Des que el 18 de novembre de 2016 CaboSanRoque va estrenar No em va fer Joan Brossa al festival Temporada Alta, la seva interpretació de l’obra primerenca de Joan Brossa des de la perspectiva del so no ha deixat de viatjar i d’aplegar èxit i entusiasme.

I no n’hi ha per menys. Amb un conjunt d’objectes quotidians de brossiana memòria, desmanegats, reciclats i acoblats de forma creativa, CaboSanRoque, que sempre parteix del so i de la capacitat expressiva de les màquines, ha creat una instal·lació sonora, plàstica i mecànica que trasllada el visitant a un metapaisatge que evoluciona a través d’eines analògiques en moviment, llums, ombres i fum.

Cabosanroque, No em va fer Joan Brossa. Fotos: José Hevia.

Són els paisatges que Brossa plasma en la seva prosa i poesia escènica dels anys 40 i 50, i que –com suggereix la pròpia veu del poeta a la instal·lació– es converteixen en el paisatge oníric i misteriós del Jardí de Batafra d’Antoni Tàpies, en el paisatge descarnat de la Batalla del Segre, i en els boscos boirosos de l’òpera Parsifal del seu admirat i recurrent Wagner. Amb la seva acumulació transitable d’objectes quotidians i fantasmagòrics alhora, CaboSanRoque aplica a l’objecte i al paisatge el transformisme de Fregoli, un altre punt de referència de la poètica de Brossa al llarg de tota la seva trajectòria.

 

Des de les ombres que envolten la peça, a més dels elements plàstics que s’animen sota la mirada sorpresa del públic, sorgeix un conjunt de sons que inclou diferents fragments de la poesia escènica de la mateixa època, plena d’al·literacions. “L’important és el so de la paraula, més que el seu significat” assegura Laia Torrents, que el 2001 va fundar CaboSanRoque amb Roger Aixut. Guanyador d’una de les beques per a la investigació i la innovació en arts visuals que atorga la Generalitat, el duo d’artistes sonors ha reinterpretat la producció en prosa de Brossa des de la transdisciplinarietat, per a crear una peça que utilitza materials brossians i comença amb la veu del poeta, música de Wagner, glopades de fum i velles màquines d’escriure que toquen al compàs de les seves tecles.

“El moviment de la instal·lació és autònom, la presència del públic no el modifica. És just a l’inrevés, la instal·lació incideix sobre el moviment dels espectadors dins de l’espai de forma subtil, sense que ells ni tan sols se n’adonin. La peça dura 27 minuts, té un principi i un final, el públic pot entrar cada 30 minuts”, explica CaboSanRoque.

No és art, però gairebé, no és música, però gairebé, no és teatre, però gairebé.

Quan la van presentar a l’Arts Santa Mònica tot just fa un any, agraïen a l’aleshores director Jaume Reus i afirmaven “on has d’exposar alguna cosa que no és art, però gairebé, no és música, però gairebé, no és teatre, però gairebé? doncs la cosa quedarà molt difícil “. Per descomptat no s’esperaven que la peça anés a emprendre una itinerància sense pauses i no només a Catalunya, sinó també a l’estranger, per exemple, al Center for Contemporary Art of Glasgow (Escòcia) i a La filature de Mulhouse (França) per citar només dos dels centres que l’han demanat.

Actualment CaboSanRoque està treballant en 22 Agujeros, una instal·lació audiovisual interactiva de grans dimensions sobre la memòria i l’oblit col·lectius, que reviu la història de 159 combatents republicans no identificats les restes dels quals es van trobar en 22 fosses comunes de diferents poblacions. “Només el públic, amb la seva participació i amb els seus moviments en l’espai de la instal·lació podrà fer visibles els 22 forats, i intervenir sonorament aquest oratori contemporani que intenta visualitzar i donar cos sonor al silenci d’aquests 159 no-noms”, explica CaboSanRoque, que el 8 de juny presentarà a l’Altre Festival una obra de poesia escènica, realitzada amb persones que pateixen malalties mentals, i al novembre una nova obra de teatre expandit al Festival Temporada Alta.

La instal·lació sonora transitable No em va fer Joan Brossa, que explora la prosa més desconeguda del poeta des d’una aproximació sonora, estarà fins el 5 de maig al Museu de Granollers, i després es presentarà al Teatre Principal de Palma (del 8 al 14 de maig), al Centre d’art contemporani la Sala de Vilanova i la Geltrú (del 17 maig al 30 juny), la Sala Trinitaris de Vilafranca del Penedès (del 20 setembre al 20 octubre), el Museu d’art de Cerdanyola (novembre-desembre) i el Museu Abelló de Mollet del Vallès (desembre-gener 2020).