Una amiga meva em recorda una dita que de petita sentia a casa seva: “año bisiesto, año siniestro”.

Quan l’any era de traspàs, ella es fixava en si s’acomplia o no la profecia. Mai no es va acomplir fins que ha arribat aquest any de merda que diu el nostre Messies. Tradicionalment, els anys que tenen un dia més dels 365 normatius –el qual s’afegeix al febrer, que passa de 28 a 29–, acostumen a portar tota mena de malvestats. Per sort, això passa cada quatre anys. Miro enrera i el 2008 va caure en any de traspàs, també el 2012 que fou terrible per a mi. Rere cada refrany hi ha una veritat.

Imatge del coronavirus captada per un microscopi electrònic. Foto: National Institute of Allergy and Infectious Diseases (NIAID).

Viure, en gran mesura, és resistir. I enguany a fe de Déu que hem resistit tots els embats que ens ha portat la pandèmia. Ens hem japonitzat esborrant-nos els somriures, ens hem robotitzat negant-nos les abraçades i els petons. Ens hem confinat com monjos de clausura i hem fet de la llar una fortificació o una trinxera. Hem viscut dins de bombolles estèrils, pompes com les que pintà el Bosco al seu deliciós jardí particular.

Com en un viatge en el temps, hem retrocedit a les primers civilitzacions agrícoles, als remots temps greco-llatins, on tot funcionava a través de la lluita de contraris. La nostra dialèctica, més sofisticada, ha estat en el compromès equilibri entre la salut i l’economia, entre el control i la llibertat, entre el món real i el virtual.

I hem descobert els epidemiòlegs, que han sortit de sota les pedres –tan cofois en passar de l’anonimat a la celebritat–, i aquests han profetitzat com ja ho havien fet fa dotze anys els economistes. Al final hem descobert que ningú no sabia res. Ni la profecia del temps en el qual tindríem la vacuna s’ha acomplert, i aquesta, com l’estrella de Betlem, ha arribat molt abans del que predicaven els profetes de l’Apocalipsi.

Entre tant de dolor per les pèrdues i els estralls econòmics i socials provocats pel monstre, hi ha hagut alguns fars d’esperança. D’entre aquests, destacaria l’eliminació de Trump, la coordinació de la Comunitat Europea en els ajuts, i l’èxit científic en aconseguir l’antídot: tres punts de llum entre tanta foscor.

Com serà el paisatge després de la batalla?, com sortirem d’aquesta gran crisi?. No en tinc ni idea. Potser orelluts i desnortats, plens de cicatrius anímiques, fràgils, desconfiats i temorosos. La síndrome postCovid durarà temps, després que s’eradiqui el mal, i possiblement canviarà el marc mental, el comportament consumista, les relacions humanes i socials. Chi lo sa!!! O potser no passarà res i tornarem aviat a la vella normalitat, que és on volem retornar, i no pas en aquesta nova, plena de restriccions.

Durant el confinament, la cultura va ser un refugi, ara sembla que és un destorb.

Quin paper juga la cultura en tot això? Durant el confinament va ser un refugi, ara sembla que és un destorb. Alguns se l’han apropiada, reduint-la a les arts escèniques, com abans era dels filòlegs o dels cuiners. Els eixos culturals han girat sobre la desigualtat, la diversitat, el gènere i la raça, i és normal, perquè la cultura recull i expressa el clima en el qual ens movem. També s’ha accentuat una preocupant apologia de la ignorància i la vulgaritat –sovint, entre nosaltres, freudianament escatològica– cada dia més gran i atiada per la política i els mitjans. I ha sonat amb més força que mai el cant de sirena de la contemporaneïtat: no tot és present.

I darrerament, com m’indica Rafael Argullol, s’hi ha afegit la cultura de la lletjor, de la qual Barcelona n’és la capital. En nom de l’urbanisme tàctic, amb nocturnitat i confinament, els carrers de l’Eixample es van transformar en un parxís desolador on el contenidor és el rei.

En fi, caminem encara en el cor de la nit, i no sento l’enyor d’un any per oblidar. Tampoc faré cap llista de propòsits. Brindaré amb els meus dins de la meva bombolla –abans trucaré al Procicat perquè m’autoritzin– i em prepararé per seguir resistint tot esperant que el 2021, any que no és de traspàs, sigui millor que aquest, el qual he acomiadat amb una satisfacció del tot inusual.