Disseminats per museus de tot el món, hi ha uns retrats pintats sobre taules primes de fusta, rostres que ens miren ençà i enllà del temps.

Apareixen com illes perdudes, de vegades, a les sales d’antiguitats egípcies, coptes o clàssiques. Certament, com els passa a totes les obres situades en la frontera, son difícils de classificar.

 

Retrat del Faium.

Van ser fetes a Egipte, trobades a El Faium, localitat que els dona nom, situada a seixanta quilometres d’El Caire, i pertanyen a l’època hel·lenística, és a dir, entre el segle I i III d. C. Avui les veiem descontextualitzades com a quadres, però formaven part de les mòmies en un moment en el qual el ritual funerari egipci s’imbricava amb la pintura mimètica grega. Tenen qualitats molt diverses, unes son quasi caricaturesques i anuncien el romànic més popular, d’altres son finíssimes, amb una tècnica depurada, com trobarem mil cinc-cents anys després en el Greco i més tard en Rembrandt.

S’hi representen nens, dones, homes i vells, en aquesta sèrie d’imatges que són els primers “fotomatons” de la història.

S’hi representen nens, dones, homes i vells, en aquesta sèrie d’imatges que són els primers “fotomatons” de la història. Sorprenen els rostres seriosos i els ulls oberts, i si veiéssim un grup nombrós en una sola sala quedaríem intimidats, com quan un auditori ens mira abans d’una conferència.

Tenen un rerefons enigmàtic, misteriós, hermètic, difícil de desxifrar. Per això ens meravellen, perquè son la primera baula en la cadena del retrat, un dels grans gèneres de la història de la pintura. Després vindran els retrats als fresc tan coneguts de Pompeia, els mosaics bizantins i romans, el Déu totpoderós medieval amb els ulls que tot ho veuen i jutgen, els cavallers descrits per Van Eyck i la tendresa amb la que Antonello da Messina pintà la Verge, els bufons que retrata Velázquez, els homes i dones endolats de Rembrandt, la nena de pell de mantega de Vermeer, les comtesses d’ulls bruns de Goya, els nens innocents de Chardin, la dones de Tolouse i Monet i Degas, els autoretrats de Picasso i el retrats de carn de Freud…

Ja ho va dir Píndar, fa dos mil anys: “Qui som nosaltres? Només l’ombra d’un somni”. L’ombra del jo; sí, la darrera onada de la civilització del Nil, les mirades mudes d’El Faium. El mirall d’on venim.