The Modern Lovers: Pablo Picasso

The Modern Lovers: Pablo Picasso

Desenganyeu-vos. La cançó Pablo Picasso, de la banda nord-americana The Modern Lovers, té ben poc a veure amb el pintor i el seu art.

Picasso és un títol ham per a una lletra anecdòtica sobre l’èxit de l’artista amb les dones, malgrat la seva curta alçada. Picasso és el de menys en una cançó musicalment hipnòtica.

Pablo Picasso, 1962. Domini públic.

The Modern Lovers estan considerats, juntament amb Iggy Pop i The Stooges, els “padrins” del punk. Són representants del que tècnicament s’anomena protopunk, a la primera meitat de la dècada dels 1970, amb una sonoritat seminal que anticipa el punk dels anys 1980, sobretot de grups com Sex Pistols, que mai van negar la seva influència.

Formada el 1970, la banda la formava una bona colla. El seu fundador va ser el líder, cantant i guitarrista Jonathan Richman, l’autor de Pablo Picasso, que havia viscut amb Andy Warhol. Un altre membre de la banda, Jerry Harrison, acabaria sent un dels fundadors de The Talking Heads; i Ernie Brooks, dels The Cars. Poca broma.

Darrere dels temes més cèlebres de la banda, com Pablo Picasso, escrita el 1972, hi ha també John Cale, exmembre de The Velvet Underground, que els feia de productor i que en aquest tema toca els insistents acords pianístics. David Bowie va demostrar la seva admiració per la cançó anys després amb una gens fidel però magnífica versió, enregistrada en directe el 2003.

És com si el jove pintor es traslladés al Chelsea dels anys 1970.

La imatge d’un Pablo Picasso, que enlluerna impunement les noies amb la seva mirada a Nova York, és com un salt en el temps. És com si el jove pintor, vestit amb una caçadora de cuir i uns texans trencats, es traslladés des del Bateau Lavoir del París de principis del segle XX al Chelsea dels anys 1970, lligant-se totes les noies que trobava pel carrer.

 

 

 

Pablo Picasso

 

Well some people try to pick up girls

And get called assholes

This never happened to Pablo Picasso

He could walk down your street

And girls could not resist his stare and

So Pablo Picasso was never called an asshole

 

Well the girls would turn the color

Of the avocado when he would drive

Down their street in his El Dorado

He could walk down your street

And girls could not resist his stare

Pablo Picasso never got called an asshole

Not like you

Alright

 

Well he was only 5’3″

But girls could not resist his stare

Pablo Picasso never got called an asshole

Not in New York

 

Oh well be not schmuck, be not obnoxious,

Be not bellbottom bummer or asshole

Remember the story of Pablo Picasso

He could walk down your street

And girls could not resist his stare

Pablo Picasso was never called an asshole

Alright this is it

 

Some people try to pick up girls

And they get called an asshole

This never happened to Pablo Picasso

He could walk down your street

And girls could not resist his stare and so

Pablo Picasso was never called an asshole

Els quaderns del Picasso jove, desxifrats

Els quaderns del Picasso jove, desxifrats

Malgrat la pandèmia, l’equip del Museu Picasso, dirigit per Emmanuel Guigon, ha seguit treballant en el 50è aniversari de la donació de Pablo Picasso a la ciutat de Barcelona, de 236 pintures, 681 dibuixos, 17 quaderns, 4 llibres de text, 2 gravats, 47 obres d’altres artistes i objectes diversos.

I ho festeja exposant els quaderns del seu fons, 17 dels quals provenen d’aquesta donació, i 2 més adquirits pel mateix museu.

Esquerra: Pablo Picasso, Primera Comunió. Barcelona, gener-març del 1896. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 110.001. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020. Dreta: Pablo Picasso, Estudi per a Primera Comunió i altres croquis. Àlbum de Barcelona, 1896 (MPB 110.921c). Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 111.450. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

Els quaderns ens permeten d’entendre amb tota la seva complexitat el procés de treball de Picasso, el seu camí iniciàtic en les tècniques artístiques des de la seva tendra infància, passant per l’escola de Belles Arts de la Corunya, La Llotja de Barcelona, la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Fernando a Madrid, les visites al Museo del Prado, les estades a Horta de Sant Joan i Gósol, i el seu primer viatge a París el 1900. En aquests àlbums vida quotidiana i aprenentatge es mesclen i ens mostren el seu itinerari vital.

Pablo Picasso, La mare de l’artista. Full d’àlbum (MPB 110.921c). Barcelona, 9 de juny del 1896. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 111.472. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2021.

Tal com afirma la comissària de l’exposició, la conservadora del Museu Picasso Malén Gual, per Picasso aquests quaderns “són la part més íntima de la seva creació, un laboratori d’idees on planteja i troba les solucions plàstiques i compositives que apareixen a les pintures.” Amb els  quaderns s’exposen obres del mateix Picasso i d’altres artistes que formaven part del seu dia a dia, i que estableixen diàleg amb els seus dibuixos.

Esquerra: Pablo Picasso, El vell pescador. Màlaga, 1895. N.R. 200.502. Donació́ Josep Sala i Ardiz. Museu de Montserrat, Abadia de Montserrat. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020. Dreta: Pablo Picasso, Estudi per a Vell pescador. Àlbum de Madrid, Màlaga i Barcelona, 1895-1896 (MPB 110.913c) Màlaga, 14 d’agost del 1895. Museu Picasso, Barcelona. Donació́ Pablo Picasso, 1970. MPB 111.167. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

Així, tenim a l’etapa de la Corunya, que és el primer àmbit de la mostra –quan és un nen de tretze o catorze anys– els esbossos a l’aiguada d’Home amb boina i Vell, que es troben acompanyats de les obres acabades del 1895. En aquest mateix àlbum emergeixen els retrats del seu pare, Don José Luís Blasco, professor de dibuix, pintor, i responsable que els dots creatius del seu fill prenguin volada, el guia en el seu aprenentatge que farà mans i mànigues perquè rebi la formació adequada. En aquest mateix àlbum emergeixen els retrats de la seva mare i de la seva germana petita, la Conchita, que morí el 1895, i també els de la seva segona germana la Lola, que la mostra brodant, amb dues obres penjades a la paret de la cambra. Una d’aquestes composicions ha estat identificada com l’aquarel.la de Rafael Blanco Merino, alumne del seu pare, a qui li havia regalat l’obra i que també es pot veure en aquest àmbit.

Esquerra: Diego Velázquez, El bufón Calabacillas. 1635-1639. Museo Nacional del Prado. © Archivo Fotográfico. Museo Nacional del Prado. Madrid. Dreta: Pablo Picasso, Bien tirada está. Còpia del Capricho núm. 17 de Goya Àlbum de Madrid, 1898 (MPB 110.917c). Madrid, gener-març del 1898. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 111.369. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia © Successió́ Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

En l’àlbum Madrid, Màlaga i Barcelona (entre 1895 i 1896), hi ha el rastre de la primera visita de Picasso al Museo del Prado, el juliol de 1895, amb l’esbós de la còpia de El bufón “Calabacillas” de Velázquez, que dialoga directament amb l’obra original de Velázquez, prestada pel Museu del Prado. En aquest mateix àlbum es poden observar els grans avenços tècnics d’un nen Picasso, amb nou estudis de mans, cames i rostres per a l’obra Vell pescador del Museu de Montserrat, executat a Màlaga, també exposat. Tanquen aquest àlbum les acadèmies ja elaborades a Barcelona a l’Escola la Llotja, on el seu pare exerceix la pedagogia de l’art a partir del 1895.

Pablo Picasso, Home dempeus, caricatura de Carles Casagemas i estudi de caps.
Full d’àlbum (MPB 110.925c). Barcelona, c. 1899. Museu Picasso, Barcelona. Donació Pablo Picasso, 1970. MPB 111.555. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2021.

L’apartat de Barcelona ve encapçalat per dos grans guixos de la Venus de Milo i la Venus de Medici, que en aquella època ja eren a les aules de l’Escola de Belles Arts i que van inspirar a l’alumne Picasso per a les seves acadèmies. Entre els sis àlbums que apleguen Barcelona, hi ha els dos apunts per a Primera comunió (1896), amb llapis i aiguada, que és exhibit a la sala; i estudis del rostre de la seva mare, dos dels quals a l’aquarel·la, que enllacen amb el retrat al pastel que conserva el museu, del 1896.

A la mateixa sala es miren la còpia de Picasso del retrat Felip IV ancià de Velázquez i l’obra original.

El tercer àmbit correspon a la seva etapa de Madrid, que aplega cinc quaderns on hi són presents els exercicis acadèmics de la Escuela Especial de Pintura, Escultura y Grabado, i les seves còpies dels gravats de Goya del Museo del Prado, on hi acudeix amb el seu amic pintor Francisco Bernareggi. A la mateixa sala es miren la còpia de Picasso del retrat Felip IV ancià de Velázquez i l’obra original del mateix Velázquez, prestada també pel Museo del Prado.

Pablo Picasso, Bien tirada está. Còpia del Capricho núm. 17 de Goya Àlbum de Madrid, 1898 (MPB 110.917c). Madrid, gener-març del 1898. Museu Picasso, Barcelona. Donació́ Pablo Picasso, 1970. MPB 111.369. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia © Successió́ Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

A Madrid, Picasso emmalalteix i, després de retornar a Barcelona, es trasllada a Horta de Sant Joan acompanyat de Manuel Pallarés. Allí s’hostatjarà a la casa del seu amic, per recuperar-se entre el juny de 1898 i el gener de 1899. Aquest següent àmbit aplega els quaderns d’Horta de Sant Joan, de temàtica de paisatge rural, i a on també hi ha traçades escenes de malalts, que culminarà amb la seva etapa tenebrista, sota l’influx de Steinlen i Munch.

