Un dels temples més bells del Noucentisme no és de pedra sinó de vegetació. Es troba en un paratge natural presidit per una font.

A Viladrau, darrera l’Hostal Bofill i baixant cap al bosc, a deu minuts caminant, trobarem la Font de l’Oreneta, que et rep amb una estela on hi ha inscrites amb capitals el poema que Jaume Bofill i Mates, Guerau de Liost, li dedicà: “Vora la teva font, fes, oreneta, niu: faràs, demà, companyia al poeta”.

Font de l’Oreneta al Montseny (Viladrau, Catalunya) amb una estela dedicada al poeta català Guerau de Liost. Foto: Ferran Guilló CC BY-SA 2.0.

Aixoplugada per nou pollancres, sobre la font hi ha un baix relleu de Joan Rebull, en marbre –tot recordant Donatello–, que representa dos caçadors amb un gos i una llebre. Es un dels pocs casos en la literatura que una petició es concreta en una resposta, que el desig esdevé realitat. En el seu poema, Guerau demana: “L’ombreja un castanyer/damunt la seva casolana soca/ un dístic em plauria del meu Josep Carner”. I el dístic de Carner està gravat en la pedra sota el relleu de Rebull: “Filla del cel jo so la Font de l’Oreneta, em descobrí l’ocell i em corona un poeta”. La correspondència feta pedra o l’amistat quasi fraternal en estat sòlid.

Tres segles abans, en aquest rodal hi havia traginat el bandoler català Joan de Serrallonga, una mena de Robin Hood local, abans que acabés condemnat a la forca. Ara hi van les famílies els diumenges, mentre esperen torn per dinar a la fonda. Es un paratge màgic on hi regna el silenci, trencat pel raig d’aigua que brolla de la font i que, com un riu en miniatura, es canalitza entre la sorra fent les delícies dels nens. Si aixequem la vista veurem els castanyers que regnen al bosc i més amunt, al cel, les orenetes que li donen nom i volen, com accents desubicats, en cercles espasmòdics. El 1936 va ser inaugurada a proposta de Marià Manent. Feia tres anys que Guerau era mort. Viladrau va ser la Babel de les Arts llavors. L’alta cultura ha sucumbit al folklore, el refinament a la mundanitat, la poesia a les bruixes i les castanyes. Què hi farem. És així. Una mostra més de la involució de la cultura catalana.