Existeix en aquest món una ciutat gairebé tan inversemblant com Les ciutats invisibles descrites per Italo Calvino en un dels seus llibres de ficció.

És una ciutat on els dos carrers més cèntrics, que desemboquen a l’Ajuntament, no porten el nom d’algun polític de pedestal, militar victoriós, batalla suposadament gloriosa o esdeveniment històric memorable, que és l’usual –o ho va ser en l’antic règim–, sinó el d’un dibuixant d’historietes i el d’un guionista d’aquest mateix mitjà d’expressió, anomenat també còmic, tebeo o BD (bande dessinée: tira dibuixada). Aquesta ciutat és francesa, es diu Angoulême (o Angulema) i aquests carrers es diuen Rue Hergé i Rue Goscinny. A més, hi ha números de carrer que no s’inscriuen en un requadre normal, sinó en una bulle (bombolla, la bafarada, globus o fumet per als diàlegs).

2, Rue Hergé. Foto: Joan Tirbió.

L’autor de Les aventures de Tintín i el guionista d’Astèrix i de bona part de la sèrie de Morris Lucky Luke, entre d’altres, mereixen els millors honors en aquesta ciutat de la Nova Aquitània. I aquest sol fet, aquest gest de ple reconeixement al valor d’un art en altres parts infravalorat, el posa a un –a qualsevol aficionat a la millor historieta– de molt bon humor.

Des de l’any 1974 fins a aquest 2019 –i que duri– a Angulema s’ha celebrat cada hivern, a final de gener, en dates també inversemblants (són quatre dels dies més freds de l’estació freda), un Saló –més tard anomenat Festival– que en pocs anys es va convertir en el més important d’Europa dedicat al còmic, juntament amb el de Lucca (Itàlia).

La iniciativa va comptar des del principi amb el suport i la presència dels millors autors. Hugo Pratt va fer el primer cartell, André Franquin va ser el primer autor que va rebre el Grand Prix, però va ser la presència d’Hergé en l’edició de 1977 el que va atorgar una projecció importantíssima a aquest Saló, impulsat per unes poques persones (Groux, Mardikian, Pierre Pascal) en una ciutat allunyada de la capital. A França, el centralisme és puntualment compensat per una sèrie de festivals allunyats de París: el de cinema a Cannes, el de teatre a Avinyó, el de fotografia a Arles. L’última edició del Festival d’Angulema ha estat la número 46. I la més gloriosa, possiblement, va ser la de 1989, quan van coincidir dues exposicions memorables dedicades a Hergé i a Franquin, amb dibuixos originals, esbossos i algun pentimento esborrat, com ha de ser.

Foto: Joan Tirbió.

A Angulema, l’amor a l’anomenat novè art (la fotografia seria el vuitè, encara que va néixer abans que el cinema) s’expressa per mitjans molt diversos. Durant el Festival, la ciutat –que té menys de 50.000 habitants– apareix literalment envaïda pel còmic. Per uns dies, els nens i els adolescents, en comptes d’estar a l’escola aprenent a restar o a fer arrels quadrades, estan llegint boniques historietes en els bancs públics o visitant els estands de la fira, acompanyats per uns professors que voldrien gaudir de les novetats editorials, però han de vigilar els seus pupils. Després surts al carrer i de sobte passa un autobús pintat amb versions de personatges de Franquin, Uderzo i Morris dibuixades per Zep. A la maison de la presse el quiosquer t’explica que aquell dijous vendrà centenars d’exemplars del diari Libération, una edició extraordinària anual, il·lustrada exclusivament per dibuixants de còmic, portada inclosa. A la d’aquest any 2019 no hi mancava una precisa vinyeta de Willem sobre els ambiciosos projectes exterminadors del neofeixista president del Brasil.

