No ho sé dir, no sé com dir-ne. Com ho diria? A veure. Ho torno a provar, torno a començar. És… És precisament per això que ho vull dir, perquè si ho sabés dir, si ho pogués dir, aleshores ja no voldria, aleshores no. Que em faig entendre?

El desig neix d’aquí, el voler neix de la incapacitat. Perquè no puc volar vull volar, quan no puc sortir de l’habitació és quan imperativament necessito sortir-ne. I neix de la desconfiança. Vull fer la meva voluntat perquè desconfio, perquè només em refio de mi. És la desconfiança, concretament, en el llenguatge, perquè el llenguatge no és una matèria morta, ni neutra, tampoc és fang o pedra, no; té plasticitat però no és fàcil de governar, de fet, tot sovint és el llenguatge qui et governa a tu i no tu al llenguatge. Que mai no ho has notat això? Aleshores és que bades molt, xaval. O noia. T’equivoques molt si et penses que ets l’amo a casa teva, no siguis infeliç, va, escolta.

Samuel Beckett.

Samuel Beckett (Dublín, 13 d’abril del 1906 – París, 22 de desembre del 1989) és un dels grans escriptors de tots els temps, un escriptor de la sospita, que no es conforma amb les bones paraules, ni tan sols amb les paraules, sobretot no vol quedar-se tot sol amb les paraules. Va néixer irlandès, a la Irlanda pestiferée, com en deia ell, i va canviar d’idioma perquè no se’n refiava, almenys per ser poeta no, per no ser un lloro, un replicant, un que fa repetició, propaganda, publicitat. Va començar escrivint en anglès però, després, va abandonar l’anglès totpoderós que dominava, tan genuí, espontani, ric, per una llengua apresa i, per tant, més elemental per a ell, més reduïda, més modesta perquè no era la seva llengua materna, era més funcional, més incòmoda. Per això Samuel Beckett deixa d’escriure en anglès i escriu en francès. No el francès de la pompa i circumstància sinó el francès de les cartes comercials, el francès de les converses d’ascensor, el francès d’anar a comprar el pa. Per contenir-se i saber millor el que està dient, per no escriure d’esma, per no deixar-se endur per la inèrcia. Perquè és un escriptor plenament contemporani, un deixeble de James Joyce i ja en té ben bé prou de xerrameca, del llenguatge banal, de la retòrica buida, del parlar per no callar. Per protegir-se dels clixés, del llenguatge prefabricat que t’arrenca el cor, l’ànima. Perquè menys és més.

Beckett, ben jove, va fer-se psicoanalitzar a Londres, per un bon analista. I va comprendre aviat que no era l’amo a casa seva. Que l’amo era més aviat el misteriós subconscient. I que el subconscient és més aviat el llenguatge, l’idioma, el codi. Per dir-ho d’alguna manera, perquè tampoc no és exacte ni segur. L’única cosa segura és aquest dubte, aquesta nosa quotidiana, per això escriu de vegades de manera entretallada, o sense seguir una línia nítida, dibuixada. No, certament. No parlem una llengua, ben al contrari. És la llengua qui parla a través nostre, com la genètica parla a través nostre, perquè som un instrument d’un idioma que no controlem. Com els nostres pares i els nostres avis continuen vius a través nostre. Que el més important de l’art és l’art, és la matèria, l’objecte, que els sons són el més important de la música i que l’idioma és el més important de la poesia o de la literatura en general. Quan escrius, per. Exemple. Així, així-així i aixà, per un moment estàs més al cas del text i hi ha, una, mica, una mica més d’atenció. És molest, d’acord, però tornes a concentrar-te en el text com quan aprenies a llegir, perquè ja res no és previsible, ni confortable, quan llegeixes no saps quina paraula, quina idea vindrà després de l’altra. Perquè tornes a llegir amb el… Amb el temps. Tornes a llegir amb el temps detingut. El sentit del llenguatge no és evident, no és tan fàcil com et penses. És una nova retòrica, la retòrica d’una literatura que desconfia de la literatura com cap altra ho ha fet. És una creació sense ingenuïtat. I una creació que busca la tensió. La irritació. Com Kafka. El llenguatge és viu realment? N’estem segurs? Potser només és un eco, un ressò d’unes persones que ja són mortes, potser el llenguatge que tenim és això, un desig de vida de persones que ja no viuen.

