El nou centre de fotografia KBr, de la Fundació Mapfre, ha obert a Barcelona amb una important exposició retrospectiva dedicada a Bill Brandt i amb una mostra menys extensa, però excel·lent, de Paul Strand.

L’amplitud de la primera –comissariada per Ramón Esparza– permet conèixer en profunditat el sentit de l’obra de Brandt, els seus principals encerts i també alguns aspectes qüestionables del seu programa fotogràfic.

Esquerra: Footman sounding gong before dinner; ‘Dinner is served’ (Lacai tocant el gong abans del sopar; ‘El sopar està servit’, 1936. Dreta: Behind the restaurant (Rere el restaurant), 1933-1938. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

En una fotografia de Bill Brandt titulada La Dama del paraigua, Barcelona, 1933 es pot apreciar que de la part superior d’aquest paraigua esculpit brollen diversos dolls d’aigua clara, a contrallum. La primera vegada que vaig veure aquesta imatge reproduïda vaig creure que tot era cert: que inicialment aquesta popular estàtua situada en el Parc de la Ciutadella havia estat una font. Fins i tot vaig arribar a suposar que algun alcalde imperdonable havia abolit aquella estupenda deu presurrealista, aquell paraigua que plovia, sense gairebé esquitxar la dama. Per cert, la model era una bella adolescent de La Pobla de Segur, anomenada Ventureta Ricou i Solé.

Però aquella fotografia d’aspecte documental era en realitat una mentida fotogràfica, un bonic frau. Els dolls d’aigua havien estat dibuixats per Brandt, un fotògraf de gran talent, però poc conscient del que significa la responsabilitat documental i del veritable valor que té una fotografia no manipulada. Bill Brandt va escriure que “el que compta és el resultat, no com s’ha aconseguit”. I tal vegada considerava que la fi justifica els mitjans. No obstant això, l’experiència ens demostra que la fi ideal sempre acaba sent contaminada pels medis emprats. En l’art com en la vida i en la política.

Death and the industrialist, Barcelona (La Mort i l’industrial, Barcelona), 1932. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

La primavera de 1932 es va casar a Barcelona amb la model i fotògrafa hongaresa Eva Boros, una experta en retocs fotogràfics. Brandt era aficionat als retocs, fins i tot més enllà del fotogràficament ètic, i va arribar a incórrer en la mentida fotogràfica amb certa freqüència. Aquesta consisteix, principalment, a presentar com a fotografia documental el que en realitat és una imatge escenificada. Tan escenificada com qualsevol obra cinematogràfica de ficció. I pot haver-hi veritat en la ficció, però a Vittorio de Sica no se li va ocórrer presentar Lladre de bicicletes i Umberto D com a pel·lícules documentals. Hi havia guió, guionista, actrius, actors. A això li van dir neorealisme. En canvi, algunes fotos de Brandt són ficcions que aparenten ser documents fotogràfics. Tal vegada representen fidelment determinades realitats, però són escenificacions que no es presenten com a tals.

Brandt enganyava en alguns peus de foto: la seva presumpta patrona de Putney (Putney Landlady) era en realitat una cambrera que treballava al servei del seu oncle. També diversos personatges presumptament anònims que apareixen en el seu segon llibre –Night in London, aparentment documental– van ser interpretats per familiars o coneguts que van exercir d’actors. Però tenim tendència a creure en el que veiem en una fotografia, especialment si aquesta té un aspecte documental i objectiu.

No hi ha mentida en una reflexió sobre el frau com va ser la pel·lícula d’Orson Welles forFake, ni en una ficció tan sols mig disfressada de documental com Zelig, de Woody Allen, ni en les ficcions fotogràfiques –presentades com a tals– de Cindy Sherman (retrats d’altres mitjançant autoretrats disfressats), de Sophie Calle (aventures sociològiques, exploracions documentals), de Gregory Crewdson (relats o episodis fotogràfics, en clau de cinema americà) o de Joan Fontcuberta (reflexions sobre el frau mitjançant el frau, detectable). I tampoc els fotògrafs abstractes o conceptuals incorren en mentida fotogràfica quan fragmenten la realitat aparent o intensifiquen una llum, una ombra o un color. Augmentar el contrast en un sentit expressionista, per exemple, no significa falsificar, sinó expressar d’una manera accentuada, o fins i tot donar major visibilitat a determinats elements realment existents.

