A Catalunya, les galeries d’art produeixen prop de 600 exposicions a l’any. O sigui, el 75% de les exposicions d’art de tot el país.

Els diaris ens parlen d’exposicions, sí, però de les que tenen lloc en museus, fundacions i sales institucionals. No us estranyi: les grans institucions –públiques i privades– inverteixen molts diners en publicitat a la premsa. Les galeries, en la seva immensa dignitat, tenen una altra escala i, també, altres prioritats de despesa.

Sala Parés, Barcelona.

Un amic se’m queixava que el Mirador de les Arts, a les seves crítiques d’exposicions, no incloïa una fitxa amb el preu de l’entrada als museus i fundacions. Es tracta d’un amic que té feines molt precàries –qui no?–, que li agrada anar a veure exposicions acompanyat del seu fill i que, sovint, no es pot permetre els vuit o deu euros que costa cada entrada.

Té raó. Sí. Però jo li aconsellaria, d’una banda, que s’informi si hi ha algun dia que, tal o qual museu no cobra entrada. Hi ha força casos, com les tardes de dissabte al MACBA –de 16 a 20 h.–, o els diumenges a partir de les 15:00 al MUHBA Plaça del Rei.

I de l’altra, que visiti galeries. No totes obren en dissabte, que és el millor dia per dedicar-se a veure art. Però l’entrada és gratis i les propostes, de primer nivell.

Només a Barcelona hi ha prop de 90 galeries d’art, la majoria agrupades entorn de dues entitats: el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya, i l’associació Art Barcelona–.

Les galeries ofereixen un servei públic cultural gratuït.

Un galerista és un emprenedor que arrisca el seu patrimoni en un mercat difícil, molt peculiar. És galerista per vocació, tradició familiar, o tot alhora. Hi ha negocis molt més senzills, rentables i segurs. El galerista viu de vendre art, sí, però ofereix un servei públic cultural gratuït a tothom. I si, davant d’una situació de crisi com l’actual s’ha de guanyar les garrofes anant a tantes fires internacionals que ja dorm més nits fora que a casa, no li cauen els anells. De retruc, està promocionant arreu l’art que es fa a Catalunya.

Un galerista no és un botiguer qualsevol: crea un projecte i s’hi manté fidel. Això vol dir defensar una línia determinada, coherent, representada per una sèrie d’artistes que tenen quelcom en comú, i promocionar aquests creadors. N’hi ha que defensen l’art urbà, n’hi ha que exposen pintura-pintura, que s’han especialitzat en avantguardes històriques locals –o en modernisme–, també hi ha qui barreja sàviament exquisides peces centenàries amb d’altres de creadors actuals; qui proclama el vessant més espectacular de les darreres tendències; i qui dóna veu als creadors més crítics amb les injustícies econòmiques socials.

Ha plogut molt des del 13 de març de 1877, quan el marquès de Peñaplata, acompanyat d’un esquadró de cavalleria i d’una banda militar, va inaugurar una de les primeres sales d’exposicions de la Península: la Sala Parés. La Sala Parés no s’ha mogut de lloc i encara podem visitar-la d’una manera molt semblant a com ho feien els nostres rebesavis. Per contra, han anat desapareixent espais que van bastir la nostra particular història de l’art, noms com el de les galeries Laietanes, la Sala Dalmau, les dues Syra, la Sala Gaspar, la galeria René Métras, Ciento… És llei de vida. També han nascut noves galeries que donaran sentit al nostre temps, i que avui mateix podem descobrir si anem a donar un volt.

Que no tingueu recursos, ni espai, ni voluntat de comprar obres d’art és obstacle per a que no visiteu galeries. Si voleu fer-ho fàcil, a Barcelona podeu començar pels voltants de Consell de Cent i Enric Granados, o del carrer Trafalgar. I informar-vos tot consultant les edicions en paper de revistes com Art Gallery Guide o BonArt. Sort!