El passat 24 de novembre la periodista Maria Palau destapava en un article publicat a El Punt Avui una polèmica que afecta a la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi. A grans trets, el conflicte és el resultat d’un desacord —cronificat en el temps— entre dos bàndols d’acadèmics que ha tingut danys col·laterals, el principal, l’acomiadament de Victoria Durá, la conservadora de la col·lecció artística de la institució.

Aquest desencontre ha estat el detonant d’una sèrie de fets recents que han portat al sector majoritari d’acadèmics a demanar la renúncia del president de l’Acadèmia, l’arquitecte Joan Antoni Solans, que s’ha negat a abandonar el càrrec després de la celebració d’un ple extraordinari en què —havent-hi el quòrum necessari— tretze acadèmics li ho van demanar, front als set —comptant-lo a ell mateix— que li van donar suport.

Saló d’actes.

Amb l’agreujant que, abans d’aquest ple extraordinari, ja hi va haver dos plens ordinaris en que l’Acadèmia manifestà inequívocament la seva voluntat de mantenir a la conservadora. El president, en canvi, va incomplir un i altre cop aquella voluntat, tan clarament expressada, fet gravíssim perquè, segons els estatuts, la primera tasca del president és fer complir les decisions de l’Acadèmia.

Vist des de fora, la situació és més que lamentable i hauria de fer reflexionar a tothom, en especial, al president i al sector que el recolza. L’Acadèmia és una institució venerable i de llarga tradició —va ser fundada el 1850, però amb arrels al segle XVIII— que no mereix espectacles d’aquest tipus. Malgrat que els estatuts no obliguen Solans a abandonar el càrrec, és evident que ha perdut la confiança de la majoria dels acadèmics i, només per això, hauria de plantejar-se si té sentit continuar.

Malauradament, en els darrers temps ens hem acostumat a veure gent que s’aferra a un càrrec tot i no tenir la confiança dels seus. És una anomalia del sistema que impregna diferents esferes de l’esfera pública. Una societat moderna i democràtica reclama nous tipus de lideratges que s’adaptin a les noves formes de relacionar-nos entre nosaltres. Per això, malgrat el pes d’antigues maneres de fer, estem assistint a canvis importants en què als líders socials i als dirigents polítics se’ls reclama conseqüència i responsabilitat en els seus actes.

Sala de juntes.

La Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi és un microcosmos que difícilment podrà comparar-se a determinats moviments en què l’assemblearisme i la voluntat popular determinen la presa de decisions. És una acadèmia vinculada a una tradició, a uns valors i, cal dir-ho, a una forma de fer que cada cop encaixa menys en la nostra societat. El temps dirà, emperò, què acabarà passant amb aquest tipus d’institucions i el paper que jugaran en el futur; però, mentrestant, hem de procurar vetllar per la convivència civilitzada, pel prestigi de l’Acadèmia i, sobretot, pel manteniment i la cura de la important col·lecció artística que atresora, cosa que a dia d’avui no s’està fent.

Des del moment en què l’Acadèmia va deixar de jugar el seu rol en l’àmbit de l’ensenyament artístic —recordem que allà es van formar artistes com Fortuny o Picasso, entre molts altres—, la conservació i difusió de la col·lecció va passar a ser la principal raó de ser de la institució.

Emperò, amb l’acomiadament de la persona que més ha treballat en els darrers anys per l’assoliment d’aquest objectiu, han entrat en escena la irresponsabilitat i la mala praxi, amb la qual cosa els acadèmics estan perfectament legitimats per demanar al seu president que hi renunciï. Solans hauria de ser conseqüent i abandonar el càrrec, tenint en compte que ha perdut el suport del plenari. No hi ha excusa possible. El president no pot dir que pretén enllestir el procés de sanejament econòmic que ha iniciat: l’Acadèmia no és una empresa i ell no és un gerent.

Una col·lecció tan rellevant com la de l’Acadèmia mereix un conservador a temps complet

En aquest sentit, llegeixo estupefacte que el president Solans té la intenció de convocar un concurs públic per cobrir la vacant deixada per la conservadora Durá, segons ha revelat Natàlia Farré en un article publicat a El Periódico. L’objectiu d’aquesta convocatòria és convertir la plaça en un treball a mitja jornada, a diferència de la jornada completa que la plaça tenia fins ara. Això és un error majúscul.

Una col·lecció tan rellevant com la de l’Acadèmia mereix un conservador a temps complet, situació que ja es tenia abans de que el conflicte esclatés. Si se’m permet el símil, algú entendria que l’únic metge d’un hospital treballés només a mitja jornada? I com que el museu més antic de Catalunya no pot permetre’s això, penso que convé abordar una reflexió de calat més profund. I les primeres que ho hauran de fer són les administracions públiques.

En aquest sentit, la Llei 9/1993 del Patrimoni Cultural Català estipula que la Generalitat de Catalunya haurà d’actuar subsidiàriament en cas que el propietari no pugui assumir la conservació de béns culturals d’interès nacional, o de béns mobles catalogats. Malgrat que desconec si la col·lecció de l’Acadèmia forma part d’aquestes categories, les administracions tenen el deure i l’obligació moral de vetllar per una col·lecció que és absolutament referencial en el panorama català. Per tant, personalment considero que, a partir d’ara, haurien d’implicar-se més en el dia a dia de la institució i la seva gestió.

M’ha sorprès, d’altra banda, que el conjunt de les acadèmies catalanes, com a entitats jurídiques que són —com les associacions, fundacions, partits polítics, o els col·legis professionals—, depenguin del Departament de Justícia de la Generalitat, que és l’àrea pública de la que reben els principals ajusts econòmics. Això té la seva explicació administrativa, però en el cas de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, segurament no respon a una lògica disciplinar.

Passatge interior.

El més normal i adequat seria que el Departament de Cultura, juntament amb la Diputació i l’Ajuntament de Barcelona, assumissin un nou rol de tutela de la institució que, necessàriament, hauria de culminar en una nova dotació a nivell econòmic. La missió seria garantir la supervivència de la institució i, en especial, d’una col·lecció artística que, a dia d’avui, és la seva principal raó de ser. Seria convenient, així les coses, que les administracions agafessin el toro per les banyes, amb relació al problema de la manca de conservador que ara pateix l’Acadèmia. Un conservador que, atesa la rellevància de la col·lecció, hauria de treballar a jornada completa.

Tot plegat requereix de canvis organitzatius, administratius i de governança que passen per una sèrie de decisions dràstiques. La primera, i més necessària, és la renúncia de l’actual president, que ha demostrat no saber gestionar una institució en posar-se en contra a la majoria d’acadèmics. La segona, i natural, és l’elecció d’un nou president i la constitució d’una nova Junta de Govern, que és l’òrgan de presa de decisions de l’Acadèmia.

Saló d’actes.

Finalment, tot el procés hauria de culminar amb la redacció d’uns nous estatuts i un canvi en el sistema de governança i patrons, al qual podrien incorporar-se les institucions esmentades i, si s’escau, agents del sector privat que poguessin fer aportacions econòmiques a la institució. A partir d’aquí, de ben segur que la situació milloraria. L’Acadèmia i la seva col·lecció ho mereixen.