Pablo Picasso, Fernande amb mocador. Carnet català̀ (MPB 113.039c)
Gósol, maig-agost del 1906. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició, 2000. MPB 113.039.23. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia © Successió́ Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

En aquest mateix apartat es presenta el Carnet català, adquirit pel museu Picasso, que recull la seva estada a Gósol la primavera del 1906. En ell, pensaments i processos de treball es troben, així com versos de Joan Maragall i els retrats de la seva companya Fernande. A través de les formes femenines mostra el retorn a l’origen, i la marededéu romànica de Gósol prestada pel Museu Nacional d’Art de Catalunya, va inspirar en part aquestes formes primitives. El Carnet Català conté estudis d’obres tant rellevants com Dos germans o La dona dels pans.

Pablo Picasso, Dona llegint. Àlbum de París, 1900 (MPB 110.910c). París, octubre-desembre del 1900. Museu Picasso, Barcelona. Donació́ Pablo Picasso, 1970. MPB 111.009. © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

En el penúltim àmbit comparteixen espai l’Àlbum de Barcelona (1899), amb referències a l’atmosfera dels Quatre Gats, i l’Àlbum de París, el més petit de tots dels quaderns, de la seva primera estada a la capital francesa, on hi arriba l’octubre del 1900, pocs dies abans de fer 19 anys, acompanyat de Carles Casagemas. S’hi pot copsar la seva evolució de “pintor de la vida moderna”, que flairem en els esbossos de figures femenines, i els retrats de perfil esbossats del seu amic Casagemas. En aquest mateix espai hi conviuen un delicat pastel de Joaquim Sunyer de París, procedent del Museu Nacional d’Art de Catalunya, i un retrat punyent de Casagemas executat per Picasso. Tanca la mostra en un salt temporal el Carnet Pepe Illo. Tauromaquia regalat per Picasso al seu amic l’editor Gustau Gili el 1957, que es troba directament relacionat amb el llibre il·lustrat per Picasso La Tauromaquia o Arte de Torear que es va publicar el 1959.

Pablo Picasso, Citando al toro con la capa. Carnet “Pepe Illo. Tauromaquia” (MPB 114.090c). Canes, 24 de desembre del 1957. Museu Picasso, Barcelona. Adquisició́, 2018. Fons Gustau Gili i Anna Maria Torra MPB 114.090.14. Museu Picasso, Barcelona. Fotografia: Gasull Fotografia © Successió Pablo Picasso, VEGAP, Madrid 2020.

Aquesta és una exposició per degustar de manera lenta, sense acceleracions, molt d’acord amb aquests moments de necessitat de recolliment que vivim. Aquest Picasso secret, laboriós, reflexiu, acadèmic que trenca tot seguit els seus cànons, il·lumina les nostres hores de silenci. I ens fa entendre el naixement d’un geni, en el context de la seva època. El catàleg de l’exposició és tota una delícia, amb estudis de setze especialistes, inclosos la seva comissaria i el director del museu, que aborden, reprodueixen i cataloguen íntegrament els 19 quaderns. Tot un exemple de bon fer, de resiliència d’un museu en moments difícils que reivindica el lligam de Picasso amb Barcelona, per apropar les seves col·leccions al públic local, al que fou el destí de les seves donacions: Barcelona, Catalunya. Aneu al Picasso!

L’exposició Picasso. Els Quaderns es pot visitar al Museu Picasso de Barcelona fins al 4 d’abril.

El Museu Episcopal de Vic

El Museu Episcopal de Vic

Vic és una de les ciutats més belles de Catalunya.

La ciutat dels sants, li deien, des que Miquel Llor la va batejar, plena d’esglésies que fan aquella olor de la humitat barrejada amb el temps que sempre et transporta a Itàlia.

Davallament d’Erill la Vall, segle XII. MEV. El personatge de l’esquerra és el “mal lladre” Gestes.

M’agrada passejar-me per la Rambla i endinsar-me en el laberint de la ciutat vella i caminar sota l’ombra del Temple Romà, i baixar fins a la Catedral folrada amb les pintures tintorettianes de Sert: una amanida d’or i xocolata. A cinquanta metres hi ha un edifici modern –obra del recentment traspassat Federico Correa– que alberga el Museu Episcopal de Vic, el millor museu d’art medieval català, MNAC a part.

La primera vegada que el vaig visitar –m’hi deuria portar el meu pare quan era un nen– estava integrat en la Catedral, i el recordo com un desgavell de peces, vitrines tronades i molta pols; com un vell museu municipal sicilià. El museu d’ara és la seva antítesi, un dels més ben fets de casa nostra.

Quan el visito, vaig directament a la planta que està a peu pla per veure el Davallament d’Erill la Vall. Escultures articulades de fusta que de tan erosionades semblen de suro, sortides del túnel del temps. El “mal lladre” Gestes ens treu la llengua, infeliç com és, amb els ulls tapats obviant el seu imminent final. Es despleguen una colla de Maiestas Mariae i Crists crucificats de diversa qualitat i nivell de conservació, alguns, per a mi, massa restaurats tot seguint els criteris antics de millorar la peça a través d’un procés irreversible i amb un resultat de vegades lamentable.

Majestat de Sant Boi de Lluçanès, segona meitat del segle XII. MEV.

De les talles, la que més m’agrada és la Majestat de sant Boi de Lluçanès, de la segona meitat del XII, que és, amb menys policromia, germana de la Batlló del MNAC. Em fascina el diable que es penja de la balança per guanyar-li la partida al l’arcàngel Miquel en el lateral d’altar del Mestre de Soriguerola. El retaule de Bernat Saulet i col·laboradors de la Vida de Crist provinent de sant Joan de les Abadesses és un còmic fossilitzat en alabastre. Un prodigi.

La pintura gòtica del museu és una meravella.

La pintura gòtica del museu és una meravella. El gironí Lluís Borrassà n’és l’estrella i no puc deixar de mirar com pinta las Temptacions de sant Antoni amb el Diable disfressat de femme fatale. I no cal dir el majestuós retaule de l’advocació franciscana que la darrera vegada que el vaig veure no s’encenia la llum de la sala, i no em va importar perquè em va permetre copsar-lo com es feia originàriament amb els daurats menjant-s’ho tot.

Ramon de Mur, detall del Retaule de Guimerà, 1402-1412. MEV.

M’encanta el monumental Retaule de Guimerà de Ramon de Mur, del gòtic internacional, i em fixo en els paisatges de roques afilades darrera el Naixement de Crist o en Adam i Eva quan son expulsats del Paradís com si sortissin d’un palau fantàstic de color de sorbet de maduixa, o en el mar Roig obrint-se com les tombes del Judici Final. Una interpretació meravellosa de la iconografia amb ressons arribats de Siena que hagués fet les delícies de Dalí.

Joan Gascó, Santa Faç, vers el 1513. MEV.

El Renaixement està molt ben representat amb la saga dels Gascó. Impressiona la Santa Faç de Joan Gascó, que anticipa el patetisme del Barroc i contrasta amb l’escena del Naixement de Pere Gascó, a la qual darrerament s’hi ha sumat una nova versió, generosament dipositada pel mecenes Joan-Artur Roura i Comas.

Una de les meves peces preferides del museu és el frontal d’altar anomenat “Drap de les Bruixes”, que es conserva al pis superior entre d’altres peces tèxtils. L’esplendor d’Al-Àndalus es concentra en aquesta obra que fa un metre per dos aproximadament, on s’hi representen animals fantàstics amb cos de lleó, ales d’au, urpes d’harpia i cua de serp entre caps de pantera, tot banyat en un vermell sanguinolent.

Bernat Martorell, Crucifixió de Santa Eulàlia, del retaule de Santa Eulàlia i Sant Joan, 1427-1437. MEV.

El Museu Episcopal de Vic fa una feina excel·lent. La seva web i comunicació digital són molt bones, i les exposicions, de primera. El seu passiu és els pocs visitants que rep; descomptant-hi les escoles, poquíssims, molt per sota dels que mereix. En fi, és un mal endèmic del país, ja n’hem parlat, què hi farem.

Quan marxava del MEV, començava a nevar i vaig associar el ritme hipnòtic dels borrallons amb una de les millors imatges del museu i del gòtic internacional. La taula de la Crucifixió de santa Eulàlia de Bernat Martorell (1427-1437) on la santa amb cara de Verge de Malines, mig nua, endinsa el seu cos astènic en la neu que ella mateixa ha provocat com si s’emprovés la part de baix d’un vestit de núvia, tot plegat per pudor i dignitat… Pot haver-hi una invenció més bella? Poesia pintada…

Prince/Sheila E.: Dear Michaelangelo

Prince/Sheila E.: Dear Michaelangelo

Ambientada en la Florència renaixentista, aquesta és la història d’una dona –una pagesa– bojament enamorada de Michelangelo que assumeix que mai serà corresposta pel geni.

Però ella opta per viure intensament aquest amor només real en els seus somnis, en lloc d’entregar-se a d’altres homes als que no estima com a l’artista.

