M’he passat la vida dient que davant d’una obra d’art és millor mirar i després llegir. Però les humanitats no són ciències exactes i sempre hi ha una excepció per a totes les regles.

Vaig passar part dels meus anys d’estudiant a Londres a la National Gallery. M’agradava recórrer les galeries dels pintors italians, i moltes vegades em vaig aturar davant de la Batalla de san Romano de Paolo Uccello (Florència 1397-1475).

Paolo Uccello, Niccolò Mauruzi da Tolentino a la batalla de san Romano (c. 1438–1440), National Gallery de Londres.

Els ulls es quedaven imantats en el turbant de sedes vermelles i or de Niccolò Mauruzi da Tolentino, suspès en l’espai i el temps. Cavaller etern muntat en el seu cavall blanc com en uns cavallets, aliè als homes amb armadures i llances que l’acompanyen i es maten al camp de batalla. Em fascinava el quadre, però mai el vaig comprendre. Llegint la monografia que Roberto Longhi li va dedicar a Piero della Francesca vaig trobar en les seves primeres pàgines com explora amb clarividència de savi la pintura d’Uccello que Piero va veure de nen.

Es tracta d’entendre dos paràmetres que movien la Florència de 1430: la perspectiva i la poesia. Segons Longhi, en les batalles d’Uccello les figures queden atrapades a la xarxa de la perspectiva, una “xarxa màgica; on la visió era inflexible com una llei de cristal·lografia aplicada al cosmos, i alhora, fantàstica com un somni”. Rigor matemàtic i deliri líric: Uccello.

El pensament conceptual i la poesia clàssica convertits en pintura.

El pintor que millor va saber condensar en els seus quadres les investigacions de Brunelleschi, “la recerca de les mesures espacials i el sentiment de l’espai”, “la proporció harmònica incardinada en la magnitud de les aules antigues”, és a dir, el pensament conceptual i la poesia clàssica convertits en pintura. Després de llegir Longhi, no he mirat Uccello de la mateixa manera. És el que tenen els mestres quan són genis, capaços de canviar la nostra mirada.