Arnau Alemany morí l’abril passat en mig d’un silenci total. L’excusa podria ser que érem al pic de la pandèmia, però els diaris i les televisions estaven ben actius malgrat tot.

Ni jo mateix me n’he assabentat fins ara. Ell ha estat un del pintors més personals de la Catalunya dels darrers temps, la que està a cavall entre el segle XX i el XXI.

Arnau Alemany, Nitrato de Chile, 2011.

Després d’uns primers temps, breus, en que practicà l’abstracció –de molt jove treballà d’ajudant de Salvador Aulèstia, l’autor del contundent Sideroploide de ferro forjat al port de Barcelona–, va fer un viratge radical cap a un realisme màgic, ja des de la seva primera exposició individual el gener del 1978, a l’efímera Sala d’Art Madei, del carrer París de Barcelona. La seva obra es centrà, pràcticament sempre, en paisatges impossibles, recreats en la seva ment i fets amb una tècnica molt depurada, en els que tots els detalls eren descrits amb el pinzell al peu de la lletra, amb factura gairebé hiperrealista. Els conjunts, però, eren molt sovint inversemblants i d’una absurditat intensament poètica.

Li agradaven les arquitectures comuns novaiorqueses, parisenques i de la Barcelona intemporal, tant d’aquelles cases de barriada, com d’aquelles altres més cèntriques que no són ni modernistes ni noucentistes, però que en son coetànies. Diria que uns dels seus models amagats van ser la vella Avinguda Icària o la Via Laietana, sense, però, incorporar cap –o gairebé- dels edificis reals que les conformaven, sinó inspirant-se en la seva estructura i orientació. I amb elements seleccionats d’aquestes procedències, pintats acuradament, componia mansanes de cases que podia situar en mig del camp o del bosc, i que sovint eren aïllades, com oasis, en mig de prats o planes desèrtiques.

Arnau Alemany, Paisatge urbà, 1987.

També hi ha arbres, en les seves pintures, que estan literalment engolint una casa o un tramvia, mentre la vida al seu entorn continua aparentment impassible. En aquests casos, la referència urbana podia desaparèixer. Als seus inicis, Alemany de vegades situava els seus grups de cases encimbellats damunt d’un espadat potser basàltic, que segons com poden fer pensar en la plàstica tan intensa i especial dels films de Powell & Pressburger.

Al costat d’una casa “d’estil”, als seus quadres pots trobar-hi, com si fos allò més natural, un gran dipòsit esfèric de gas, o una fàbrica. De tant en tant, en aquests escenaris hi apareixen impertorbables les ruïnes d’un edifici clàssic, un temple gòtic en estat de decrepitud o, a ran de terra o dalt d’un talús, un avió o un vaixell amb tota la seva quilla a la vista, o no, perquè el vaixell també podia estar sallant l’asfalt en lloc de l’aigua, i pot estar passant també un submarí per un canal urbà no soterrat. Alguns vehicles més habituals circulen més sovint pels seus paisatges: tramvies o autobusos, potser rovellats, o fantasmagòrics sense exagerar, i alguns automòbils també, com aquells que en una obra seva pugen per un carrer ben ample i han de sortejar el roc immens de pedra magmàtica que emergeix justament del bell mig de la calçada i que s’enlaira quasi al nivell dels edificis.

Tot era possible en els somnis que Arnau Alemany pintava despert.

Tot era possible en els somnis que Arnau Alemany pintava despert. Per aquests escenaris hi passen també algunes figures, poques, que no eliminen pas la sensació de solitud que sempre tenen les composicions. La llum és important igualment en aquests quadres: de vegades és difusa, de vegades de posta; sempre però convincent. I uns grams d’ironia tenien un paper essencial en la seva creació.

Arnau Alemany, Sense títol, 1981.

Tot gran artista ha de ser alhora un gran artesà, un gran dominador del seu llenguatge, i ell ho era. Si no domines l’idioma no et pots pas comunicar, perquè el llenguatge és el codi que fan servir alhora emissor i receptor, i això va tant amb la parla com amb la pintura. Hauria de ser un axioma. Un artista pot fer experiments que enriqueixin els seus mecanismes creatius, però no convertir-los en un sistema exclusiu d’intentar transmetre res.

Segurament que l’esperit d’Arcimboldo i de Piranesi s’havien infiltrat en el seu subconscient, com Friedrich, l’Illa dels morts de Böcklin, Magritte, Hopper, o Pierre Roy –aquest, confessadament–; però no imità a cap d’ells, que només el varen fecundar incruentament. Si li preguntaven si era surrealista, Alemany contestava amb poc convenciment que potser sí, però que ell era dels que feien coses, mentre que a etiquetar-les s’hi dedicava una altra mena de gent.

Arnau Alemany, Credit Lyonnaise, 2007.

L’obra d’Alemany és el producte molt elaborat d’un procés intel·lectual i creatiu de gran depuració, però, tot i haver exposat individualment a Alemanya, París o Los Angeles, no crec que mai hagués estat present a la Documenta de Kassel –a ARCO només va treure-hi el nas un cop, el 1985–, o a cap d’aquests certàmens que monopolitzen la producció plàstica hegemònica. Si m’equivoco me n’alegraré. A algú que conjuga tan bé tots aquests elements en quadres o litografies li toca ser a les antologies de l‘art, i Arnau Alemany no és ni al MACBA, el museu d’art contemporani de la seva ciutat, perquè la seva estètica no encaixa en el limitadíssim nínxol amb què museus com aquest redueixen en un criteri de moda el que hauria de ser exclusivament un àmbit cronològic.

Arnau Alemany entrevistat per Sandra Sàrrias, 2016.

Ell era ben conscient de que no estava en el “circuit”, però tampoc feia res per ser-hi. Pintava al seu taller, gaudint molt de fer-ho, com ell mateix confessava, sense fer-se amb ningú. Això sí, hi havia qui volia tenir obra seva i la comprava, i els darrers anys exposava a can Parés. Ell deia que dels altres artistes només Subirachs li havia ofert intercanviar-se litografies, més d’un cop, i que ell s’hi havia avingut, però que aquell era un fet excepcional. Un cop vaig veure un Alemany magnífic penjat en una galeria exquisida de Barcelona, i em va sorprendre: preguntat el galerista, em va dir que no pensaven tenir-ne més perquè l’autor era de tracte molt difícil. Vázquez Montalbán, un dels pocs intel·lectuals mainstream que van parlar d’ell, deia: “el Ensanche barcelonés estaba allí, sí, esperando más de cien años a que Alemany supiera ver su plástica de cementerio. ¿Será Alemany un antiguo cadáver que quiere llevarse una por una las casas que compusieron la patria de su infancia? ¿Quién no es un antiguo cadáver y quién no quisiera recomponer la patria de la infancia con casas y seres recortables, a la medida de oscuros deseos?”

El meu fill músic, l’Eduard, és una gran admirador de l’obra d’Alemany, i l’havia anat a veure espontàniament més d’un cop. Fins i tot li va demanar permís per utilitzar la reproducció d’una pintura seva per il·lustrar el llibret d’un del seus CDs. Vagament, havien quedat que un dia hi tornaria amb mi. Ja no podrà ser, perquè Arnau Alemany se n’ha anat del món –alarmantment a la mateixa edat que tinc jo- amb la reserva entre la que havia viscut sempre.