Ja ho va dir Arthur Rimbaud, poc després de passar una temporada a l’infern: “Il faut être absolument moderne“.

Calia ser modern llavors i també avui, ja que qualsevol antic règim posseeix mitjans per a conservar el seu poder i gaudir així de privilegis exclusius, fent mal a tots els altres i impedint la desitjable llibertat general.

Berenice Abbott, West Street, 1932. International Center of Photography, Purchase, with funds provided by the National Endowment for the Arts and the Lois and Bruce Zenkel Purchase Fund, 1983 (388.1983) © Getty Images/Berenice Abbott.

El títol de l’exposició retrospectiva Berenice Abbott. Retrats de la modernitat resumeix un aspecte fonamental en l’obra d’aquesta fotògrafa nord-americana i bastant afrancesada (va afrancesar el seu nom, tot canviant Bernice per Berenice). Modernitat és segurament la paraula que millor defineix la seva personalitat i la seva obra, juntament amb d’altres com llibertat i creativitat, que es poden considerar com a nocions integrants i imprescindibles en el programa de la modernitat.

Atès que el sistema econòmic conservador –i darrerament augmentador– de privilegis s’ha esforçat molt en reduir la noció i el programa de la modernitat a un progrés merament tecnològic i formal, sovint s’oblida que no pot haver-hi veritable modernitat sense llibertat plena i responsable, sense igualtat de drets i deures, i sense foment de la creativitat i difusió del coneixement. L’exposició que presenta la Fundació Mapfre a la seva seu de Barcelona, comissariada per Estrella de Diego, reuneix prop de dues-centes fotografies que se centren en els tres fronts principals on Berenice Abbott (1898-1991) va desplegar la seva reivindicació de la llibertat i la modernitat.

En una primera fase la fotògrafa es va centrar en els retrats de persones que estaven creant la modernitat artística i literària, sobretot a París entre 1921 i 1929. El segon front el va desenvolupar a Nova York entre 1929 i 1939. Aquesta vegada es va proposar i va aconseguir de realitzar un retrat de la gran metròpoli moderna del segle XX, la Nova York dels anys trenta, amb els seus gratacels recents o en construcció, alçats al costat de cases anteriors i molt més petites, que semblaven tenir els dies comptats. I més tard, ja des del 1939, però sobretot entre 1958 i 1961, va realitzar fotografies científiques, principalment per al Massachusetts Institute of Technology (MIT). Eren documents fotogràfics de matèries (bombolles de sabó, floridura, etc.) i de fenòmens físics (ones d’aigua en moviment, llimadures de metall magnetitzades, etc.) que tenien també un valor plàstic i artístic.

És a dir: primer el progrés i l’alliberament en l’àmbit artístic, literari i en la vida quotidiana, després la construcció de la ciutat moderna i finalment els descobriments científics i la seva divulgació mitjançant la imatge fotogràfica.

Berenice Abbott, A Bouncing Ball in Diminshing Arcs, 1958-1961. Berenice Abbott Collection, MIT Museum. Gift of Ronald and Carol Kurtz © Getty Images/Berenice Abbott.

Encara que Abbott havia estudiat escultura, el seu mitjà d’expressió va ser la fotografia, que a la primera meitat del segle XX era, juntament amb el cinema, un dels mitjans que permetien noves formes de percepció, expressió i comunicació. Així que també va ser moderna en l’elecció del mitjà. I en la manera d’emprar-lo, amb una visió específicament fotogràfica i lliure de complexos respecte de les belles arts tradicionals, especialment la pintura, que els fotògrafs pictorialistes havien intentat d’imitar. Abbott complia trenta anys d’edat el 1928, així que, des d’un punt de vista històric i generacional, havia nascut en el moment adequat per a ser una pionera de la fotografia moderna.

Berenice Abbott, Self Portrait – Distortion, c. 1930. Courtesy Howard Greenberg Gallery © Getty Images/Berenice Abbott.

Les persones que va retratar Berenice Abbott als anys vint tenen alguna cosa en comú: són gent alliberada i alliberadora, artistes, escriptors i d’altres persones de l’entorn de la fotògrafa que en aquest moment significaven les avantguardes artístiques, literàries, intel·lectuals i vitals. Alguns d’ells i d’elles avui són cèlebres, per exemple James Joyce, Djuna Barnes, Jean Cocteau, Peggy Guggenheim, André Gide, Sylvia Beach, Edward Hopper, Lewis Hine… En alguns dels seus retrats és evident la seva intenció de reivindicar per a cada gènere els valors que tradicionalment s’havien adjudicat a l’altre gènere, i reprimit en el propi. Per exemple, retratava –i així reivindicava– la delicadesa en l’home i el coratge en la dona. És a dir, defensava la llibertat d’uns i d’altres.

