Molt poques vegades un investigador sagaç recupera una obra mestra desconeguda, d’altres, encara més rares, el que aconsegueix és rescatar de l’oblit tot un mestre plàstic, el divulga i el fa comprendre molt millor, com si fos un artista completament nou, inesperat i fascinant, com si fins aleshores realment ningú no l’hagués conegut ni entès bé.

Això és el que ha aconseguit el tenaç comissari de l’exposició Josep Berga i Boada. El despertar de les coses i dels adormits, Javi Palomo, amb aquest autor considerat fins ara menor i negligible però que, en realitat, es revela com un dels creadors catalans més interessants i significatius del canvi de segle entre el XIX i el XX, del període que els especialistes acostumen a anomenar, sense gràcia i per inèrcia, com a Modernisme català.

Josep Berga i Boada, Bosc. Col·lecció particular.

Extraordinari il·lustrador, gran dibuixant i escultor, mediocre pintor, Josep Berga i Boada (1872-1923) fou fill i deixeble del conegut paisatgista Josep Berga i Boix, l’Avi Berga, fundador del que s’ha volgut qualificar abusivament d’Escola d’Olot, a la que Berga el Jove no va pertànyer gens, si és que mai aquesta escola existí realment més enllà del decorativisme burgès i de l’estètica industrial del taller d’imatgeria religiosa El Arte Cristiano.

Josep Berga i Boada, La Mare de Déu. Col·lecció particular.

Berga i Boada és un creador perfectament desvinculat del localisme pictòric garrotxí i, específicament, de la passió pel paisatge, convençut com molts artistes coetanis que l’autèntica naturalesa digna d’interès és la naturalesa humana, molt més que les vegetals i minerals. Més a prop de la fascinació per l’anatomia humana del seu amic, l’escultor Miquel Blay, i de la pintura impressionista, del retratisme i de l’expressivitat de la figura humana de Ramon Casas.

Vista de l’exposició.

Josep Berga el Jove construeix una sòlida obra plàstica alhora que elabora un personatge públic ben freqüent en l’època, el de l’artista idealista i subjectiu, bohemi, inadaptat i individualista, experimentador de tots els plaers del cos i partidari de les subversions més radicals i dissolvents, en especial, la de l’art per l’art.

Berga i Boada transmet l’esplendor del cos tibant, del rostre de les prostitutes que reprodueix incansablement en un determinat instant de gràcia absoluta

De manera absolutament coherent amb el que s’esdevenia a França, si Berga i Boix s’inscrivia en la tradició del popular paisatgisme de l’escola de Barbizon, Berga i Boada, per la seva banda, quedava seduït per models molt més contemporanis i coherents amb el seu tarannà personal i artístic, en especial per l’impressionisme de Claude Monet i el que podríem denominar realisme d’influència impressionista, pel model transgressor de Gustave Courbet. Als dibuixos de Berga i Boada, a les seves teles, trobem un exercici d’autèntica discrepància, de dissidència, respecte el model tradicional que representa la pintura del seu propi pare.

Josep Berga i Boada, La sega, 1907. Col·lecció particular.

On abans hi havia el protagonisme absolut del paisatge ara hi trobarem el protagonisme insistent de la figura humana i de la seva quotidianitat. On abans es reproduïa un hipotètic temps calmós i indeterminat, un temps imprecís i adormit, geogràfic i natural, només condicionat per la llum del sol i pel filtre dels núvols, ara la composició plàstica atrapa un moment fugaç, irrepetible, subjectiu, com una fotografia, una impressió, una visió impactant, desperta, que només l’artista ha sabut veure i que només l’artista pot reproduir.

Josep Berga i Boada, Autoretrat. Col·lecció particular.

Si Courbet retrata minuciosament un esplendorós cony a L’origine du monde, gairebé com una gruta muntanyana coberta de vegetació i de veritat documental, Berga i Boada transmet l’esplendor del cos tibant, del rostre de les prostitutes que reprodueix incansablement en un determinat instant de gràcia absoluta, d’autèntica revelació humana i psicològica, d’autèntica celebració del misteri de l’existència. La voluntat del nostre artista és la de donar importància al moment, al moviment, al batec de la vida a través d’escenes irrepetibles o de situacions estimulants per la seva innegable veracitat.

