arts gràfiques. Acostumem a parlar de les Belles Arts gairebé com d’un credo: pintura, escultura i arquitectura. Però totes elles deriven del disseny que, normalment, es fa sobre paper; i en molts casos constatem que grans pintors també van excel·lir com a gravadors. Citant els casos de Dürer (el seu pare era orfebre), Rembrandt, Ribera, Goya o Picasso en tindrem bona prova.

A. Dürer, Anunciació, 1504.

Però tornant a la donació, per què Gelonch ha triat Lleida? Primer, perquè és on va néixer i viure fins als 18 anys. Ara no hi viu però les arrels familiars són profundes. En segon lloc, per l’acollida favorable que des de l’inici trobà en el personal del museu (que es compromet a estudiar, catalogar i mantenir unida la col·lecció) i, evidentment, pel sentit de país –i més encara després dels tristos successos de Sixena al Museu de Lleida–. Contribuir a la descentralització de la cultura, ajudar a internacionalitzar la institució i fer accessible a un ampli públic un fons privat diu molt de la seva generositat; recordem que Catalunya, a diferència d’altres països, encara no té en marxa una llei de mecenatge que afavoreixi iniciatives com aquesta.

R. Lichtenstein, As I Opened Fire, 1966.

De fet, una part de la col·lecció ja va ser exposada el 2010 al Museu d’Art Jaume Morera de Lleida. Però Gelonch ha fet nombroses exposicions al país i fora: a Andorra la Vella, Barcelona, Mollet del Vallès, Sant Cugat del Vallès, Manresa, Almacelles, Cerdanyola i l’última a Granollers. La seva pàgina web –amb milers de visites comptabilitzades– contribueix a fer públiques les seves adquisicions i, sobretot, la seva tasca de divulgador cultural tant a través de la publicació de llibres (Mirar Rembrandt, 2019; Luter, 2018) com per la seva col·laboració en algunes interessants exposicions (Imatges per creure. Catòlics i protestants a Europa i Barcelona, segles XVI-XVIII del MUHBA, 2017-2018).

Vista general de l’exposició al Museu de Lleida.

La col·lecció que, a partir d’ara i fins a finals de setembre –amb permís del coronavirus– es pot veure al Museu de Lleida, es troba a l’espai del cor de l’església i és una tria d’una trentena de gravats i algun llibre d’artista des del Renaixement fins l’actualitat. Obres de Dürer, Goltzius, Ribera, Tiepolo, Piranesi, Goya, Fortuny, Picasso, però també de noms més contemporanis com ara Miró, Tàpies, Warhol, Lichtenstein, Subirachs, Plensa, Perejaume o Barceló. Les obres exposades seran rotatòries, de tal forma que, progressivament, hi veurem circular els més de 459 artistes que ara com ara estan catalogats i que conformen aquest miler de peces deixades en dipòsit (un work in progress que està lluny d’estar tancat atès que Gelonch continua adquirint obres a galeristes catalans i estrangers). Obres que són molt més que un simple llistat de noms, ja que també esdevenen un catàleg de les múltiples tècniques de l’art del gravat: xilografies, burils, aiguaforts, aiguatintes, litografies, cromolitografies, serigrafies, etc.

C. Maratta, Crist amb la Samaritana, 1649.

Com afirmà l’autor en la inauguració de la seva exposició Una mirada al 1700 a partir dels gravats de la Col·lecció Gelonch Viladegut a Barcelona el 2014: “L’art ha d’inspirar una trobada, un ressorgiment, i també ens ha d’incitar a descobrir i admetre noves manifestacions; perquè és una eina al servei del xoc estètic, del xoc ètic i, també, del xoc espiritual”. “Fer una col·lecció representa una construcció intel·lectual i estètica que es basa en produir-me i produir a les persones que la puguin conèixer moments d’íntima satisfacció, d’estímul i de goig”. En moments de crisi com l’actual, l’Art alimenta més que mai les ànimes sensibles. Traguem-ne el màxim profit.