Michelangelo Buonarroti, Sibil·la dèlfica, 1509

La donen per boja, però a ella no li importa. Està convençuda que és millor una vida amb aquest amor platònic que una vida sense amor. Això la salva de la mort i la desesperació:“Estimat Michelangelo, coloreja els somnis al meu cap / Miro les teves pintures / I estic amb tu al teu llit / Estimat Michelangelo / Salva’m de la invitació de Mort”.

Dear Michaelangelo està dins del grup de cançons de Prince intensament narratives. Es tracta d’un petit conte traslladat al segle XVI, que el músic de Minneapolis va escriure per al disc Romance 1600, segon treball de la percussionista i col·laboradora de Prince Sheila E., publicat el 1985. El 2019 la versió mare del tema, interpretada per Prince, es va publicar en el disc pòstum Originals. Musicalment molt interessant, Dear Michaelangelo reuneix gairebé tots els elements de la música de Prince de mitjans dels 80: barreja de pop i funk, el so de la caixa de ritmes trucada Linn LM-1 de fons, frenètics sols de guitarra i una secció de vent espectacular, que inclou una al·lusió al cèlebre Tema de Lara de la banda sonora de Doctor Jivago, composta per Maurice Jarre.

Però, per què Prince posa Michelangelo com a protagonista d’una cançó seva?

Però, per què Prince posa Michelangelo com a protagonista d’una cançó seva? Molt curiós que Prince escrigui “Michaelangelo” a la manera com s’escrivia el nom de l’artista en els països anglosaxons al segle XIX. No es tracta d’un error com de vegades s’ha cregut. Havia vist Prince algun llibre antic sobre l’artista? No tenim constància de fins a quin punt el músic admirava el geni renaixentista però al llarg de la seva carrera trobem alguna cita al florentí, com quan apareix un bust daurat del David, en el vídeo Gett Off (House Style). Per cert, que en el minut 4:05 d’aquest vídeo també s’hi veu una làmina penjada a la paret del quadre de Dalí Afgà invisible amb aparició, sobre la platja, del rostre de García Lorca, en forma de fruitera amb tres figues, del 1938.

 

 

 

 

 

 

Dear Michaelangelo

 

Every summer in the gardens of Florence

A peasant of female persuasion

Used to cry for Michaelangelo

To save her from death’s invitation

 

Some say this woman was crazy

Others say this woman was possessed

But just one look at her face

And it’s evident to her he was the best (Oh)

 

Oh dear Michaelangelo

Color the dreams in my head

I look at your paintings

And I’m with you in your bed

 

Dear Michaelangelo

Save me from death’s invitation

I’ll make love to no one unless he’s of your persuasion

 

By summer’s end came many offers

All of which the peasant refused

She wanted Michaelangelo

And no other, no other man would do

 

No one could speak of passion and touch her

Touch her the way that he does

No one except Michaelangelo

It was him

Or a life without love

 

Dear Michaelangelo

Color the dreams in my head

I look at your paintings

And I’m with you in your bed

 

Dear Michaelangelo

Save me from death’s invitation

I’ll make love to no one unless he’s of your persuasion

 

A life without love

A life without love

Don’t die

Don’t die without love

 

Dear Michaelangelo

 

Dear Michaelangelo

 

Dear Michaelangelo

Color the dreams in my head

I look at your paintings

And I’m with you in your bed

 

Dear Michaelangelo

Save me from death’s invitation

I’ll make love to no one unless he’s of your persuasion

 

Dear

Dear

Dear Michaelangelo, angel

 

Dear Michaelangelo

Color the dreams in my head

I look at your paintings

I’m with you in your bed

 

Dear Michaelangelo

Save me from death’s invitation

I’ll make love to no one unless he’s of your persuasion

 

Dear Michaelangelo

Color the dreams in my head

I look at your paintings

And I’m with you in your bed

 

Dear Michaelangelo

Save me from death’s invitation

I’ll make love to no one unless he’s of your persuasion

Woody Allen: timbes, amors i monstres

Woody Allen: timbes, amors i monstres

“Vaig intentar ser mag, però vaig trobar que només podia manipular cartes i monedes i no l’univers.”

És una de les frases del llibre autobiogràfic de Woody Allen que mereixeria ser aïllada en forma d’aforisme.

Zelig, 1983.

A propòsit de no res (Alianza editorial) ha estat un dels llibres destacables del 2020. No és un assaig teòric com els que van escriure artistes com Leonardo o Paul Klee, però el llibre resulta igualment revelador sobre la seva obra i sobre la relació d’aquesta amb la seva biografia. L’autoretrat que va narrant el cineasta novaiorquès és a vegades sorprenent. Descobrim, per exemple, un jove Allen eficaç professional de les timbes tramposes i vinculat per via paterna a famosos gàngsters. O també que aquest excel·lent autor cinematogràfic és un pèssim jutge de la seva pròpia obra. I, sobretot, descobrim per què en el serial mediàtic desencadenat per les acusacions de Mia Farrow l’acusat era ell, però el veritable monstre era ella. Sens dubte aquest era el principal objectiu del llibre. Missió complerta, fins a extrems impensables. Potser haurien de declarar a Mia Farrow –igual que es fa amb alguns edificis catalogats– monstre psicològic d’interès freudià, per la seva complexa personalitat de mare edípica i madrastra adoptadora alhora que martiritzadora. La seva faceta de ex-parella infernal, calumniadora i venjativa, en canvi, ja és més vulgar.

Dies de ràdio, 1987.

El Woody Allen escriptor i narrador –que va complir 85 anys l’1 de desembre del 2020– atrapa els seus lectors des de la primera pàgina, gràcies al seu punxant sentit de l’humor i a una franquesa confessional salvatge, infreqüent en aquests temps obsessionats pel política i hipòcritament correcte. Per una vegada, s’hauran de fotre els nocius benpensants, els partidaris i partidàries del neopuritanisme inquisidor: Allen només sembla ser fidel a la crua realitat, no idealitzada ni maquillada. O, almenys, al que en recorda d’ella. Per exemple, referint-se al seu pare, reflexiona: “Que s’acabés embolicant amb la Nettie és un misteri comparable al de la matèria fosca. (…) No es posaven d’acord sobre absolutament res, llevat de Hitler i dels meus informes escolars. I malgrat les carnisseries verbals en què s’embrancaven, van estar casats setanta anys; sospito que per despit. Amb tot, estic segur que, a la seva manera, una manera que només deuen conèixer unes quantes tribus de caçadors de caps de Borneo, s’estimaven.”

Delictes i faltes, 1989.

O també quan, després de descriure el seu pare com un jueu dur capaç “d’heure-se-les amb l’Atlàntic” (va ser un dels tres únics supervivents d’un naufragi, en la Primera Guerra Mundial), deixa ben clar que en el seu cas les teories de Freud sobre el complex d’Èdip no funcionen. Woody Allen confessa que estimava més el seu pare –que va treballar a les ordres del cèlebre gàngster Albert Anastasia– que la seva poc càlida o freda mare. La qual, d’altra banda, li recordava a un altre dels grans humoristes jueus, però només físicament: “Quan (…) jo anava dient que la meva mare s’assemblava a Groucho Marx, la gent es pensava que feia broma”… Descobrir aquest detall fa que tingui encara més gràcia el gag recurrent de Take the Money and Run, amb els pares fent les seves declaracions avergonyits d’aquest fill delinqüent (Woody) i ocultant els seus rostres amb màscares de, precisament, Groucho Marx: ulleres postisses, grans nassos, aparatosos bigotis.

Take the Money and Run, 1969.

D’altra banda, Allen descriu –tranquil·lament i amb dues pinzellades precises– una part de la seva família paterna com a retardats mentals: “I amb beneits, vull dir beneits. Quan era petit, la seva germana sempre em feia pensar en una d’aquelles atraccions de fira de cap encongit. El seu germà, feble, poca cosa i amb pinta de degenerat, vagava pels carrers del barri de Flatbush repartint diaris, fins que es va fondre com un tros de pa d’àngel”. Què bèstia! En dues línies el seu parent queda retratat, biografiat i destruït. Però és molt més afectuós en recordar els seus amors i amistats. Fins i tot elogia el talent de Mia Farrow, encara que darrerament l’actriu ha estat la seva enemiga abrumadora, el seu insidiós i mortificador Moriarty personal.

Woody Allen no revisa les seves pel·lícules.

La segona gran sorpresa d’aquest llibre és descobrir que Allen és un pèssim jutge de la seva pròpia obra. Per exemple, de la intrigant, però tal vegada no gaire necessària Wonder Wheel, l’autor d’obres mestres com Zelig i Annie Hall afirma que és “la millor que he fet fins ara”. És clar que no és conscient de les seves millors fites. I l’explicació d’això es troba en una altra confessió seva: “Mai veig les meves pel·lícules després d’haver-les enllestit”. Matisaré la seva afirmació: les veu tot just acabades, en calent, i no les torna a veure mai més. Aquest detall explica moltes coses. Per exemple, si l’escenari de Coney Island li portava bons records i si Kate Winslet va estar meravellosa durant el rodatge, la pel·lícula li semblarà millor del que és per als altres. En aquest punt Allen em recorda Billy Wilder, que parlava malament d’una de les seves millors comèdies –Avanti!–, simplement perquè la seva elaboració li portava mals records, perquè els productors el van obligar a renunciar al seu atrevit guió (seu i del seu soci Diamond), que venia a ser un elogi no ja de l’alegria de viure l’aventura adúltera heterosexual, sinó l’aventura homosexual.

Wonder Wheel, 2017.

