Tintín a la Lluna

Tintín a la Lluna

CosmoCaixa fa una proposta, que d’entrada pot sorprendre, una exposició on s’anuncia una relació entre la famosa obra d’Hergé “Objectiu: la Lluna” de 1950 i el viatge de l’Apol·lo 11 al 1969.

Un cop vista l’exposició, alguns seguiran considerant la proposta estranya, ja que lamentablement no s’ha fet massa esforç expositiu per explicar com es relacionen les dues coses.

La mostra, de dimensions reduïdes, s’anuncia com Tintín i la Lluna. Cinquanta anys de la primera expedició tripulada. Tot fa suposar que hi ha un fil de connexió entre el còmic del belga i la missió nord-americana. En realitat són dues petites exposicions que parlen de coses diferents. Una sobre el viatge espacial i l’altra sobre el mètode de treball d’Hergé.

La part més interessant és la del viatge lunar. La documentació i els audiovisuals són interessants, dóna detalls de les diferents expedicions que van fer possible el allunatge i es mostren algunes peces originals de l’astronàutica de l’època. Només aquest tema mereixeria una exposició de molta més dimensió i ambició on s’abordessin la infinitat d’aspectes que des d’un museu de la ciència es poden divulgar. Podríem estudiar des del combustible o la complexitat tecnològica dels equips de filmació fins a les teories de la conspiranoia que neguen el viatge, encara que fos per refutar-les.

La secció de Tintín, sincerament, es queda molt curta, sense cap material original i limitant-se a parlar del que es pot veure en alguns llibres sobre Hergé. Els tintinòfils, crec que se sentiran decebuts. Tot i això, la visita té curiositats, com el vestit atmosfèric desenvolupat per l’enginyer Emilio Herrera el 1936, que bé valen una escapada fins al Cosmocaixa.

Dit això, jo sí crec que hi ha connexió entre la ficció d’Hergé i el relat que se’ns ha fet l’allunatge d’Armstrong.

Tripulació de l’Apollo 11: Armstrong, Neil-A., comandant; Collins, Michael, pilot; Aldrin “Buzz”, Edwin E., pilot del mòdul lunar.

D’una banda, hi ha el paper de la ficció en els avenços tecnològics. Els únics futurs possibles són aquells que algú els ha imaginat abans. Quan Julio Verne ficcionaba el futur, estava, d’alguna manera, ajudant a que es produís. Quan novel·listes, cineastes o dibuixants de còmics imaginen un futur, per molt improbable que sigui en aquell moment, s’obre una finestra al fet que aquest futur sigui possible. Perquè el futur ja no és una cosa que decideixen “altres”. El futur és, cada vegada més, allò que entre tots imaginem i més tard alguns construeixen.

El disseny especulatiu, que és aquell que mira cap endavant, al marge que allò que es projecta sigui o no possible en aquell moment, analitza sovint la ficció del cinema, la novel·la, el còmic o l’animació, per trobar fonts d’inspiració. I és un camp tan suggerent, que un intueix en llegir el títol, tot un univers de creus d’influències, i retroalimentacions entre la ficció i la ciència.

Vista de l’exposició.

L’altra relació és la necessitat, tant per Hergé com per a la NASA, de crear un relat. No entraré en disquisicions sobre la possible falsedat del viatge de l’Apol·lo 11, no tinc nova informació que no estigui ja penjada a centenars de webs sobre el tema.

Però el que sí és cert, és que els EUA necessitava un relat, per contrarestar el poder exhibit en els anys anteriors per l’URSS, en la carrera espacial. Trepitjar la lluna, és abans de res, un conte, una història, un relat d’èxit, poder tecnològic, audàcia i heroisme. Té tots els elements per ser llegit com una narració èpica sobre la grandesa dels EUA. Aquest era l’objectiu principal. Sota aquesta lectura, poc importa si van ser-hi o no a la Lluna. L’important és com van explicar que hi van ser i tota la narrativitat emotiva que envolta la missió. Prova d’això, és que la tecnologia més avançada va ser justament la que va permetre la retransmissió del “petit pas per Armstrong i el gran pas per a la humanitat”. Els elements literaris que coexisteixen en els còmics on Tintín trepitja la lluna i en la “gesta” dels astronautes nord-americans, són evidents. Així com Hergé construïa les seves storyboards abans de posar-se a dibuixar, algú va crear l’storyboard del viatge lunar.

