Ara que Àngels Ribé ha estat molt merescudament guardonada amb el Premio Nacional de Artes Plásticas, sembla premonitòria la gran instal·lació que articula En caiguda lliure, la primera de les tres exposicions fruit del Programa de Suport a la Creació Artística de “la Caixa” per a projectes expositius basats en les col·leccions d’aquesta institució i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona.

Oberta a CaixaForum fins al 9 de febrer, la mostra utilitza la imatge de la caiguda com a metàfora del profund canvi que viu la societat i de la situació d’incertesa, preocupació i de vegades fins i tot pànic, que pateixen moltes persones en aquest moment de crisi estructural.

Àngels Ribé, Laberint, 1969.

D’aquí l’elecció, per part del comissari João Laia (Lisboa, 1981), del gran laberint groc d’Àngels Ribé que fins a la data s’ha exposat només en dues ocasions: quan es va estrenar al Castell de Verderonne, el 1969, i al Macba, el 2011, en l’antològica a la qual va donar títol. Laberint, que amb els seus 10 metres de diàmetre domina la Sala 2 fins a gairebé engolir-la, acull el visitant, el convida a penetrar en les seves entranyes, tot impedint alhora un progrés lineal en l’espai, la qual cosa planteja la idea de territori com a font de conflictes, malauradament tan actual el 1969 com ara.

Com tota obra participativa, les sensacions que s’experimenten en transitar-la són diferents, i en el meu cas contradictòries. D’una banda, la dificultat d’avançar i la necessitat impulsiva de buscar una sortida genera cert desassossec, incrementat per les ombres indistingibles que apareixen i desapareixen al seu voltant, i per les parets de plàstic transparent, un material que, en els 40 anys transcorreguts des la creació de la peça, ha anat carregant-se d’un significat simbòlic i un perill objectiu, que em produeix un rebuig instintiu. D’altra banda, en el meu imaginari, el laberint evoca l’úter matern, la closca del caragol, un espai lúdic i protegit, un lloc on pots desaparèixer sense ocultar-te.

Andreas Gursky, Theben, West [Tebes, Oest], 1993. Fotografia en color. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani.

En el cas del comissari, que arriba al laberint a través d’un interessant recorregut que passa per La caiguda sense fi del pensador portuguès José A. Bragança de Miranda, i Descens a Maelstrom –un conte curt d’Edgar Allan Poe–, el laberint és la metàfora de l’espiral, del bucle, de la transformació cada vegada més accelerada en què vivim, que ens fa sentir constantment inadequats i endarrerits davant els avenços tecnològics que ens assetgen per totes bandes. No per res Laia pren com a punt de partida d’aquesta sensació generalitzada d’inestabilitat i desorientació l’abandonament, el 1971, dels acords de Bretton Woods, que havien regulat l’economia des de la II Guerra Mundial. “Aquest abandonament marca l’evolució de l’economia a les finances amb la consegüent pèrdua del caràcter físic de les transaccions monetàries”, explica.

El laberint articula conceptualment i formal la presència de les altres dotze obres seleccionades, peces molt interessants per elles mateixes, i entre totes enfilen un relat a capes. Laia el defineix com “un mapa polifònic que descriu el present en els seus aspectes micros i macros, abordant-los des de tots els àmbits, siguin científics, econòmics, geogràfics i polítics, així com emotius i personals”.

Georg Baselitz, Schwarze Mutter mit schwarzem Kind, [Mare negra amb nen negre], 1985. Oli sobre tela. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Georg Baselitz, 2019.

Destaquen dues peces particularment rellevants: Local Tv News Analysis (1980) de Dara Birbaum i Dan Graham, que analitza la retòrica dels informatius televisius en un context caracteritzat per les fake news i la manipulació mediàtica; i Assault, una pel·lícula de Runa Islam que evoca el col·lapse dels paradigmes de gènere com si fos un selfie expandit. “Són les altres caigudes”, afirma Laia, que fa menys d’un any va comissariar una exposició per a La Casa Encendida de Madrid, titulada Ahogarse en un mar de datos, que reflexionava també sobre el moment actual, però a través d’obres molt recents.

Pedro Barateiro, The Audience, [El públic], 2010. 15 escultures. Materials diversos. Col·lecció ”la Caixa” d’Art Contemporani. © Pedro Barateiro.

Afegeix una altra capa a aquesta polièdrica proposta –que inclou obres d’Andreas Gursky, Rosemarie Trockel i The Otolith Group, entre d’altres– el poeta i artista multimèdia Eduard Escoffet, que ha creat una atípica audioguia, titulada Ones gravitacionals, composta per vuit peces sonores que el visitant podrà escoltar –o no– davant de determinades peces, en un nou exercici de participació. Com en el cas de Laberint també aquesta obra, que expandeix la idea de poesia concreta, genera emocions i reflexions trobades. “Estic jo, amb el meu discurs articulat i la meva narrativa coherent i de sobte arriba Escoffet i ho explota tot”, conclou la Laia.

L’exposició En caiguda lliure es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins el 9 de febrer de 2020.