Va haver-hi un temps en què grans artistes eren emprats com a reclam televisiu. Eren un referent alhora culte i famós. Res a veure amb els rostres d’esportistes, actors i socialites que inunden avui dia la pantalla tonta (per molt smart que es proclami).

També val a dir que cultura i tecnologia han canviat radicalment l’univers publicitari, i que ningú podia imaginar, a la dècada del 1960, res semblant al cercador de Google, els baners o Youtube.

Andy Warhol parla amb el boxejador Sonny Liston, en l’anunci de les línies aèries Braniff.

Precisament és a Youtube on podem rescatar aquests anuncis, amb una resolució baixíssima per als estàndards actuals, però deliciosos a l’hora d’enyorar un món en el qual la paraula d’un artista era digna de confiança i fins i tot d’alegria.

Un dels primers artistes que va protagonitzar espots publicitaris televisius va ser Salvador Dalí. Si des dels anys vint havia estat dibuixant anuncis per a revistes, el 1965 s’estrenarà televisivament de la mà de la companyia andalusa Osborne.

Més o menys alhora que dissenyava una preciosa ampolla de conyac, Dalí va protagonitzar una campanya amb dos anuncis, dirigits per Santiago Moro, en els quals Dalí dibuixava en l’aire amb el seu bastó la paraula: ESO. Era una altra època, però no podia faltar-hi un rostre femení, en aquest cas, el de la model Elena Balduque, que concloïa l’anunci amb “¡Unnnn Veterano sabor!”

 

 

El 1969, des de Portlligat, Dalí va rodar per a Lanvin –una empresa xocolatera que tenia el 8% del mercat francès– un anunci que es va fer famós. Després de cruspir-se un tros de xocolata, els bigotis se li comencen a moure com si fossin les ales d’un ocell (efecte aconseguit mitjançant un cap de cera i la tradicional tècnica de la stop motion). A continuació, proclama: Je suis fou… du chocolat Lanvin! (Em torna boig la xocolata Lanvin!). I sona l’arrencada del segon moviment de la Novena Simfonia de Beethoven.

 

El darrer anunci televisiu de Dalí va ser per promocionar i explicar les virtuts del medicament Alka-Seltzer, un antiàcid que contenia aspirina. Un Dalí vestit amb una capa platejada agredeix amb un retolador el cos de la model Nati Abascal, vestit amb un Maillot blanc. Després li pinta el ventre amb diversos esprais. L’anunci va haver de ser retirat perquè els espectadors es queixaven, l’escena els feia pensar en un home atacant una dona a ganivetades…

 

Andy Warhol és el millor alumne de Dalí. També va aparèixer en nombrosos anuncis televisius. Les línies aèries nord-americanes Braniff –van deixar d’operar el 1982– van crear una sèrie d’anuncis en els quals gent famosa conversava per parelles. Dalí, en el seu anunci, dialoga amb la llegenda del baseball Whitey Ford. I acaba cridant, amb el seu característic accent català, el lema de la companyia: “When you got it-Flaunt it!” (Quan ho tinguis, presumeix-ne!). Warhol, per la seva part, li parla del geni renaixentista Miquelàngel al boxejador negre Sonny Liston. Liston se’l mira, curiós, però no diu ni una paraula.

 

 

A Youtube es poden trobar alguns dels anuncis protagonitzats per Andy Warhol. Com aquest, en el qual parla japonès, mentre anuncia cintes de vídeo TDK. Però el meu preferit és el de Burger King. De la mateixa manera que el 1963 havia rodat el film experimental Eat, en el qual l’artista Robert Indiana es menja, durant 45 minuts, un xampinyó –o això sembla–, en el comercial de la cadena de fast-food Warhol es menja un Whopper. En realitat, es tracta d’una escena de quatre minuts i mig, rodada per Jørgen Leth el 1981, com a part del film 66 Scenes. Burger King va aconseguir els drets de reproducció, va reduir el metratge a 45 segons, i el va emetre durant la mitja part de la Super Bowl del 2019.

 

I qui diu que els artistes conceptuals no són amics de protagonitzar anuncis televisius? Tenim el cas de Yoko Ono que, acompanyada pels compassos d’Imagine, protagonitza, amb el seu fill Sean, un anunci per a la companyia japonesa de telecomunicacions Kokusai Denshin Denwa.

 

I posats a parlar d’artistes conceptuals irreductibles, hem d’esmentar Chris Burden. Entre els anys 1973 i 1977, aquest artista va comprar espais televisius per emetre anuncis subversius. Com bé explica: “Durant la dècada dels setantes vaig concebre una manera de trencar el domini omnipotent de les ones de les emissores de televisió. La solució va ser senzillament adquirir temps de publicitat comercial i fer que les emissores reproduïssin les meves cintes juntament amb d’altres anuncis”. No us els perdeu.