Quan parla del seu cinema, Allen és tan autocrític i pudorós que incorre en la falsa modèstia. Només li dono la raó quan considera que Setembre va ser un intent fallit d’emular Chéjov. Aquesta incomprensible modèstia injustificada es pot atribuir a una mena de pudor pròpia dels que durant anys han exercit d’humoristes satírics, graciosos als quals no els quadra ni tan sols el mínim indici de solemnitat o d’autopedestal. I puc estar d’acord que el seu llenguatge cinematogràfic no està a l’altura del dels seus admirats Bergman i Kurosawa, però em deixa perplex quan s’autoflagel·la lamentant que mai ha arribat al nivell de la pel·lícula Un tramvia anomenat desig. La vaig veure recentment i, amb aquest desagradable personatge de Marlon Brando, sòrdid i maltractador, em sembla molt pitjor que més d’una dotzena de pel·lícules d’Allen.

Hannah i les seves germanes, 1986.

Hi ha també un Woody Allen que em recorda Picasso: aquest creador que necessita realitzar i acabar moltes noves obres i no vol estar massa temps elaborant una possible gran obra mestra. Allen és un autor compulsiu que s’obliga a ser ràpid i a estrenar una pel·lícula a l’any. Però el seu cinema em recorda sobretot el d’Éric Rohmer. Primer per la seva manera d’enfocar petits mons urbans i grups humans per a aprofundir en ells, en la seva psicologia i en els seus valors, i anar component, pel·lícula rere pel·lícula, un panorama significatiu d’una determinada comunitat social i cultural en una determinada època. En el seu cas, principalment novaiorquesa i des del 1969. I en segon lloc, coincideix amb l’autor dels Contes morals, les Comèdies i proverbis i els Contes de les quatre estacions en que cadascuna de les seves pel·lícules desenvolupa una idea clara, proposa una hipòtesi o un dilema i després el representa narrativament en les seves diverses circumstàncies. Una cosa semblant, per cert, succeeix en les obres dels seus cineastes i escriptors favorits: Bergman i Kurosawa, Chéjov i Dostoievski.

Bales sobre Broadway, 1994.

A Bales sobre Broadway, per exemple, l’experiència vital venç les aspiracions artístiques no sustentades en una experiència veritable: el millor guionista i el més savi és el gàngster, no l’artista. A Delictes i faltes, la tranquil·litat és conquerida mitjançant un assassinat: l’alleujament i el benestar assolits d’aquesta manera són tan potents que aconsegueixen esborrar tot sentiment de culpa. Hannah i les seves germanes, Marits i mullers, Annie Hall i d’altres pel·lícules seves desenvolupen diverses alternatives i paradoxes de la vida en parella o en desparella. Dies de ràdio és el divertit i nostàlgic Amarcord de Woody Allen. I A Midsummer Night’s Sex Comedy és una de les seves meravelles infravalorades. Però crec que l’obra més original de Woody Allen és Zelig (1983). Ja el seu plantejament resulta extraordinari: una comèdia fantàstica en forma de fals documental. Per cert, sense Zelig no existiria la major part de l’obra fotogràfica de Joan Fontcuberta, basada en aquest mateix principi del frau detectable, encara que Fontcuberta amaga més el truc. Però el que converteix aquesta pel·lícula en una obra mestra no és només la impecable realització del director de fotografia, Gordon Willis, tan decisiva que potser mereixia haver signat com a co-director.

Zelig, 1983.

Zelig és una comèdia veloç, sorprenent, profunda, sàvia i divertida, que aconsegueix una cosa excepcional: imaginar i representar un arquetip humà i un mite modern original, no menys encertat i necessari que els mites clàssics, com Prometeu, o més moderns, com Frankenstein. Zelig vol ser acceptat, aspira a l’aprovació de tothom i s’emmotlla a les circumstàncies fins al punt de deixar de ser. És un camaleó humà que pot convertir-se en negre o mestís en companyia de músics de jazz afroamericans, però el problema és que, també per adaptació al mitjà, amb igual facilitat es converteix en un nazi si l’ambient general és hitlerià. Així, l’adaptadíssim, conformista i molt pràctic camaleó humà viu sempre en la mentida, en la simulació. Zelig és l’home-massa. No té un ésser propi, sinó només un repertori de successives màscares alienades, adaptades a les convencions i exigències de cada situació. I només en rebre i donar amor personal (no mera amabilitat) comença a expressar-se i a actuar amb llibertat, a ser de veritat.

Midnight in Paris, 2011.

També a Midnight in Paris (2011) Allen va aconseguir imaginar i representar un arquetip humà i un mite modern original. Els viatges al passat d’aquesta comèdia romàntica i fantàstica desenvolupen una idea molt potent, que he denominat passadisme o síndrome de Midnight. El passadisme és el contrari del futurisme i consisteix en una mitificació del passat, que comporta una incapacitat per a valorar el present. El personatge que encarna Marion Cotillard freqüenta els mateixos llocs que Buñuel, Dalí, Hemingway, Fitzgerald, Picasso, etc, però no valora aquesta gent, que encara no és cèlebre. No els fa cas, perquè té mitificada una època anterior, la de Lautrec i companyia… Em temo que en aquest segle XXI que no acaba de pair el segle XX, succeeix exactament això mateix, allà i aquí. Molta atenció a les figures del passat consagrat i molt poca als equivalents actuals de Kandinski, Joan Miró, Octavio Paz o Pessoa.

Annie Hall, 1977.

Si l’encantadora i profunda Midnight in Paris no és tan impecable com Zelig o Annie Hall, això crec que es deu a alguns moments de caricatura desafortunada d’uns certs artistes i escriptors excel·lents. Aquesta tendència d’Allen a fer-se el graciós a costa dels autors amb ambicions creadores o de l’alta cultura (l’art abstracte, per exemple) em sembla un error propi del còmic dels seus inicis, però no de l’Allen madur. Entenc que li agrada la rialla i que no pot evitar la sàtira, però la burla no sempre està justificada. El juny de l’any 2001 vaig assistir a una festa a casa d’uns amics íntims d’Allen i de Gail Levin –autora d’un llibre sobre Edward Hopper–, a Nova York, després de la inauguració de l’exposició Pintura metarrealista que vaig comissariar per a The Spanish Institute. Doncs bé, tot eren escriptors i escriptores, comissaris d’exposicions i artistes, i gairebé semblava una pel·lícula seva, però hi havia una gran diferència: aquella gent no em va semblar gens esnob, ni mereixedora de sàtira. Al contrari, era gent culta, simpàtica i acollidora. Gairebé em convencen per quedar-me a viure a Nova York.

Pel que fa a Mia Farrow… crec que després de conèixer la veritable i molt dissimulada naturalesa de l’actriu de La llavor del diable (impressionant títol-spoiler de Rosemary’s Baby), si torno a veure aquesta pel·lícula em faré un embolic: De veritat és ella la víctima innocent?

A propòsit de Botticelli

A propòsit de Botticelli

El proper 28 de gener, en un dels pisos alts del gratacels que Sotheby’s té a Manhattan, se subhasta un Botticelli.

Es tracta d’un retrat d’un noi jove i bell, que sembla inserit en una caixa de fusta. Pertany a la dècada d’entre 1470-80, quan Botticelli depura i economitza els seus retrats reforçant la imatge frontal i retallant la figura sobre un fons neutre.

Sandro Botticelli, Jove sostenint un medalló, 1470-1480.

El retratat –no se sap exactament qui és però s’apunta el nom de Giovanni da Medici, germà de Llorenç el Magnífic– mira directament a l’espectador com un jove model d’avui miraria, segur i etern, a càmera. Els ulls clars amb els que ens interroga contrasten amb el cabell daurat tirant a vermell, strawbery blonde diuen acuradament en anglès. Sembla talment el germà de la Venus que Botticelli fa sortir d’una petxina. Rostre angèlic i androgin que destaca sobre el blau d’un cel radiant després d’una nevada. De fet, el quadre és, entre d’altres coses, una apologia de les diverses variacions del blau que culmina amb el seu vestit ja tirant a gris que anuncia l’uniforme maoista.

Porta un objecte que subjecta amb les dues mans: un petit tondo pintat sobre fusta d’un sant del Trecento, una raresa que ha portat de bòlit els especialistes. Tot i les diverses opinions sobre el perquè d’aquesta obra dins de l’obra sembla que hi ha el consens que es tracta d’una pintura del sienès Bartolomeo Bulgarini, però no se sap si va substituir un medalló pintat per Botticelli o el propi artista va optar per incorporar-hi un element anterior al seu retrat.

La procedència no pot ser millor. Ve d’una família de pedigrí, els Newborough del nord de Gal·les. Està estimada en vuitanta milions de dòlars, però possiblement superarà els cent. L’actual propietari, Sheldon Solow, no podrà assabentar-se del resultat. Amb noranta-dos anys, el novembre passat va morir. Els seus hereus hauran de decidir si amb els diners rebuts impulsen la fundació d’art que el seu pare volia endegar o els dediquen a d’altres menesters.

Sandro Botticelli, Retrat de Michele Marullo Tarcaniota, 1494,1497.

Hi haurà una família catalana que estarà molt pendent d’aquesta venda. Es tracta dels Guardans i Cambó, que tenen un altre retrat de Botticelli, el de Michelle Marullo Tarnacota, dipositat durant molts anys al Prado i que està en venda. Només es coneixen dotze retrats de Botticelli al món, la majoria en museus i col·leccions privades. No deixa de ser un esdeveniment extraordinari que ara mateix n’hi hagi dos en venda.

