Amb menys de divuit anys, una noia a Valladolid va demanar al seu pare un llenç gran per pintar el món.

Tant hi va insistir, que el seu pare un dia va arribar a casa amb una tela enrotllada de tres per tres metres i la va clavar amb quatre claus a la paret de l’habitació de la seva filla, com una cartografia en blanc de Vermeer.

Fragment d’Un món (1929), d’Ángeles Santos.

Aleshores, ella, es va passar dia i nit construint el món en el seu interior i el va anar deixant anar a poc a poc en dibuixos al carbó. El va imaginar quadrat, per influència del cubisme de Picasso, però el va omplir de dones que baixaven escales i d’altres que il·luminaven les estrelles com Deesses de l’Antiguitat. Corria l’any 1929 i el món real, no l’imaginari, portava vents que presagiaven la malvestat. Però ella ho desconeixia tot, refugiada en els llibres que li deixava el seu germà Rafael, com Realismo mágico de Franz Roh. I, de sobte, en aquella tela blanca hi va anar apareixent el seu món blau, oníric i màgic.

“aparece como una Santa Teresa en la pintura, oyendo palomas y estrellas que le dictan el tacto que han de tener sus pinceles”.

Va presentar el quadre al Saló de Tardor de Madrid i va causar una gran sensació. Per casa seva s’hi van acostar intel·lectuals a veure el quadre que havia pintat la nena, com Federico García Lorca i Ramón Gómez de la Serna, que va escriure: “que aparece como una Santa Teresa en la pintura, oyendo palomas y estrellas que le dictan el tacto que han de tener sus pinceles”.

Després, la nena es va casar amb un pintor hàbil i famós, i va deixar la pintura per convertir-se en esposa. Amb els anys va tornar a pintar, però havia perdut l’estrella inicial, erosionada per l’influx de la pintura comercial del seu marit. Passat el temps, avui, el seu quadre, Un món, és el primer exemple del surrealisme a Espanya, i ella, un dels seus màxims representants.

Ángeles Santos, sí. El seu germà, el crític Rafael Santos Torroella. I el seu marit, Emilio Grau Sala. El quadre va estar anys en un magatzem. Avui llueix com un dels millors tresors del Reina Sofia.

La història de l’art és també la història del masclisme. Mentre la historiografia simplement progressa, l’art tan sols muta.

[Clica aquí per veure la gigafoto d’Un món]