I contra el que pugui semblar, contra la fama injustificada que té, Samuel Beckett no és pas un escriptor abstracte sinó un creador en la penombra, un escriptor dins la boira. I no té mai res a dir sobre l’existència humana, sobre les grans qüestions filosòfiques, sobre el bé o el mal, sobre la profunditat dels grans temes, dels que se n’allunya horroritzat com de la pretensió verbal. Encara que no ho sembli, la seva és una obra completament autobiogràfica, que torna una i altra vegada, sense cansar-se, sobre algunes imatges que ha pogut conservar, retenir, de la seva infantesa, del passat. Caminar, caminar, els rodamons, els peus inflats, les botes, pujar i baixar pels pujols que envolten Dublín, amb el pare, amb qui s’hi fa molt. Les matemàtiques, que li recorden el pare. Fer passejades amb el pare, sota la pluja, resoldre equacions de gran complexitat amb el pare. El refugi, la caverna platònica, el cine, la taverna, mentre plou fora. La conversa amb el pare i els números. Una melangia, un ambient depressiu. I sempre, sempre, la correcció, el dubte. Oblideu tot el que el he dit. Bé. No, perquè del dubte en neix sempre un altre. Li agraden molt dos pintors holandesos dels que va ser-ne amic tota la vida, els germans Van Velde. Són pintors que mostren les correccions a la tela mateixa, que no estalvien l’experiència del dubte. Que més aviat són dubte. Però tampoc no podem estar-ne segurs.

Mai no hi fa un temps clar a Beckett.

Als llibres de Beckett, a Film, a les seves participacions en televisió i vídeo, a les seves aproximacions a la pantalla, a la que denominava l’ull de l’au de presa, res no és previsible i l’atenció és la reina, una atenció exagerada perquè la lògica, les correspondències són en el territori de la penombra. Mai no hi fa un temps clar a Beckett, no hi ha cap color però hi trobem totes les possibilitat del grisos de Picasso, ell mateix es veu com una font que esquitxa gris. És el món crepuscular, wagnerià però sense les certeses, romàntic només en cert sentit, el d’una societat que ha viscut dues guerres mundials i ha pogut sobreviure’n. Per a Beckett la llum que et deixa entendre és la del crepuscle, la del migdia és cegadora, és una llum que no et deixa veure res. Per a Beckett el pessimisme, el fatalisme, és la forma més acabada de la consolació, la forma més honrada de la creació. Perquè quan apareix l’esperança no és sinó una dilatació del temps. Només és una forma de tortura, perquè l’esperança aviat es veurà superada per una nova desgràcia, pel principi humà que ens porta a la tortura sobre nosaltres mateixos.

La tragèdia és inevitable, per això Beckett s’interessa tant pel teatre, una tècnica tradicional especialment abocada a l’experiència tràgica. I com que la tragèdia no es pot evitar, en surten els seus dos fills més lluminosos, la ironia —o l’humor—, al costat de la compassió. Beckett també és un escriptor de la compassió i de l’humor. La bellesa no ens necessita, ho sabíeu? Vivim en l’horror quotidià però tenim, de vegades, moments d’un aire ben pur, de cel blau que ens anima. De vegades mires a una persona als ulls. I aquells ulls et deixen entrar-hi a dins, a recer, mentre fora plou i t’hi trobes bé. No hi ha res més, per a Beckett, excepte si vols mentir. Equivocar-se, recular quan el camí no ens porta enlloc. Tornar-ho a provar, seguir caminant. Si t’atures tindràs fred. Resistir, infinitament, si no plou, amb el fang als peus. I burlar-nos de nosaltres mateixos i del fangueral que ens envolta quan ha acabat la tempesta. No podem fer altra cosa.

Aprofitant el 30è aniversari de la mort de Beckett, Fabra i Coats-Fàbrica de la Creació i Centre d’Art Contemporani de Barcelona acull un petit cicle dedicat a aquest escriptor universal. Seguim esperant. Beckett des de les arts tindrà lloc entre dimarts 17 i dissabte 21 de desembre. I acollirà activitats tan diverses com la projecció de Film (Hôtel Wolfers) (2007), de Dora García, la xerrada On és el tot? a cura de Josep Pedrals i Marcelo Expósito, o la lectura en clau coreogràfica d’Esperant Godot: Didi & Gogo-Vaig fer-ho? Vés, vés, dirigida per Alba Sanmartí Masdeu. A més, el programa Pantalles de Betevé emetrà el vídeo No Yo (2018) de Lúa Coderch.