Si són peces similars, per què el de Nova York s’estima en €80M i pel dels Cambó en demanen €30?

Si són peces similars, per què el de Nova York s’estima en €80M i pel dels Cambó en demanen €30? El problema del retrat Cambó és que no té permís d’exportació perquè el Ministeri de Cultura el va declarar BIC (Bé d’interès Cultural) i, en conseqüència, és inexportable. Això no vol dir que, en no tenir una demanda global, el preu es devaluï dramàticament i dels seixanta milions –la imatge és menys atractiva i presenta pitjor estat de conservació que el de Nova York– en els que estava assegurat quan penjava del Prado, hagi quedat reduït a trenta i que, tot i la substancial rebaixa, amb aquest preu sigui molt difícil de trobar un client, institucional o particular, a Espanya.

L’anterior Ministre de Cultura José Guirao va declarar que el seu destí era el MNAC, el que no va dir aleshores és qui i com el pagaria. La situació és absurda i injusta per als Cambó, que es veuen lligats de mans i mànigues per vendre un Botticelli que, per cert, va ser adquirit pel patriarca, Francesc Cambó, el 1932, a un empresari berlinès, i el va tenir en un cavallet en el seu despatx durant anys.

El problema de tot plegat és la ultraproteccionista Llei de Patrimoni que tenim, del 1985, obsoleta, que no protegeix el just equilibri entre la salvaguarda del patrimoni i el lliure mercat de l’art. D’aquest assumpte, que dóna per més espai del que se suposa disposo en aquest breviari, me n’ocuparé un altre dia…

Mecano: “Eungenio” Salvador Dalí

Mecano: “Eungenio” Salvador Dalí

Mentre Salvador Dalí passava els seus darrers mesos de vida, Mecano, la indiscutible referència del pop espanyol en aquells moments, triomfava amb el seu cinquè àlbum Descanso dominical.

El 1988 va ser el disc espanyol més venut amb temes que van esdevenir clàssics del pop estatal com Mujer contra mujer, No hay marcha en Nueva York o Un año más.

Fotomuntatge dalinià amb els components de Mecano.

Un dels temes del disc, que també va gaudir d’un gran èxit, era precisament un curiós homenatge al pintor empordanès, que posava l’accent en el fet que la vida del geni s’estava apagant irremissiblement. El disc de Mecano s’ha trobat a la seva discoteca particular, però no sabrem mai si Dalí, agonitzant, el va arribar a escoltar veritablement.

Com passava sempre en els discos de Mecano, les cançons “boniques” i musicalment més sòlides i eficaces eren les escrites per José María Cano, exestudiant d’arquitectura que, després de la dissolució del grup el 1998, va centrar els seus esforços precisament en la pintura.

Mecano lamentava en la seva cançó la futura desaparició de l’artista català.

Però tornant a Dalí, Mecano lamentava en la seva cançó la futura desaparició de l’artista català en una tornada molt sentida i a ritme de Power Ballad clàssica. Una base amb acords de piano, acompanyament de cordes i una melodia que va avançant fins a arribar a la grandiloqüència. Dalí amb to d’heroi: “Si te reencarnas en cosa, hazlo en lápiz o en pincel / Y Gala de piel sedosa que lo haga en lienzo o en papel / Si te reencarnas en carne vuelve a reencarnarte en ti / Que andamos justos de genios”.

 

“Eungenio” Salvador Dalí

 

Dalí se desdibuja

Tirita su burbuja al descontar latidos

 

Dalí se decolora

Porque esta lavadora

No distingue tejidos

 

Él se da cuenta y asustado se lamenta

Los genios no deben morir

Son mas de ochenta los que curvan tu osamenta

“Eugenio” Salvador Dalí

 

Bigote rocococó

De donde acaba el genio

A donde empieza el loco

Mirada deslumbrada

De donde acaba el loco

A donde empieza el hada

En tu cabeza se comprime la belleza

Como si fuese una olla express.

Y es el vapor que va saliendo por la pesa

Mágica luz en Cadaqués

 

Si te reencarnas en cosa

hazlo en lápiz o en pincel

Y Gala de piel sedosa

Que lo haga en lienzo o en papel

Si te reencarnas en carne

Vuelve a reencarnarte en ti

Que andamos justos de genios

“Eungenio” Salvador Dalí

 

Realista y surrealista

Con luz de impresionista y trazo impresionante

Delirio colorista

Colirio y oculista de ojos delirantes.

 

En tu paleta mezclas místicos ascetas

Con bayonetas y con tetas

Y en tu cerebro Gala, Dios y las pesetas

Buen catalán anacoreta

 

Si te reencarnas en cosa

Hazlo en lápiz o en pincel

Y Gala, de piel sedosa

Que lo haga en lienzo o en papel, oh-oh

Si te reencarnas en carne

Vuelve a reencarnarte en ti

Queremos genios en vida

Queremos que estés aquí

“Eugenio” Salvador Dalí

Artistes que anuncien coses a la tele

Artistes que anuncien coses a la tele

Va haver-hi un temps en què grans artistes eren emprats com a reclam televisiu. Eren un referent alhora culte i famós. Res a veure amb els rostres d’esportistes, actors i socialites que inunden avui dia la pantalla tonta (per molt smart que es proclami).

També val a dir que cultura i tecnologia han canviat radicalment l’univers publicitari, i que ningú podia imaginar, a la dècada del 1960, res semblant al cercador de Google, els baners o Youtube.

Andy Warhol parla amb el boxejador Sonny Liston, en l’anunci de les línies aèries Braniff.

Precisament és a Youtube on podem rescatar aquests anuncis, amb una resolució baixíssima per als estàndards actuals, però deliciosos a l’hora d’enyorar un món en el qual la paraula d’un artista era digna de confiança i fins i tot d’alegria.

Un dels primers artistes que va protagonitzar espots publicitaris televisius va ser Salvador Dalí. Si des dels anys vint havia estat dibuixant anuncis per a revistes, el 1965 s’estrenarà televisivament de la mà de la companyia andalusa Osborne.

Més o menys alhora que dissenyava una preciosa ampolla de conyac, Dalí va protagonitzar una campanya amb dos anuncis, dirigits per Santiago Moro, en els quals Dalí dibuixava en l’aire amb el seu bastó la paraula: ESO. Era una altra època, però no podia faltar-hi un rostre femení, en aquest cas, el de la model Elena Balduque, que concloïa l’anunci amb “¡Unnnn Veterano sabor!”

 

 

El 1969, des de Portlligat, Dalí va rodar per a Lanvin –una empresa xocolatera que tenia el 8% del mercat francès– un anunci que es va fer famós. Després de cruspir-se un tros de xocolata, els bigotis se li comencen a moure com si fossin les ales d’un ocell (efecte aconseguit mitjançant un cap de cera i la tradicional tècnica de la stop motion). A continuació, proclama: Je suis fou… du chocolat Lanvin! (Em torna boig la xocolata Lanvin!). I sona l’arrencada del segon moviment de la Novena Simfonia de Beethoven.

 

El darrer anunci televisiu de Dalí va ser per promocionar i explicar les virtuts del medicament Alka-Seltzer, un antiàcid que contenia aspirina. Un Dalí vestit amb una capa platejada agredeix amb un retolador el cos de la model Nati Abascal, vestit amb un Maillot blanc. Després li pinta el ventre amb diversos esprais. L’anunci va haver de ser retirat perquè els espectadors es queixaven, l’escena els feia pensar en un home atacant una dona a ganivetades…

 

Andy Warhol és el millor alumne de Dalí. També va aparèixer en nombrosos anuncis televisius. Les línies aèries nord-americanes Braniff –van deixar d’operar el 1982– van crear una sèrie d’anuncis en els quals gent famosa conversava per parelles. Dalí, en el seu anunci, dialoga amb la llegenda del baseball Whitey Ford. I acaba cridant, amb el seu característic accent català, el lema de la companyia: “When you got it-Flaunt it!” (Quan ho tinguis, presumeix-ne!). Warhol, per la seva part, li parla del geni renaixentista Miquelàngel al boxejador negre Sonny Liston. Liston se’l mira, curiós, però no diu ni una paraula.

 

 

A Youtube es poden trobar alguns dels anuncis protagonitzats per Andy Warhol. Com aquest, en el qual parla japonès, mentre anuncia cintes de vídeo TDK. Però el meu preferit és el de Burger King. De la mateixa manera que el 1963 havia rodat el film experimental Eat, en el qual l’artista Robert Indiana es menja, durant 45 minuts, un xampinyó –o això sembla–, en el comercial de la cadena de fast-food Warhol es menja un Whopper. En realitat, es tracta d’una escena de quatre minuts i mig, rodada per Jørgen Leth el 1981, com a part del film 66 Scenes. Burger King va aconseguir els drets de reproducció, va reduir el metratge a 45 segons, i el va emetre durant la mitja part de la Super Bowl del 2019.

 

I qui diu que els artistes conceptuals no són amics de protagonitzar anuncis televisius? Tenim el cas de Yoko Ono que, acompanyada pels compassos d’Imagine, protagonitza, amb el seu fill Sean, un anunci per a la companyia japonesa de telecomunicacions Kokusai Denshin Denwa.

