Vaig visitar el professor per última vegada. Per la seva habitació de la clínica s’escolava una llum de truita a la francesa que banyava la cara de pell de pergamí, en la qual sobresortia el nas afilat que presagiava el necessari final.

Solter i sense fills, va dedicar la seva vida a una sola persona, Rembrandt, a qui va estudiar de dia i de nit sense parar, treball que va quedar cristal·litzat en un corpus de diversos volums de referència per als estudiosos, un compendi de la seva tasca com a filòleg de les formes del mestre de Leiden.

Una visitant contempla Els síndics dels drapers (1661), de Rembrandt. Foto cortesia del Rijksmuseum d’Amsterdam.

Em vaig acostar a la seva orella i li vaig demanar on havia nascut aquella passió. Em va explicar que, sent un nen, amb tot just dotze anys, s’escapava de l’escola per posar-se davant d’un petit retrat de Rembrandt que hi havia al museu de la seva ciutat natal, i treia de la seva motxilla una taula que el seu pare li havia preparat, de la mateixa mida que l’original. I es passava hores copiant-lo. Un dia se li va acostar el guardià del museu i en comprovar que la mida de la seva còpia era la mateixa que la del retrat –les còpies han de ser sempre de diferent grandària per evitar la temptació de la falsificació–, li va prohibir de seguir copiant i el va convidar a marxar.

El vigilant seguia el codi deontològic de museu, però no sabia que copiar és la millor manera de comprendre. El noi va sortir del museu amb la seva còpia inacabada i es va conjurar que, si no podia copiar a Rembrandt, si no podia posseir-lo, encara que fos a través d’una còpia, consagraria tota la seva vida a estudiar-lo. És el que va fer. Ara es mor i amb ell s’apaga una saviesa, irreemplaçable per mirar un dels grans genis de la pintura. Els ulls dels connoisseurs s’esllangueixen com els fars en la nit, només quedaran la foscor i el buit, regnant en els museus.