Com en un malson, camino entre els carrers del barri gòtic de Barcelona. És talment el paisatge després d’una guerra bacteriològica.

No hi queda res –botigues tancades o en traspàs– ni ningú –les riuades humanes sepultades pel patogen–, una ruïna. En un carreró que porta a la catedral hi trobo el Paradís. Una col·lecció de pintura antiga comprada amb rigor i passió per dos joves connoisseurs, the happy few, els batejo.

Giacomo Ceruti, Natura morta con zucca, pere e noci, 1750-1760. Pinacoteca di Brera, Milà.

D’entre natures mortes de les llunyanes Escoles del Nord trobo dos exemplars que m’atrauen com un imant. Els hi demano que no em diguin de qui és, i jugo a l’atribució. En un, hi ha un gall mort entre cebes i dos cogombres. En l’altre, un ànec amb el cos encara calent entre vegetals. Els miro. Penso. Pel meu cervell passa un vendaval de les imatges que surten de la carpeta dedicada a les natures mortes, un carrousel que busca encaixar-les amb les que tinc davant els ulls. I de sobte, un simple detall, la manera sensual com estan pintats els cogombres em porta a un nom: Giacomo Ceruti (Milà, 1698-1767).

Giacomo Ceruti, Tres captaires, c. 1737. MNAC (col·lecció Thyssen), Barcelona.

Quan visito el MNAC mai no deixo de mirar el quadre Tres captaires (col·lecció Thyssen), una simfonia d’ocres i bruns amb ressons de Zurbarán. La faceta de Ceruti –pintor de temes socials, en diríem avui–, com a especialista en natures mortes és menys coneguda, però hi ha un quadre a la pinacoteca de Brera, a Milà, que té el mateix cogombre que aquest que miro. Atribuir és reconèixer. I no tots els pintors tracten un cogombre de la mateixa manera. Quan surto de la casa, penso que hi ha tres grans bodegonistes al segle XVIII: Meléndez a España, Chardin a França i Ceruti a Itàlia. Tres noms, tres afirmacions d’un gènere que llavors era menor però que avui ens arriba com allò més autèntic i quotidià que pot tenir la pintura o la vida, o a l’inrevés. Davant la malvestat, només l’art ens queda com a refugi. Aixopluguem-nos-hi.