Fa un parell d’anys vaig poder visitar l’espai de la Fundació Proa de Buenos Aires. Exposava Ai Weiwei.

La mostra, anomenada Inoculación, consistia en una gran quantitat d’obres de contingut polític presentades com a treball públic i intervenció social, com a art dissident.

Ai Weiwei, Law of the Journey, 2016. Foto: Gilbert Sopakuwa CC BY-NC-ND 2.0.

Vaig poder coincidir amb una visita guiada a la qual assistien entre 50 i 60 persones. Cada obra donava lloc a un gran debat, migracions, morts al mar, barreres frontereres… dues obres culminaven la mostra, una barca inflable d’enormes proporcions amb 51 figures a dins, Law of the Journey (Prototype B), 2016, i 15 tones de llavors de gira-sol de porcellana, realitzades a mà, Sunflower Seeds, 2010, amb l’acompanyament d’un vídeo que mostrava el treball ingent de les treballadores i treballadors que transformaven petits trossos de matèria en llavors de gira-sol. Contingut polític, intervenció social, art dissident? A mesura que anava aprofundint en les obres menys trobava en elles la veritable dissidència, la intervenció social (posar a treballar desenes de persones en un treball poc creatiu i sense intervenció real en el procés és un treball de col·laboració?) I per què no dir-ho , també el valor artístic més enllà de la monumentalitat, l’enginy, l’impacte i el “bon fer” –només faltaria– d’un artista com Ai Weiwei, de nivell internacional.

Només quedava per determinar si era art polític o una mascarada. He de reconèixer que el públic estava veritablement emocionat. Les preguntes a la guia eren contínues i demostraven preocupació i interès. La gent intentava entendre amb precisió totes i cadascuna de les obres. Feia molt pocs dies un amic m’havia explicat la tremenda situació provocada amb l’aparició d’Ai Weiwei a les platges de salvament, a la costa est d’Itàlia. La seva impunitat, les seves posades en escena i la seva marxa una vegada aconseguits els seus objectius artístics, una veritable mala pràctica, un utilització interessada del drama aliè i sobre totes les coses, una mostra d’oportunisme.

Santiago Sierra & Eugenio Merino, NINOT, Prometeogallery.

Aquests dies, com a conseqüència de la fira ARCO de Madrid, s’ha tornat a produir un debat que crec pot tenir alguna cosa a veure amb la meva experiència a Proa. El NINOT de Santiago Sierra, reproducció en cera de la figura de Felip VI, de quatre metres d’altura i creat amb la condició al seu possible comprador, de que es cremi com es fa amb una falla valenciana, després de la qual cosa en quedarà només el crani.

Aquesta obra es mostra a la fira, un any després que una obra del mateix Sierra fos retirada per “consell” de l’organització. Vint-i-quatre fotografies en blanc i negre de rostres pixelats que feien referència a setanta-quatre presos polítics de posicions molt diferents, entre els quals es trobaven els presos del procés català. Una censura sense justificació i que no es pot tolerar en democràcia. Un cop d’efecte que va posar en evidència la falta de llibertat d’expressió que hi ha al nostre país. Durant tot l’any, les vint-i-quatre fotografies infinitament reproduïdes van donar origen a centenars de debats i taules rodones sobre censura, llibertat d’expressió, art i política.

No puc deixar de recordar altres obres absolutament ambigües i al meu criteri sensacionalistes.

Entenc l’entusiasme que ens provoca el NINOT, tenint en compte el moment tan complex política i socialment que vivim i la poca resposta crítica de la majoria dels artistes –no nego que em provoca una certa curiositat veure el rei cremant en una falla–. Però no puc deixar de recordar altres obres absolutament ambigües i al meu criteri sensacionalistes, amb pràctiques èticament molt discutibles (utilització d’immigrants, persones racialitzades) del mateix Santiago Sierra, com els vídeos on un grup de “cholas” de Bolívia deien mecànicament “sóc una persona remunerada o centenars de joves negres que es deixaven tenyir els cabells de color groc en una factoria-perruqueria gegant). Encara que també li reconec obres interessants, com la realitzada per al Pavelló espanyol a Venècia on només es podia entrar amb carnet d’identitat espanyol, per després trobar-se un espai abandonat, gairebé en ruïnes. De la mateixa manera que reconec que em va commoure profundament l’obra d’Ai Weiwei, Straight, també en una Biennal de Venècia, on alineava acuradament 150 tones de barres d’acer, recuperades dels col·legis devastats després del terratrèmol de Sichuan.

 

Però, què és el que em resulta difícil d’acceptar en aquestes obres que al meu criteri –i el de molts– apareixen com a oportunistes? D’una banda, la seva espectacularitat sense massa justificació i que fa de l’espectacle una crítica sense matisos, fins i tot sense posicionament clar, sense respostes i el que és pitjor, sense proposar preguntes. D’altra banda, crec que em provoca un cert neguit que finalment sigui d’aquestes obres de les que es parli, que siguin les que interpel·len a la gent, als mitjans i que el públic en general pensi que l’art és aquest “sense matís “, aquest cop baix. Fins i tot crec que obres com aquestes emmascaren els veritables debats que s’haurien de realitzar en una fira com ARCO, on es demostra que les galeries han perdut absolutament vigència, les fires han de trobar noves estratègies per a justificar-se, on l’art apareix desaparegut en essència.

Una fira on els discursos es dilueixen –aparcats queden els temps en què ARCO s’apostava com a fira-biennal–, el mercat impera però no amb les mateixes possibilitats per a tots i menys encara, on les obres que desenvolupen narracions més complexes queden amagades sota l’ombra llarga de l’espectacle, on els Plensa o Garaizabal imperen pel seu impacte i grandària, on pocs parlen de que ha baixat considerablement la presència femenina, que les vendes es produeixen a través de grans col·leccionistes, que i l’aposta de generar col·leccionisme de base ha quedat molt lluny… en definitiva, que l’aspecte socialment articulador de l’art està perdent absoluta vigència i possibilitats, i que ARCO consolida aquesta situació incentivant només el mercadeig.

Perquè no entrem en aquest debat?