Menteixen les obres que són de ficció i es presenten com a documentals.

No obstant això, menteixen les obres que són de ficció i es presenten com a documentals, emprant els codis dels documentals. I això és vàlid tant en la fotografia com en el cinema: vegeu el celebrat i mig fals documental Nanook l’esquimal (1922), de Robert Flaherty. D’altra banda, una pel·lícula de ficció presentada com a ficció pot ser molt més fidel a la realitat dels fets i dels sentiments que un documental menys profund. Recordo amb freqüència una frase que em va dir Jean Rouch, el pioner del cinéma vérité i del documental etnològic: “Hi ha més veritat en les pel·lícules dels germans Marx que en la major part dels documentals”.

Elephant and Castle underground (Estació de metro d’Elephant and Castle), 1940. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

La Segona Guerra Mundial va condicionar totalment la vida de Brandt (1904-1983). Havia nascut a Hamburg, però a partir de l’auge del nazisme es va establir a Londres i sempre afirmava que era anglès de naixement: molt prudent i previsor, en un context ideològic violent que va acabar degenerant en guerra espantosa i bombardejos alemanys contra els habitants de Londres. Brandt havia iniciat la seva activitat fotogràfica el 1927. Va tenir l’encert d’instal·lar-se a París el 1929, en els anys més fèrtils de l’art d’avantguarda. Va aprendre al costat de Man Ray, el qual el va acabar fent fora del seu taller perquè va descobrir que l’aprenent tafanejava en els seus arxius quan ell no hi era. Man Ray tenia idees originals i no volia que un ajudant se les pogués apropiar.

Han envellit millor les seves fotos realitzades amb voluntat menys “artística” i més documental, que no pas els seus nus i distorsions.

Totes les fotografies d’aquesta exposició són en blanc i negre i còpies d’autor. En seguir tota la seva evolució en ordre cronològic i temàtic, aquesta mostra permet una revisió i una reavaluació de la seva obra. I, des de la perspectiva del segle XXI, potser siguin les obres que en la seva època van ser més valorades les que ara ho poden ser menys, i a l’inrevès. Els seus nus i distorsions mitjançant gran angular van ser molt celebrats en el seu moment, però crec que han envellit molt millor les seves fotos realitzades amb voluntat menys “artística” i més documental.

East Durham coal-searchers (Cercadors de carbó a East Durham), 1937. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

Segurament el fet d’emprar càmeres poc manejables va reforçar l’opció de Brandt, que es va allunyar del reportatge i la instantània dinàmica perquè preferia les qualitats estètiques, en el seu cas d’arrel expressionista i surrealista. No obstant això, en els seus inicis com a fotògraf havia demostrat el seu talent per al reportatge subjectiu, en fotos com Porteria, Barcelona, 1932 o fins i tot La Mort i l’industrial,Barcelona, 1932, o en les –aparentment– instantànies Carter borratxo –presa a Hongria– i Sant Pauli –barri canalla d’Hamburg, aquesta en la línia del Brassaï noctàmbul–, totes dues del 1933.

I ho va continuar demostrant els anys següents, en les que considero les seves obres mestres: els díptics del seu primer llibre, The English at Home, i algunes de les seves imatges de Londres durant la Segona Guerra Mundial, realitzades per encàrrec. Especialment significativa de la desolació de la guerra no buscada, però patida, em sembla la seva fotografia nocturna de 1942 on la catedral de Saint Paul apareix envoltada d’enderrocs d’edificis bombardejats pels nazis. La imatge sembla irreal i és el resultat d’una llarga exposició a la llum de la lluna. En aquest cas –no necessàriament en d’altres– la fotografia apareix com un mitjà de representació superior a la molt més prestigiosa (prestigiada) pintura.