La narració era tan important o més que la veritat.

El 1959, deu anys abans, l’URSS i els EUA es van reptar a una exposició creuada sobre els seus respectius països. En realitat, era un intent mutu de convèncer sobre els seus sistemes polítics. Els soviètics van exposar a Nova York el seu poder espacial, la seva tecnologia nuclear i el seu realisme heroic. Els americans, van encarregar a Billy Wilder un relat i aquest va crear les condicions perquè Nixon i Kruschev tinguessin el famós “debat de la cuina” on tots dos van evidenciar les diferències entre capitalisme i comunisme. Al marge del que es va dir, que també estava pautat, almenys per la part de Nixon, Wilder va introduir elements subconscients com que Nixon sempre apareix a la dreta de les imatges. Des del teatre Grec, els personatges “bons” apareixen a la dreta de l’escena i els “dolents” en l’esquerra.

Doncs bé, alguns diuen que el mateix Wilder o un altre cineasta, fins i tot Kubrick, van ser assessors de la NASA per crear el relat del viatge lunar. Sigui o no cert, el que sí sembla evident és que la narració era tan important o més que la veritat.

Nixon i Kruschev, 1959.

Posats a rememorar narratives ocultes, a mi em fascina la de l’altra frase que Armstrong va pronunciar abans de tornar a la nau espacial: “Bona Sort Senyor Gorsky”. Durant molts anys ningú va saber que significava. Fa uns anys en una entrevista a l’astronauta, un periodista li va recordar la frase. Neil Armstrong que sempre s’havia negat a contestar, per fi ho va fer, ja que sembla que els implicats havien mort. Va resultar Neil Armstrong, amb 10 anys, estava jugant amb els seus amics pel carrer del seu barri. Jugaven a baseball, corrien, batejaven, i en un cop mal dirigit d’Armstrong la bola va anar al jardí del seu veí, el del senyor Gorsky. Armstrong va entrar al seu jardí sense fer soroll, ja se’ls havia caigut la bola altres vegades i fins i tot havien trencat algun vidre i mentre agafava la bola va escoltar a la dona del senyor Gorsky cridar escandalitzada.

-¿Sexe oral? ¿Sexe oral? ‘Sexe Oral, el tindràs quan el fill del veí trepitgi la lluna!

Tot això i molt més em va suggerir la proposta d’exposició del Cosmocaixa, perquè com en l’expedició del 1969, el relat evocatiu del títol sobrepassa amb escreix la configuració final de la realitat.

Colonitzant nous espais per a l’art

Colonitzant nous espais per a l’art

Bancs, centres comercials, esglésies, caixes de cartró i cinemes buits: una obra per a cada lloc i un lloc per a cada obra. La investigació de Jordi Abelló a la recerca de nous formats i llocs per compartir la seva creació pictòrica i audiovisual, no deixa de sorprendre i fascinar.

El mar a l’hivern és una idea que la ment no considera, deia la cançó i com molts altres pobles turístics a l’hivern Cambrils es converteix en una ombra del que és a l’estiu. El vent es referma en un passeig marítim buit, sembrat de botigues tancades i escassos transeünts entotsolats.

Jordi Abelló, Mantis.