Després, vas a dinar o a sopar a cert restaurant i, en lloc d’unes estovalles, et posen un gran paper i molts retoladors perquè dibuixis el que vulguis mentre esperes el primer plat. És ben coneguda la mania dibuixadora d’aquest gremi. La imatge que recordo de Robert Crumb a Angulema, a mitjan anys 80, és la d’un tipus que gairebé no parlava i que no podia parar de dibuixar sobre qualsevol superfície semblant a un paper. De manera que, davant tipus així –dibuixants talentosos i compulsius–, l’intel·ligent és oferir-los les eines i els suports adequats. Després, el dibuix se’l queda el restaurant o se l’emporta l’autor. També per a això hi ha llibertat. I mentre recull la taula, el cambrer contempla amb atenció els dibuixos de les estovalles de bon paper…

En ser una ciutat amb un centre històric poc extens, a Angulema els autors i editors no es dispersen en diferents locals com succeeix, per exemple, al Saló de Barcelona. Per això, és fàcil que el teu veí de taula o company de barra sigui algun dels millors dibuixants del món. Algú com Lorenzo Mattotti o com Joost Swarte, per exemple. L’holandès presentava aquest any l’edició completa, per fi, de Passi, Messa!; i també és recent una estupenda recopilació de les seves il·lustracions per al setmanari The New Yorker. A Angulema et trobes a alguns dels teus autors favorits sense necessitat de concertar una cita. Als anys vuitanta era al Cafè de la Paix, i després del tancament d’aquest local que servia excel·lents copes de Calvados, des de fa anys passa el mateix en d’altres bars i locals del centre. A la nit i entre copes, les converses solen ser molt més divertides i profundes que en un context merament professional.

Acabat el Festival, resulta que la feliç invasió no és efímera. Qui passegi per la ciutat a qualsevol estació de l’any, podrà descobrir més de vint edificis on les parets mitgeres o les façanes principals s’han convertit en enormes pintures murals que reprodueixen vinyetes, portades de llibres o figures de personatges populars. L’art públic, a Angulema, no consisteix en escultures ni en graffiti d’estil importat. L’aposta d’aquesta ciutat és diferent, distingida. Es va iniciar amb un enorme Hommage à la Bande Dessinée del pintor pop Erró, el 1982, i s’ha desenvolupat des de llavors amb versions murals dels millors dibuixants de còmic de l’àrea francòfona, de diferents generacions i gèneres. Per exemple, uns feixos de llums galàctiques dibuixats per Philippe Druillet, que rimen gràficament amb les franges d’un pas de vianants.

Foto: Joan Tirbió.

No gaire lluny, sobre la boca fosca d’un aparcament, s’alça una selva surrealista dibuixada per François Boucq.

Foto: Joan Tirbió.

En una altra casa, Boule i Bill, els personatges de Roba, es gronxen en un espai minimalista, l’aire del qual, sense figures, contrasta amb la façana on proliferen les divertides bestioles de Florence Cestac (hi ha dones dibuixants, sí). A prop d’un estany fred, vam descobrir una escena de platja, dibuixada per Loustal. En certes finestres abolides apareixen personatges com Gaston Lagaffe o els germans Dalton, no lluny de Lucky Luke. I de vegades el dibuix té relació amb l’edifici. És el cas dels arxius provincials, embolicats per un gran dibuix dels arxius metafísics de Schuiten i Peeters.

Foto: Joan Tirbió.

D’altra banda, en qualsevol racó o aparador es poden descobrir indicis de l’afició a la narració dibuixada que existeix en aquesta capital de la historieta francòfona. La mascota d’Angulema és una diminuta fera (Fauve) dibuixada per Lewis Trondheim.

Foto: Joan Tirbió.

El 1984 vaig anar per primera vegada a Angulema i just aquest any el ministre de cultura francès, Jack Lang, va anunciar la creació d’un museu dedicat al còmic, pioner en el seu gènere. És ja una tradició institucional que el ministre de cultura francès sigui present en aquest esdeveniment, tots els anys, la qual cosa no succeeix en altres països. També el 1984 la Fundació Joan Miró va ser pionera a nivell internacional, en celebrar una gran exposició dedicada al còmic, un art llavors generalment ignorat pels museus de tot el món. L’exposició –de la qual vaig ser comissari juntament amb el dissenyador Peret– va ser un homenatge internacional a Hergé. La vam proposar quan Hergé encara vivia, però no va ser fins després de la seva mort quan es va acceptar. És curiós constatar, 35 anys més tard, que els quatre últims llibres de Charles Burns tenen per protagonista una mena de Tintín en versió sinistra, de malson. I l’últim àlbum de Burns, titulat Vortex, és encara una derivació d’aquell primer dibuix ple de pseudotintins mutants que el dibuixant nord-americà va realitzar expressament per a aquella mostra barcelonina. L’hi vaig demanar per telèfon des de la Fundació Joan Miró, i fins aleshores Burns encara no havia publicat cap versió (o perversió) del personatge d’Hergé.

