Baixen les temperatures i a Madrid celebren la Cimera del Clima (COP25), l’art contemporani també celebra la seva fredor.

Marcel Duchamp, per exemple, va dedicar un dels primers ready-made a la neu de Nova York.

Caspar David Friedrich, El mar de gel, 1823-1824. Hamburg Kunsthalle.

In Advance of the Broken Arm (1915) consisteix en la típica pala de treure neu que empra la gent de la capital de l’art per possibilitar el pas dels vianants davant de casa seva o del seu establiment. No és que siguin gentils, si algú rellisca i pren mal, els pot demandar. La pala, “reconstruïda” el 1964, du en un costat, la inscripció, pintada: “Marcel Duchamp 1915”. Duchamp pretenia crear un art anti-retinià, una mena de palíndrom estètic que ens deixés freds. Per cert, si no sabeu anglès, el títol ve a dir quelcom per l’estil de “tot avançant-se al braç trencat”.

Res més allunyat d’una de les obres més famoses del pintor romàntic alemany Caspar David Friedrich, El mar de gel (1823-1824). Està presidit per gegantins blocs de gel trencats, i si ens hi fixem, hi descobrirem la popa d’un vaixell on hi podem llegir “HMS Griper”. Es tracta del nom d’una de les naus de l’expedició a l’Àrtic comandada per William Edward Parry el 1824. Curiosament, Parry va tornar a port amb els vaixells sencers. L’hivern de 1823 s’havia gelat el riu Elba, al seu pas per Dresden, i Friedrich va anar-hi a prendre apunts. Per cert, Friedrich, a l’edat de 13 anys, havia estat a punt de morir ofegat al gel. El seu germà, quan intentava salvar-lo, va morir. Ell sempre se’n va sentir culpable.

Pieter Brueghel el Vell, Els caçadors en la neu, 1565. Kunsthistorisches Museum Viena.

El YBA (Young British Artist) Marc Quinn va fer un motlle de silicona del seu cap. El va omplir amb deu pintes de la seva pròpia sang –era una època en què bevia molt–, i el va congelar. D’aquesta manera va aconseguir un autoretrat, Self (1991) fet amb matèria del retratat. Quinn repeteix aquesta operació cada cinc anys, o sigui que ja porta cinc escultures de sang.

I una de les obres més antigues protagonitzades per l’hivern és l’oli de Pieter Brueghel el Vell Els caçadors en la neu (1565). L’autor d’El triomf de la Mort (1562) opta aquí per un paisatgisme farcit de costums rurals, part d’una sèrie més sobre els mesos de l’any, amb tantes històries que, si un guionista de Netflix s’hi fixés bé, podria escriure una sèrie ambientada en aquesta obra.

Cildo Meireles, Entrevendo, 1970-1994-2013. MACBA, Barcelona.

No sé si és casualitat, però al MACBA de Barcelona hi ha tres obres que parlen del gel: la fotografia que documenta una acció de Jordi Benito, Transformació del gel mitjançant el calor del cos (1972), Eisring (Anell de gel) (1970), de Hans Haacke, i Entrevendo (1970-1994-2013), de Cildo Meireles. Entrevendo (Entreveient) té forma de gran fus de fusta. L’espectador, abans d’entrar en aquest túnel de 9 metres amb una boca de 3 metres de diàmetre, és proveït amb dos glaçons que s’ha de posar a la boca, un amb forma d’espiral i gust dolç i un d’ondulat i salat. Al final del túnel hi ha un ventilador que produeix un espiral d’aire calent. Deixo a la vostra imaginació el resultat.

I si aquestes obres us deixen freds, sempre podeu donar un cop d’ull a Always Franco (2012), d’Eugenio Merino. Aquesta remarcable obra, en la qual veiem una escultura a mida natural del dictador vestit de gala, dins d’una nevera de refrescos de cola va ser exposada a ARCO. La Fundación Nacional Francisco Franco va posar un plet a l’artista. Evidentment, el va perdre. A l’hora de pagar les costes del judici, els defensors del llegat del dictador van demanar de fer-ho a terminis.

Per cert, les imatges d’art contemporani que no trobareu en aquest article tributen drets d’autor. Com no podríem pagar-los ni a terminis, us convidem a fer una senzilla recerca al vostre navegador.