Els seus retrats són clarament llibertaris.

Més enllà d’una reivindicació de la llibertat sexual, que ara és un corrent principal i rep etiquetes com LGBT, els seus retrats són clarament llibertaris en un sentit general. I a l’any 2019 aquesta mirada segueix sent necessària, com un antídot contra els odiadors i porucs feixismes emergents, nous perquè les seves màscares –potser “constitucionals” i fins i tot “democràtiques”– són noves, però ideològicament molt vells. També aleshores, en els “bojos” o “feliços” –per a alguns– anys vint, era imprescindible expressar en l’art i en la vida la ruptura amb un antic règim injust i destructiu, ideològicament neci, que havia desembocat en l’espantosa carnisseria humana de la Primera Guerra Mundial. No obstant això, com sabem, als anys trenta amb la crisi econòmica i la propaganda demagògica n’hi va haver prou com per a donar el poder, una altra vegada, a les ideologies reaccionàries i totalitàries, especialment a l’Alemanya nazi, que aviat va iniciar la Segona Guerra Mundial.

Berenice Abbott, Canyon: Broadway and Exchange Place, 1936. The Miriam and Ira D. Wallach Division of Art, Prints and Photographs, Photography Collection. The New York Public Library, Astor, Lenox and Tilden Foundations © Getty Images/Berenice Abbott.

Un altre aspecte que em sembla fonamental en l’obra de Berenice Abbott és la lucidesa i claredat amb que va saber emprar la fotografia, alhora com a testimoni i document visual i com a composició i expressió artística. Igual que molts d’altres dilemes, el que obligava a haver de triar entre dues opcions excloents anomenades “fotografia documental” i “fotografia artística” era un dilema fals i per això nociu. L’equívoc s’ha estès fins i tot fins a principis del segle XXI, però tinc la impressió que ja sembla un dilema obsolet. I per a solucionar aquest dilema només cal canviar la lletra o excloent per una i llatina, bonica conjunció copulativa. La fotografia pot ser art i document. Fins i tot una mateixa imatge fotogràfica pot ser les dues coses alhora. Aquest és el cas de fotografies de Berenice Abbott, com Seventh Avenue, Looking south from 35th Street (1935), amb les seves diminutes siluetes i ombres de vianants contrastant a contrallum amb l’asfalt assolellat; i d’altres com Union Square, 14th Street & Broadway, Manhattan (1936), Aerial View of Nova York at Night (1936) o les estructures minerals en primer pla de The Realities of Nature (1958-1961). Aquesta darrera, per la seva lluminositat i pels seus ritmes diagonals, hauria pogut dialogar molt bé amb l’esmentada vista aèria de Manhattan amb centenars de finestres enceses, que em sembla –en fotografia o en la realitat– la visió més sublim que hom pot descobrir a Nova York, des del cim de l’Empire State Building, per exemple.

Berenice Abbott, Aerial view of New York at Night, 1936. International Center of Photography, Gift of Daniel, Richard, and Jonathan Logan, 1984 (786.1984) © Getty Images/Berenice Abbott.

Abbott es va formar tècnicament com a assistent de Man Ray, però aviat va trobar el seu propi camí, més proper a la composició documental d’Eugène Atget –a qui Abbott va reivindicar internacionalment– que a la imatge poètica i construïda de Man Ray. Es podria dir que sovint va estar en el lloc correcte i en el moment correcte, però més per lucidesa i coratge que no pas per sort. Des de la seva Ohio natal va anar a parar al Greenwich Village de Nova York, on estaven Duchamp, la baronessa dadaista Elsa von Freytag-Loringhoven –possible inspiradora del famós urinari duchampià– i la poeta futurista i feminista Mina Loy, la qual –per cert– ja no es va deixar retratar quan va deixar de ser una dona jove i guapíssima. Abbott no va dubtar a viatjar a París amb pocs diners per sobreviure-hi. I vuit anys més tard no va dubtar a tornar a Nova York quan professionalment les coses li anaven bé a París, ja que va intuir que aquell era el moment de retratar la gran ciutat americana en construcció i en transformació.

Gràcies a la seva nacionalitat nord-americana, al fet de treballar en un país aleshores modern i meritocràtic, va poder convertir alguns dels seus projectes fotogràfics personals en encàrrecs recolzats per institucions públiques o privades, com va ser el cas dels seus paisatges novaiorquesos (projecte finançat pel Federal Art Project) i de les seves fotografies científiques per al Massachusetts Institute of Technology.

L’exposició Berenice Abbott. Retrats de la modernitat, es pot visitar a la Casa Garriga Nogués, seu de la Fundació Mapfre a Barcelona, fins al 19 de maig.