La pinzellada o el traç del dibuix són enèrgics i el color sempre és viu o ple de multitud de matisos en els dibuixos monocroms. Costa contemplar sense entusiasme i viu agraïment el dibuix a tinta La mosca, de 1910, treball preparatori de La mosca de 1918, el dibuix definitiu fet a llapis gras que reprodueix l’instant exacte en què un tàvec pessiga un bou en una zona íntima i, al seu torn, l’animal gegantí provoca una impressionant estampida de tot el ramat.

Josep Berga i Boada, La mosca, 1918. Col·lecció particular.

Tot un complex conjunt de sòlids coneixements anatòmics, de bona tècnica del dibuix, es posen en joc en aquesta obra d’aspecte falsament costumista o intranscendent. Pot semblar, a primer cop d’ull, una simple estampa rural quan, en realitat, es tracta d’un esclat de rebel·lia, d’una instintiva coça a l’univers davant de la dissort, notícia exacta de la vida interior de l’individu modern, atrapat entre la libido i la violència, tal com ho defineix el gran sediciós de l’època, Sigmund Freud. La mosca de Berga i Boada sembla que il·lustri la famosa anècdota de Pierre-Auguste Renoir, el qual, en ser preguntat si pintava amb el cap o amb el cor, va respondre solemnement “Non, mes couilles”.

Josep Berga i Boada, Retrat de noia. Col·lecció particular.

Hi ha en Berga i Boada una mirada disconforme, malcontenta, indòmita, radical. La mateixa que el duu a pintar un excel·lent quadre que representa els components de la seva pròpia família —inclosos pare i mare— a mida natural com un maliciós homenatge a una institució que, en realitat, rebutja, que l’horroritza. Berga i Boada el qual, visqué la major part de la seva vida sol o en prostíbuls, pinta de manera especial els rostres dels seus progenitors amb malícia. Són exactes i d’exquisida factura tècnica però reproduïts amb una autèntica voluntat de venjança, de crítica irònica.

Només cal comparar-los amb l’extraordinària col·lecció d’il·lustracions que va publicar durant la Guerra Gran, on l’Eros i el Thànatos, la bellesa anatòmica dels cossos i la cruesa de l’anihilament, on el principi de vida i el de mort es complementen de manera tan dolorosament estranya com absolutament compatible. On l’odi conviu amb l’amor i viceversa, on regna sempre la violència i la barbàrie.

Josep Berga i Boada, El Progrés, 1918. Sèrie d’il·lustracions sobre la Primera Guerra Mundial. Col·lecció particular.

Aquesta mateixa impressió, aquesta mateixa duresa, ens confirmen les escultures que recull l’excel·lent exposició que Palomo ens ha volgut organitzar i cartografiar al Museu de la Garrotxa. En especial, les escultures del Crist com a Ecce Homo, el cos de gran bellesa formal, anatòmicament impecable i veraç, entranyable, d’impressionant majestat divina, completament flagel·lat, destruït pel dolor de la passió, per la set de mal que els homes li han infringit, sense miraments.

Josep Berga i Boada, Detonació, 1918. Sèrie d’il·lustracions sobre la Primera Guerra Mundial. Col·lecció particular.

Ben mirat, hi ha molt de masoquisme i de sadisme, hi ha molt de sexe i de violència en tota l’obra plàstica de Berga i Boada. És tan rotunda, tan autèntica, tan poc idealista i toca tant de peus a terra que recorda sobretot la gran obra literària de les valls d’Olot. Només a La punyalada de Marian Vayreda podem trobar un retrat tan fidel i sense concessions del que, en realitat, està fet el món. Un retrat exacte del que amaga l’opulent bellesa natural, paradisíaca, de la Garrotxa. L’arbre del Bé i del Mal, o el que és el mateix, el coneixement i la desgràcia per als que en mengen els fruits.

L’exposició Josep Berga i Boada. El despertar de les coses i dels adormits es pot visitar al Museu de la Garrotxa, a Olot, fins al 10 de febrer de 2019.