És aquest l’ambient malenconiós i nostàlgic que l’artista Jordi Abelló (Reus, 1970) ha escollit per estrenar la seva última obra Pinzellades perdudes, una pel·lícula d’una hora de durada que s’ha projectat al cinema Rambla de l’Art, en una única sessió i sense públic. “Com a pintor vaig pensar que podia ser fascinant visionar el que mai veiem en detall i gran format, viatjar per l’interior de la pintura, potenciar les pinzellades a la gran pantalla per penetrar en el seu món. Sense so, sense públic i sense argument aparent intento recuperar l’essència de la pintura, la pinzellada, i del cinema, el moviment “, explica Abelló, que ara comparteix aquesta radical experiència expositiva en dos vídeos: un és un fragment de la pel·lícula original i l’altre mostra el cinema durant la projecció.

Jordi Abelló, Pinzellades perdudes.

Pinzellades perdudes constitueix un pas més en la investigació de l’artista sobre l’esgotament dels formats expositius tradicionals i la recerca de noves plataformes i llocs per compartir la seva obra. La pel·lícula forma un tríptic ideal amb Vida i Llocs, dos projectes emblemàtics de la innovadora i atrevida investigació d’Abelló.

“Exposar on vols i quan vols és el meu lema”

Amb Vida, un projecte videogràfic que investiga l’origen de la vida des del Big Bang fins a la bomba atòmica, es va atrevir a transformar el departament de televisors de la FNAC Illa Diagonal en una sala d’exposicions, un dijous a la tarda. “Els televisors de les grans superfícies projecten constantment per a tots i per a ningú documentals de natura, el gènere que més convida a la compra, segons les enquestes de mercat”, explica Abelló, que no va tenir por de tractar amb la gentada, la contaminació sonora i els llums encegadors del centre comercial. “L’art ha de tornar al món real, desvincular-se dels espais institucionals per penetrar en la quotidianitat. Exposar on vols i quan vols és el meu lema”, continua l’artista, que després de l’acció ha emmagatzemat els 22 capítols de Vida en altres tants pen-drive, que tot i la infinita reproductibilitat del vídeo són obra única… única i múltiple com la vida.

Jordi Abelló, Vida.

Dibuixant compulsiu, Abelló ha desenvolupat Vida a partir d’unes pintures que el van portar a identificar els embrions del vocabulari estètic i formal de totes les avantguardes, a les imatges ampliades del món microscòpic. Així un mosquit pot esdevenir un pantocràtor romànic, les cèl·lules semblar “un Miró en moviment” i l’explosió atòmica, “un homenatge a Rothko”. “Els expositors de televisors són com altars contemporanis i quan t’ajups per mirar el preu sembla que t’agenolles”, assegura Abelló, abanderat d’una espiritualitat tan atípica com la seva pràctica artística.

Jordi Abelló, Bank.

Transgressor i provocador sense ser mai ofensiu o agressiu, en Llocs transmet el seu missatge artístic de forma gairebé clandestina, tot apropiant-se ni més ni menys que del full dominical, un dels canals primordials de l’església catòlica. “No vull provocar, sinó trobar el lloc adequat per a cada obra. A més a més la religió sempre ha acompanyat l’art”, assegura Abelló, que en aquesta obra estableix un subtil paral·lelisme formal i conceptual entre els llocs de la vida de Jesús i de Van Gogh. L’acció, documentada pel fotògraf Lluc Queralt, va tenir lloc el passat abril a l’església de Sant Pere de Reus.

Jordi Abelló, Llocs.

Fa ja anys que Abelló explora llocs per a l’art més enllà del cub blanc. El 2009 va exposar a la gàbia dels goril·les del Zoo de Barcelona, i el 2012 els 40 retrats de banquers de la sèrie Bank, realitzats amb la desinteressada col·laboració dels voltors de la reserva de Nonaspe, es va poder veure només a través d’una App per mòbils en determinats bancs convertits en sales d’exposició sense saber-ho. Fascinat per la mirada d’altres éssers vius va arribar a crear una mostra per a mantis amb obres a la seva escala, és a dir una desena de centímetres. No deixeu de veure la reacció de les mantis durant la visita a la web del projecte.

“Bancs, centres comercials, esglésies i també museus. El lloc influeix en la comunicació del missatge. En un món globalitzat i uniforme cal reivindicar espais autèntics per a l’art real”, conclou Abelló.