St. Paul’s Cathedral in the moonlight (La catedral de Sant Pau a la llum de la lluna), 1942. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

El millor dels díptics del llibre The English at Home, on el fotògraf oposa sempre imatges representatives del contrast entre rics i pobres en una societat violentament classista, és que aquesta abismal desigualtat és representada i posada en evidència mitjançant la confrontació d’escenes molt similars, en cert sentit equivalents per les seves formes o les seves situacions. Per exemple, el gest encorbat d’un lacai en un palau per a anunciar fastuosament l’hora de sopar mitjançant un gong, és el mateix que el d’un indigent de carrer que busca el seu aliment en les galledes d’escombraries d’un restaurant. De la mateixa manera, uns encotillats jocs de saló burgès o aristòcrata es contraposen a l’ambient d’un pub atrotinat on una parella tal vegada ocasional es besa sense estar-se de res. En plantejar aquestes oposicions de caràcter socioeconòmic i cultural, Brandt es va inspirar en alguns fotògrafs alemanys. En aquest aspecte la fotografia es va anticipar a l’art conceptual i a l’art crític que van sorgir trenta i seixanta anys més tard.

Esquerra: Mayfair drawing room (Saló a Mayfair), 1938. Dreta: Corner table at Charlie Brown’s, Limehouse (Taula en un racó del Charlie Brown’s, Limehouse), 1945. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

Però després Brandt va voler prendre altres camins. Els seus paisatges se situen entre l’expressionisme i una certa fotogènia en blanc i negre. Encerta en la seva Ruïna d’aqüeducte del 1948, amb aquest únic pilar salvat, aïllat en el paisatge natural. I també en la composició d’una sendera clara en diagonal (El camí dels Pelegrins, Kent, 1950). En els seus retrats, Brandt no va aconseguir formular un estil propi com sí ho van fer August Sander, Man Ray, Arnold Newman o Diane Arbus. És precís el de Picasso, del 1956, i sorprenent el de Joan Miró en un molí, del 1964.

Francis Bacon on Primrose Hill, London (Francis Bacon a Primrose Hill, Londres),1963. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

La sèrie de retrats d’ulls d’artistes que va realitzar des del 1960 és un intent tan interessant com il·lús. Crec que mostra precisament els límits del retrat fotogràfic. Sembla propi d’algú ingenu o superficial creure que es pot fotografiar la mirada o la visió de l’artista en fotografiar merament l’ull físic, a més deslligat de l’expressió facial. Fotografiar un ull d’un artista és com fotografiar l’escriptori d’un poeta… Però si tot l’essencial està ocult, en el cervell, o va ser expressat ja en els textos, inèdits o publicats!… En aquesta sèrie Brandt acaba retratant principalment el que tal vegada no volia: els solcs de la pell molt arrugada, les potes de gall de l’artista. Amb tot, és interessant descobrir que l’ull dret de l’escultor Alberto Giacometti tenia, el 1963, l’aspecte d’un ull de paquiderm, tal vegada un elefant.

Nude, London (Nu, Londres), 1952. Private collection, Courtesy Bill Brandt Archive and Edwynn Houk Gallery © Bill Brandt / Bill Brandt Archive Ltd.

Els nus femenins i els retrats de còdols de platges i fragments corporals –natges, cuixes, peus–, sempre distorsionats mitjançant gran angular, van ser celebrats en la seva època i des dels anys 60 i fins als 80 van influir en d’altres fotògrafs, inclosos alguns dissenyadors de portades de discos i un Joan Fontcuberta(aquella orella que escolta el paisatge) que encara no havia trobat el seu estil propi. En aquell moment, explorar les associacions de fragments de cossos i pedres senceres, les relacions amb canvi d’escala i els efectes distorsionadors del gran angular podia semblar interessant. No obstant això, penso que les millors fotografies de Bill Brandt són les que va fer als anys 30 –especialment les del llibre The English at Home– i al Londres del 1942, bombardejat, nocturn i desolat.

L’exposició Bill Brandt es pot visitar en el centre de fotografia KBr, a Barcelona, fins al 24 de gener de 2021.