D’altra banda, Tintín segueix inspirant altres obres, de vegades interessants, com la (per)versió anticolonialista Pappa in Afrika, d’Anton Kannemeyer. És un revés crític de Tintín al Congo, el pitjor llibre del creador d’obres mestres com Tintín al Tibet.

Al nou Musée de la Bande Dessinée, reubicat a la ribera nord del riu Charente, es poden visitar exposicions temporals (aquest any, per exemple, una mostra dedicada a l’editorial Futuropolis) i distintes presentacions dels seus fons. Aquest hivern la mostra semipermanent inclou un exemplar de la primera historieta de la història. Tot i que els americans s’entesten a autoadjudicar-se l’invent del còmic, al museu d’Angulema podem veure Monsieur Jabot, la historieta que el suís Rodolphe Töpffer va publicar, en francès, el 1833, molt abans que aparegués The Yellow Kid (1895). La historieta de Töpffer li va encantar a Goethe, qui ja va saber intuir les possibilitats del nou mitjà d’expressió. No tenia diàlegs ficats en bafarades, però hi ha bastants còmics moderns que tampoc en tenen.

A la sala principal del museu es reprodueixen algunes frases de diferents artistes. Per exemple aquesta:

La seule chose que je regrette c’est de ne pas avoir fait de la bande dessinée” (Pablo Picasso) (L’única cosa que lamento és no haver fet mai un còmic).

I hi ha d’altres frases igualment elogioses, de Federico Fellini, de Balthus i d’altres.

Foto: Joan Tirbió.

El Festival d’Angulema sempre ha estat visitat per molts aficionats i professionals arribats des de Catalunya i Euskadi sobretot, i també des de diversos punts d’Espanya. Per això resulta xocant la manca d’atenció, al llarg de gairebé mig segle, cap a les millors creacions del veí del sud. Pel que sembla, a França s’ignora que en llocs com Barcelona, València, Vitòria, Mallorca o Madrid s’han creat i publicat, des de fa decennis, algunes obres tan brillants com les millors del còmic en francès, en anglès o en japonès, les quals sí que han exposat i premiat. Si algun dia descobreixen Guillem Cifré, Antoni Calonge i Micharmut, ja serà pòstumament.

El problema és que Martí és barceloní i no americà, ni francès.

Al Festival del 2019 dos autors espanyols presentaven obres seves recentment traduïdes al francès: Keko i Altarriba. I va ser una bona sorpresa constatar que, amb uns trenta anys de retard, una editorial important ha descobert un dels millors autors barcelonins. Cornelius acaba d’editar un esplèndid Docteur Vertigo de Martí Riera, que es presentava al costat del seu anterior llibre, Taxista. En la seva edició francesa, el pròleg que vaig escriure per a l’edició original de Taxista ha estat substituït per un text també elogiós d’Art Spiegelman, l’autor de Maus. Aquests dos àlbums de Martí s’exposaven al costat d’obres cèlebres de Daniel Clowes i Charles Burns, que són els seus equivalents americans. Martí Riera va dibuixar als anys 80 del segle XX ficcions que es van anticipar al to que ara s’identifica com a propi de les pel·lícules dels germans Coen. El problema és que Martí és barceloní i no americà, ni francès.

Tan sols als països que funcionen relativament bé es dóna el suport necessari, imprescindible, a les iniciatives pioneres i avantguardistes, que sempre són les més difícils. Per això tampoc tenim un bon Museu del Còmic a Catalunya. Una capital cultural només és possible si les iniciatives personals necessàries per a la comunitat compten, a més a més, amb certes complicitats institucionals i socials que els permetin desenvolupar-se i tenir continuïtat.