 

I posats a parlar d’artistes conceptuals irreductibles, hem d’esmentar Chris Burden. Entre els anys 1973 i 1977, aquest artista va comprar espais televisius per emetre anuncis subversius. Com bé explica: “Durant la dècada dels setantes vaig concebre una manera de trencar el domini omnipotent de les ones de les emissores de televisió. La solució va ser senzillament adquirir temps de publicitat comercial i fer que les emissores reproduïssin les meves cintes juntament amb d’altres anuncis”. No us els perdeu.

 

El Museu Marès

El Museu Marès

Igual que els mobles antics les ciutats tenen secrets, com museus amagats. Per exemple, a Londres, el Sir John Soane’s a prop del British, o a Milà el Poldi Pezzoli. I a Barcelona? El Museu Marès.

M’agrada visitar aquesta cova d’Alí Babà que dorm el somni dels justos a l’ombra de la catedral. El Museu Marès és com una matrioshka, una nina russa que amaga altres nines més petites. Una col·lecció de col·leccions. Em fascinen tant els ex-vots ibèrics com els ventalls romàntics, les llànties romanes com les talles romàniques, els portapaus en bronze daurat com els crucifixos monumentals.

Mestre de Cabestany, L’aparició de Jesús als seus deixebles en el mar, segon terç del segle XII. Museu Frederic Marès © Foto: Guillem F-H.

Aquest museu no es visita, s’explora. Entres en un bosc d’obres i objectes reunits per un home que patia la síndrome de Diògenes. Per molt que hi vagi, sempre em quedo hipnotitzat davant la maqueta en bronze del monument eqüestre de Marc Aureli, i de les escultures hel·lenistes que lliguen molt bé amb l’obra mestra del Mestre de Cabestany, Jesús i els seus deixebles: no puc deixar d’ observar com els peixos es sobreposen a l’aigua. Endinsar-me en les col·leccions de Maria Mariae que dialoguen amb les talles de Crist a la Creu. Baixar a la cripta –l’escenari perfecte per a un conte de Lovecraft– i adonar-me de com certes cares esculpides del romànic recorden les mascares africanes. Pujar al segon pis i veure les talles barroques policromes, i fixar-me en els detalls: el rostre del diable que trepitja l’Arcàngel san Miquel, els fragments de mans i peus de Gregorio Fernández, restes de fusta deixades pel cèlebre Jack…

La renovada Sala de les Diversions. Museu Frederic Marès © Foto: Guillem F-H.

El Museu Romàntic és un altre museu dins del Marès, i l’ambient se sobreposa a les obres. Un viatge en el temps ple de pipes antigues, sonalls de tota mena, tabaqueres, caixetes de rapè, i un llarg etc. A dalt, hi han obert darrerament una sala dedicada a les joguines antigues que és una pura delícia.

El problema del Marès és que hi ha tanta obra que et pots arribar a embafar.

El problema del Marès és que hi ha tanta obra que et pots arribar a embafar. La solució és visitar-lo per parts, fragmentàriament, com caldria sempre explorar els museus. Entrar, per exemple, una tarda d’estiu i perdre’t en la selva frondosa dels objectes sense buscar res en concret, i amb els ulls àvids per retenir-ho tot.

En sortir, et podria passar allò que li va succeir a l’escriptor argentí Julio Cortázar, i que explica en l’entrevista recollida recentment a The Paris Review (Acantilado, 2019, p.1522) quan, en una visita a Barcelona, vagant pel laberint del barri gòtic, es va aturar per escoltar una noia que tocava la guitarra. Un jove que l’havia reconegut se li va acostar amb un tros de pastís a la mà i li’n va oferir. Quan ell li ho va agraïr, li va dir que aquell tros de pastís no era res en comparació amb els bons moments que havia tingut llegint-lo. Aquestes lletres de sincer reconeixement al Museu Marès no son tampoc res –molt menys que un tros de pastís– si penso en totes les bones hores passades al costat de Marès recorrent, sense brúixola, casa seva.

El cànon vampíric en el cinema

El cànon vampíric en el cinema

Comença el dimarts 12 de gener el cicle Por i plaer. Cinema de vampirs al Caixaforum Barcelona, amb una programació setmanal de cinc pel·lícules que reten compte de com l’ombra atàvica i crepuscular d’un dels personatges més persistents de la història del cinema, ha deixat de ser allargada fins a desembocar en la domesticació del monstre.

El personatge gòtic i aristocràtic que va conquerir les nostres pantalles i es va fer estrella de cinema vocacional, es va gestar en l’ambient literari i romàntic europeu del segle XIX, en el qual els cementiris i les ruïnes s’havien convertit en tortuosos espais per al passejador, el nocturn sonava com un mode de llibertat, i es duia el look malaltís.

Bram Stocker’s Dracula (1992), de F. F. Coppola.

Esputar sang s’havia tornat cool: “La tuberculosi dissolia el cos groller, tornava etèria la personalitat, eixamplava la consciència”, explica Susan Sontag en el seu assaig La malaltia i les seves metàfores, parlant de la melancolia dels romàntics com a feblesa d’allò humà. Deia la novel·lista George Sand, en el seu extremisme camaleònic, sobre el seu company: “Chopin tus amb una gràcia infinita”.

Tot va començar l’anomenat “any sense estiu” de 1816 a Suïssa, amb l’ambient carregat de cendra i melancolia, quan la literatura fantàstica s’enlairava en una reunió d’amics a Vila Diodati amb Lord Byron, Mary Shelley i John Polidori, en la qual es van comprometre a escriure un relat de terror. Mary Shelley va complir en poc més d’un any amb el seu Frankenstein i Polidori amb El vampir, descobrint un transsumpte de Lord Byron al qual no va caldre atribuir ni una excentricitat que no fos plausible.

Però va ser el Dràcula de Bram Stoker el que, el 1897, vindria a constituir el cànon normatiu, la “bíblia” de la upirología, que donaria al vampir, personificat en el comte Dràcula, el seu poder telepàtic i el seu atractiu personal malgrat la seva sociopatia, els seus gustos bestiàlics de mascle alfa, el seu fons d’armari en negre i naftalina i la malaltissa primor, així com la seva angúnia mortal a les creus, a l’aigua beneïda o els enfilalls d’alls, que més semblen convertir el vampir en un grup de risc que no pas en un poderós malvat. Stoker va trigar set anys a documentar-se sobre relats populars, trepitjant els Carpats i la Biblioteca de Londres on es conserva el registre dels llibres consultats en els quals es va deixar alguna punteta de pàgina doblegada. Malgrat els esforços, la novel·la no va tenir massa embranzida en el seu moment i no va ser fins a la morbositat que va generar la disputa legal sobre els drets d’autor entre la vídua de Stoker i Murnau en intentar portar-la al cinema, finalment sota el nom de Nosferatu, que el llibre no va ser èxit de vendes.

Nosferatu (1922), de F. W. Murnau.

Nosferatu (12 de gener) mostra sense traces de romanticisme el repulsiu comte al qual ningú s’acostaria més que a la distància d’un pal. És un ésser gairebé impersonal, amb prou feina sentidor més enllà de l’arravatament psicalíptic, identificat magistralment per Murnau com una ombra. Curiosament, Nosferatu donarà peu a una altra pel·lícula, a més de la versió de Werner Herzog, en la qual s’especulava que Max Schreck, l’actor que desencarna Nosferatu, era un autèntic vampir en la vida real, amb el títol de Shadow of the Vampire, dirigida per E. Elias Merhige, que dóna fe que el mite arcaic estava encara viu. Cal no oblidar en aquest punt, que el primer rodatge Making Of que funda el gènere del “així es va fer” i explora alhora el seu propi límit, ve d’aquest entorn i no és un altre que CuadecucVampir (1970), de Pere Portabella, amb música i so de Carles Santos, en una mena de voyeurisme a Christopher Lee en la versió de Jess Franco.

El personatge cinematogràfic del vampir té una tendència irrefrenable cap a la paròdia, que han aprofitat des dels Muppets fins a Chiquito de la Calzada.

I és que, si algú es va encasellar en el cos del comte Dràcula, ja molt més carnal, prepotent i maleït, en un context heteropatriarcal que seria el somni humit de tot matalot que es preï, aquest va ser Lee que heretava l’elegància del Dràcula de Tod Browning, interpretat per Lugosi i el seu pinxo coll aixecat. Però cal reconèixer que el personatge cinematogràfic del vampir té una tendència irrefrenable cap a la paròdia i no sols carnavalesca, que han aprofitat des dels Muppets fins a Chiquito de la Calzada. Només cal pensar en la tremenda versió hispana que George Melford dirigia en paral·lel a la de Browning, quan acabava l’horari de rodatge de la primera, emprant el mateix atrezzo i decorats que l’original, amb Carlos Villarías i Lupita Tovar com a protagonistes, abans que s’inventés el doblatge.

Christopher Lee a Dracula (1958), de Terence Fischer.

Però va ser precisament Lee qui, amb la inestimable ajuda del Technicolor i uns ullals retràctils d’allò més fàl·lic, va aconseguir amb totes les seves versions i sagues una estètica terriblement kitsch que amb els anys ha guanyat per al culte, malgrat que la primera de totes, dirigida per Terence Fisher (19 de gener), amb guió de Jimmy Sangster, era notable. Christopher Lee va acabar col·laborant en pel·lícules com Kung Fu contra els 7 vampirs d’or als quals els feia dentera les estatuetes de Buda, en un deliri de coherència al cànon de Stoker. Aquesta aura rància i decadent va ser la que li va pesar al Dràcula de Coppola (26 de gener) malgrat els seus intents per un preciosisme eròtic en les formes, el color i les ombres que, malgrat les seves mancances narratives, produeix un pujada d’endorfines considerable. Aquesta deriva d’un vampir metrosexual i gomós trobaria via lliure a Entrevista amb el vampir fins a acabar essent un insípid ídol d’adolescents en la nissaga Crepuscle.

