De tant en tant convé mirar enrere per veure d’on venim, i així poder presagiar cap a on anem. Amb aquest esperit històric, em pregunto com estàvem fa un segle, el 1920.

Europa es despertava lentament del malson de la Primera Guerra Mundial, en la qual nosaltres, per sort, no hi vàrem participar. Tot d’una, aquell estiu incert va desaparèixer el patogen letal que havia causat durant dos anys quanta milions de morts, majoritàriament joves, i que fou batejat amb el perniciós nom de grip espanyola.

Josep Obiols, Ja sou de l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana?, 1921. Cartell.

Mentrestant, a Catalunya arribaven les darreres onades del Noucentisme com a projecte de modernització del país, a través de la cultura. Feia tres anys que havia mort Enric Prat de la Riba, el president a la Mancomunitat, i l’havia succeït l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, amb el mateix esperit culte i constructiu, però sense la mateixa ànima. Francesc Cambó, ja sense l’escull de Prat, col·laborava amb el Govern central a través de la LLiga, força centrista legitimada a les urnes. Feia dos anys que havia sortit el primer número de la revista D’Ací i d’Allà, i s’impulsava la primera biblioteca pública. La Mancomunitat, secundada pels republicans, buscava el seu estatut d’Autonomia.

En pintura triomfava el classicisme de Sunyer, d’arrel cezanniana, i treia el cap el primer Dalí puntillista –fusió de Pichot amb Balla– pintant la costa de Cadaqués. Miró seguia empeltat de la pintura fauve de Ricart, alhora que esbossava un llenguatge poètic propi. Picasso, que feia vint anys que Barcelona li quedava petita, des de París esgotava el cubisme i ja pensava en dones voluptuoses dansant a la platja, o en com pintar el retorn a l’orde que pregonava el seu amic Jean Cocteau. Joan Salvat-Papasseit era el poeta que millor connectava amb una societat que feia olor de fàbrica i de sang, anarquista i violenta, en el revers de la qual es refugiava una burgesia tan conservadora com poc il·lustrada. Josep Carner era el príncep dels poetes, i J.V. Foix l’avantguarda escrita. Josep Pla, ja mestre de l’adjectiu, escrivia la seva autobiografia al Quadern Gris.

Tàpies va exercir de Rei Sol eclipsant-ho tot.

Després, la Guerra Civil va acabar amb l’ideal de civilització dels noucentistes, i vam entrar en el túnel sinistre i obscur del franquisme, i la cultura va deixar de ser el motor per esdevenir resistència. Els anys de la Transició, amb les més de dues dècades de pujolisme, no van revertir la situació perquè en el seu ideari de país la cultura era sinònim de llengua o de folklore; i recelava de l’alta cultura que monopolitzava l’esquerra tot enarborant la bandera dogmàtica i ortodoxa del cànon de la modernitat. Tàpies va exercir de Rei Sol eclipsant-ho tot. I així vam arribar fins aquí, fins ara, baixant sense frens del cim en el qual ens havíem instal·lat fa un segle, en pura regressió.

Quin ideal o projecte de país tenim? Quin paper li atorguem a la cultura? On són els intel·lectuals de pensament crític i independent? Quim rol juguen i quins recursos econòmics i humans destinen a la cultura les nostres institucions? Amb una sabata i una espardenya, les estructures d’un Estat cultural es van crear fa un segle –biblioteques, museus, normalització lingüística– i són, en gran part, les que encara avui tenim. Però l’esperit que les va crear i sustentar va morir en l’intent. Caiem ara en la temptació de tornar a metamorfosejar la cultura de la resistència, sense adonar-nos que hauríem d’estudiar el passat per comprendre que només una cultura sòlida i desacomplexada pot ser el motor des del qual projectar una civilització forta. Cultura i educació, o a l’inrevés, son els fonaments de tota societat culta i lliure.

La historia és un mirall i un cicle, i potser ja ha arribat el moment que nosaltres la dominem i no pas que ella ens domini i instrumentalitzi. Possiblement el nostre paràsit –menys letal, però més global que el de la grip espanyola– desapareixerà quan arribi l’estiu. Llavors, potser, encetarem un cicle econòmic positiu, els daurats anys vint del segle XXI. Però no ens enganyem, tot seguirà igual que abans de la pandèmia: l’home no escarmenta, ni canvia, ni millora, involuciona. Som animals de memòria fugaç i breu, fragmentària, gràcies a la qual hem pogut resistir els vaivens del temps. No obstant això, la cultura ja no serà el motor de cap projecte de civilització, sinó la ventafocs a la qual sempre es cita com excusa, el refugi on aixoplugar-nos de les malvestats, a la qual, però, gairebé mai se s’atén com es mereix.