Only Lovers Left Alive (2013), de Jim Jarmush.

Però si, com ha quedat apuntat, el vampir és un mite universal, la qual cosa interessa en el nostre moment incrèdul en el qual “si ja res és veritat, tot està permès”, no és ja la seva gènesi, sinó de quina manera ens interpel·la avui dia el personatge. L’actual afirmació de la subjectivitat de cada individu en l’alliberament del “gaudeix el teu símptoma”, suposa una domesticació de l’ombra de l’inconscient i un gir respecte de la visió del vampir, que no és ja un monstre a batre, sinó el subjecte a comprendre. En les dues darreres pel·lícules proposades en el cicle, s’observa com l’exaltació de la diferència foucaultiana fa de l’inadaptat un excèntric cuqui, un incomprès de costums extravagants i un tocaboires irredempt, que el seu just final en els nostres temps desballestats és la inclusió social abans que la seva pròpia adaptació repressiva.

Déjame entrar (2008), de Tomas Alfredson.

A Only Lovers Left Alive, de Jarmusch (2 de febrer), hi veiem uns adorables vampirs envoltats d’una atmosfera d’exquisida sensibilitat estètica i que viuen la pròpia existència des de l’angoixa i la melancolia al millor estil heideggerià, enfront d’uns humans inautèntics i irresponsables que no saben ni cuidar-se ni cuidar l’entorn. Per part seva, Tomas Alfredson a Déjame entrar (10 de febrer), mescla de manera delicadíssima l’experiència del descobriment de l’adolescència per part d’un nen víctima de bullying, amb la monstruositat de l’instint vampíric, encarnat en la innocència d’una nena a la qual cal convidar a entrar, segons el cànon, i per tant acceptar, en el qual la calor vermella de la sang es fon en la neu nòrdica.

I és que lluny de semblar una cosa morta, el mite del vampir no deixa de generar relectures i hores d’entreteniment i visionat. Valgui com a exemple el fals documental neozelandès, What We Do in the Shadows (2014) de Taika Waititi, una delirant proposta molt ben rebuda pel públic de culte i que va catapultar Waititi fins al Thor de Marvel, que reprèn el cànon del vampir en un pis compartit a la recerca de la normalització del frikisme i que està sent replicada com a sèrie americana en aquest moment. Jo crec que el vampir, com a constant personatge de cinema, va mereixent, com poc, una flamant estrella en el Passeig de la Fama.

El cicle de projeccions Por i plaer. Cinema de vampirs, coordinat pel crític cinematogràfic Toni Vall, tindrà lloc al Caixaforum Barcelona, entre el 12 de gener i el 10 de febrer.

Coldplay: Viva la Vida

Coldplay: Viva la Vida

Uns acords vigorosos i enèrgics que conviden a marxar endavant i a deixar de banda el desànim són part del secret de l’èxit immens de tot un himne, Viva la Vida, de la banda britànica Coldplay.

Una cançó, pertanyent al quart disc del grup, Viva la Vida or Death and All His Friends, que va ser número 1 a molts països. Al seu èxit va contribuir el fet que fos utilitzada en els estadis de diversos clubs esportius.

Frida Kahlo, Viva la vida, 1954. Museu Frida Kahlo, Coyoacán, Mèxic.

Aquí és especialment recordada perquè l’entrenador Pep Guardiola, fan de Coldplay, va començar a utilitzar-la per motivar els jugadors del Barça durant la temporada 2008-2009 –la del primer triplet– i d’aquí va passar al Camp Nou. És curiós perquè la lletra de la cançó, que ha donat peu a diverses interpretacions, parla més d’una sensació de derrota que de victòria i esperança, d’algú que tenia el món a les seves mans però l’ha perdut.

Segurament es tracta del rei Lluís XVI, a l’espera de ser guillotinat pels revolucionaris francesos. “Els revolucionaris esperen pel meu cap en una safata de plata. Només un titella en una corda solitària. Oh! Qui voldria ser rei?”

El títol de la cançó està inspirat en el quadre homònim de Frida Kahlo.

Però el que sí és segur i és una dada força desconeguda, és que el títol de la cançó, que en cap moment apareix en el text de la lletra, està inspirat en el quadre homònim, de Frida Kahlo, una particular natura morta amb síndries, datada el 1954. Està considerada la darrera obra de la pintora mexicana.

En tot cas, la inscripció amb el títol i la data de l’obra va ser afegida per l’autora vuit dies abans de la seva mort. Chris Martin, vocalista de Coldplay, va visitar el museu de l’artista a Mèxic el 2007 i va quedar tan impressionat per l’obra de Kahlo i pel fet que inscrivís aquesta vitalista frase al final de la seva vida, malgrat el seu dolor i patiment, que va decidir que el títol del pròxim disc del grup i d’un del seus temes seria Viva la Vida. Hi ha una altra referència artística, vinculada al vídeo oficial de la cançó: hi apareix el quadre La Llibertat guiant el poble, d’Eugène Delacroix, la qual cosa confirmaria la relació de la lletra amb la Revolució Francesa.

 

Viva la Vida

I used to rule the world
Seas would rise when I gave the word
Now in the morning I sleep alone
Sweep the streets I used to own

I used to roll the dice
Feel the fear in my enemy’s eyes
Listen as the crowd would sing
“Now the old king is dead! Long live the king!”

One minute I held the key
Next the walls were closed on me
And I discovered that my castles stand
Upon pillars of salt and pillars of sand

I hear Jerusalem bells a ringing
Roman Cavalry choirs are singing
Be my mirror, my sword and shield
My missionaries in a foreign field

For some reason I can’t explain
Once you go there was never
Never an honest word
And that was when I ruled the world

It was the wicked and wild wind
Blew down the doors to let me in
Shattered windows and the sound of drums
People couldn’t believe what I’d become

Revolutionaries wait
For my head on a silver plate
Just a puppet on a lonely string
Oh who would ever want to be king?

Totes les cares de Beethoven

Totes les cares de Beethoven

Sabeu que la causa de que la durada màxima d’un CD sigui de 74 minuts i 33 minuts és perquè és just el que dura la 9ena Simfonia de Beethoven? O que el Quartet de corda núm. 13 del compositor viatja per l’espai exterior a la sonda Voyager?

Beethoven va marcar la història de la música i el seu influx, 250 anys després del seu naixement, és immens. Ell mateix n’era conscient: “Això no és per a vostè, és per al futur”, li va dir a un oient respecte a una de les seves peces. Beethoven sabia que transcendiria el seu temps.

Hugo Hagen, Bust de Ludwig Van Beethoven. Beethoven-Hauss Museum, Bonn.

La revolució musical de Beethoven, el seu geni, el seu caràcter turmentat i la seva biografia marcada pel pas de la Il·lustració al Romanticisme, i els canvis polítics a l’Europa de finals del segle XVIII i principis del XIX, són els temes que transiten pel conjunt de 9 miniconferències de 15 a 20 minuts cadascuna que la Fundació ”La Caixa” ha produït sobre el compositor sota el nom Beethoven 9×9, i que es poden trobar a l’Àgora digital de la web de CaixaForum. Els vídeos van a càrrec de la musicòloga, informadora de Radio Clásica i divulgadora musical Eva Sandoval. En aquests moments estan disponibles set d’aquests vídeos i els dos restants es publicaran a mitjans de gener i principis de febrer.

 

En cadascun dels capítols, amb un to divulgatiu tan vàlid per al neòfit com pel ja coneixedor de l’obra de Beethoven, es repassen punts claus de la trajectòria vital i professional del músic que es relacionen amb gèneres concrets com ara la simfonia, la sonata, el quartet o el concert i amb una peça que fa de fil conductor del discurs. A més de la música en sí mateixa, els continguts dels vídeos estan il·lustrats amb obres d’art, partitures i referències culturals de tot tipus. Al final de cada capítol, es fan suggerències d’audicions de les millors versions de cada obra esmentada.

 

El tema que obre la sèrie és Beethoven i el destí, que es relaciona amb l’arxifamosa Cinquena simfonia, les quatre primeres notes de la qual s’identifiquen amb el destí que truca a la porta. Un altre dels capítols, Beethoven al piano, se centra en les obres per a piano que va compondre Beethoven, també intèrpret virtuós, i que van constituir per a ell com una mena de “laboratori”.

 

La sèrie remarca la vessant més innovadora de Beethoven tant com a revolucionari del llenguatge musical com en la manera com va viure el seu ofici de músic, aspectes que s’analitzen en el vídeo Beethoven, un home avançat al seu temps.

El geni de Bonn va ser el primer compositor freelance que va tenir èxit.

El geni de Bonn, el primer compositor freelance que va tenir èxit, va esdevenir un mite en vida i personifica en certa manera el prototip de l’artista romàntic, que encara està vigent avui en dia, tocat pels deus, amb una tragèdia que el marca –la sordesa–, amb desacords familiars, amb un caràcter arrogant, solitari i incomprès a la seva època.

 

Precisament la sordesa, que va afectar Beethoven al llarg de tres dècades, s’analitza en el vídeo El gran secret de Beethoven, perquè es tracta precisament d’un dels aspectes de la vida personal que van marcar més el seu caràcter. Només el seu amor per l’art i la música el van ajudar a superar aquesta desgràcia que gairebé el va portar al suïcidi.

 

Tres temes que implícitament estan en tota la prolífica obra de Beethoven són la natura, l’amor i política. El compositor afirmava que s’estimava més un arbre que a una persona i sovint trobava inspiració per a les seves obres passejant pels boscos. Al vídeo Beethoven i la natura, s’explora la forta relació de la música de Beethoven amb els elements de la naturalesa, sobretot a través de la Simfonia núm 6 “Pastoral”.

 

Pel que fa a la vida sentimental, sembla ser que Beethoven vivia en un estat d’enamorament permanent i va tenir molts amors, sobretot entre les seves alumnes de piano, com s’explica al vídeo Beethoven enamorat. La majoria d’aquests amors eren impossibles o difícils i mai va tenir una parella estable, però l’apassionament i entrega amb què vivia l’amor es manifesta en la meravellosa carta que va escriure a la desconeguda “Estimada immortal” i en peces musicals com Clar de Lluna, dedicada a la seva alumna Giulietta Guicciardi, o Per a Elisa, que no estava dedicada a una Elisa sinó a una Thérese.

 

Compromès amb els ideals de la Revolució Francesa, Beethoven va dedicar moltes de les seves obres al seu compromís polític com es reflecteix a Fidelio, la seva única òpera, el Concert núm 5 per a piano “Emperador” o la Simfonia núm. 3 “Heroica”. Però també es va desencantar per la manera com es van aplicar els seus ideals, segons explica el vídeo Beethoven en la política de la seva època . Un exemple és el fet que quan va escriure la Simfonia núm 3, la va dedicar a Napoleó; però quan aquest es va autoproclamar emperador, Beethoven va arrencar el full on li dedicava l’obra. El músic, però, tenia clar que “només l’art i la ciència poden elevar l’home a l’alçada dels déus”.

Pla-Narbona (1928-2020)

Pla-Narbona (1928-2020)

Els anys seixantes del segle XX varen ser molt importants per a la publicitat. Els estils que havien caracteritzat fins aleshores aquesta tasca, que podia ser alhora un art, donaven pas ràpidament a uns de nous, entrevistos ja a les acaballes dels cinquantes, molt més influïts per les avantguardes.

Es vivia una etapa econòmicament més pròspera, i tot i que el nostre país estava encara en ple franquisme, hi havia una certa voluntat del Règim per acostar-se formalment als estàndards del món occidental per no acabar de donar a l’exterior la imatge de país endarrerit i polsós –a part d’autocràtic i injust-, que ja prou que tenia.

Pla-Narbona, Incomunicació, 1980.

Aquesta escletxa l’aprofitaren molts artistes per sortir de camins rutinaris, i anunciar productes amb una creativitat impensable abans. Però el fet és que aleshores no sols la publicitat comercial passava per un gran moment, sinó també la publicitat cultural.

Un dels protagonistes d’aquest canvi aquí va ser Josep Pla-Narbona, dibuixant d’un traç puríssim i segur, que havia begut en les fonts de la tradició consolidada –Hieronymus Bosch, la Itàlia del Quattrocento, els manieristes, Goya, Picasso, el Surrealisme del que ell confessava haver-ne viscut les escorrialles a París–, però també en d’altres que trobà pel seu compte en viatges formatius, com ara el suís Hans Erni.

Fill del Clot, orfe des de molt nen, format amb Lluís Muntané a la sucursal de Llotja del carrer Sardenya de Barcelona, i prop de grans noms del cartellisme publicitari d’aleshores, com Amand Domènech, Josep Artigas o Ricard Fàbregas, de tots els quals va ser ajudant en la seva joventut, Pla-Narbona adquirí un domini del dibuix enorme, constantment exercitat, a consciència, i aviat l’aplicà al disseny publicitari.

Pla-Narbona, cartell Cosmo, 1973.

Bé que mai volgué abandonar el cultiu de l’art pur, les circumstàncies portaren Pla-Narbona a l’art aplicat, i molt especialment, doncs, al grafisme. Era un compromís assolit sense amargor: el grafisme li donava la possibilitat d’expressar la seva personalitat i alhora no desatendre la seva subsistència. La seva voluntat era la de ser artista, pintor, dibuixant, gravador, però es trobà immers en el mon del grafisme en una època en la que costava molt separar-se’n, perquè n’hi havia molta demanda, i en conseqüència se’n podia viure molt bé, si hi havia talent, d’aquesta mena d’encàrrecs.

Pla-Narbona, Retrat de Francesc Fontbona, 1974.

Visqué a París (1956-58), on treballà en una bona agència, Publicité R. L. Dupuy, i s’hi airejà convenientment. De nou a casa, continuà practicant el dibuix del natural, al Cercle de Sant Lluc de Barcelona. Treballà ja per a empreses importants –Uriach des de molt abans, Carlo Erba, Comercial Ebro, Burés, Nestlé, Jorigu, Cosmo, Sandoz, Hogarotel–, féu cartells institucionals –España, 1958; Zoo de Barcelona, 1959–, i també prengué contacte a Suïssa (1962) amb el grafisme mundial més nou. En tornar es va fer amb Cela, Espriu i Rof Carballo, i potser aquests contactes desvetllaren en ell les ganes de fer una bona galeria de retrats dibuixats de contemporanis que pot fer pensar, conceptualment, amb les que Casas, Callicó, Santsalvador o Santos Torroella havien fet prèviament. Com a artista plàstic no s’apuntà a cap tendència de moda sino que en bastí una de “fabricació” pròpia, en la que intervenien a part del dibuix, el modelat, la fotografia i sobretot la conceptualitat.

Pla-Narbona, cartell Semana Santa Sevilla (1965), inèdit. 1r Premio Internacional de Carteles, 1965.

Fou el primer president de Grafistas Agrupación FAD (1961), i ho tornaria a ser. El logotip famós del diari Tele/eXpres (1963), cartells com els de Sonimag (1964), Ronda de mort a Sinera –drama d’Espriu-Salvat–, i Semana Santa Sevilla (1966) –cartell premiat internacionalment i molt celebrat, que el Ministeri de Cultura que l’havia convocat, en canvi no edità mai-, o Les mosques de Sartre (1968) –obra teatral de la qual va fer també l’escenografia– fan època, amb la seva intensitat plàstica aconseguida sovint només amb formes negres sobre blanc: la majoria amb paper negre retallat i estripat. Treballà per diverses editorials, especialment Llibres de Sinera, empresa de la qual formà part i que econòmicament no reeixí, malgrat obtenir una notable presència social.

Pla-Narbona, Paisatge antropomòrfic, 1972. Aiguafort.

Va ser a més un dels grans aiguafortistes del país, i no deixà, però, d’exposar com artista tout-court arreu: a part de a Barcelona o a Manresa, ho va fer a Varsòvia, Nova York, Frankfurt, Los Angeles, l’Haia, Chicago, i a molts altres indrets del món, alhora que obra seva ingressava al MoMA de Nova York el 1973.

Vàrem sotmetre les seves realitzacions a l’anàlisi d’un psiquiatra especialitzat.

La presència pública dels seus anuncis, cartells i dissenys tan personals era abassegadora. Però aquell Pla-Narbona era un home mentalment molt complex, i quan amb Francesc Miralles vàrem fer un llibre sobre ell –Crònica i treballs del dibuixant, gravador i escultor Pla-Narbona…, Curial, Barcelona 1974–, vàrem sotmetre les seves realitzacions a l’anàlisi d’un psiquiatra especialitzat, i hi detectà el reflex d’un món pre-psicòtic. I en aquest brou de cultiu es desenvolupà un gran daltabaix vital, en el que hi intervingueren factors personals, professionals i socials. L’època de les vaques grasses s’estava esvaint, i el boom de la publicitat fulgurant es redimensionava a la baixa.

Pla-Narbona, cartell de Les mosques, 1968.

Des d’aleshores, el Pla-Narbona grafista estel·lar s’acabà, però quan es va refer anímicament del terrabastall inicià una nova vida, centrada en la creació artística pura. No deixà el grafisme aplicat, però la seva pràctica disminuí molt. Tot aquell món que havia aflorat en els seus anuncis, ara es desenvolupava en pintures a l’oli i dibuixos sense dimensió utilitària, basats en el seu rerefons surrealista i sovint d’un lirisme personal, però més sovint encara molt crítics amb la condició humana (hipocresia, incomunicació, repressió de la catalanitat), en plasmacions on tanmateix un humorisme subtil hi sol ser present, com hi són referències freqüents a l’erotisme, el circ i un perfum de Commedia dell’Arte que travessa la seva obra al llarg de totes les seves èpoques. Va ser premi de dibuix Ynglada-Guillot, el 1976. Vegeu http://www.pla-narbona.com/.

Els reconeixements varen arribar en aquella segona època de la seva carrera: el Laus d’Honor de l’ADG-FAD (2000), el Premi de Disseny  de la Asociación Española de Profesionales del Diseño (2001), el Premio Nacional de Diseño d’Espanya (2004), el premi Ilustrad’Or de l’Associació Professional d’Il·lustradors de Catalunya (2011), la Medalla d’Or del Cercle Artístic de Sant Lluc de Barcelona (2012), i la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (2019). El millor dels premis, però, va ser segurament l’haver pogut passar la segona meitat de la seva vida, fins depassar els noranta anys, en pau i harmonia amb el seu entorn més immediat.