“Campañà mai no hauria guanyat el World Press Photo.”

Això és el primer que em diu, immediatament després d’ordenar un cafè, el Plàcid Garcia-Planas Marcet.

Antoni Campañà. Barricada infantil darrere de la Universitat de Barcelona, agost de 1936. Arxiu Campañà.

Segurament coneixereu el Plàcid perquè porta tres dècades explicant-nos la guerra, des dels camps de batalla, a les pàgines de La Vanguardia. O pels seus més recents articles de la sèrie “Cabaret Voltaire”, encara a can Godó. O fins i tot per algunes de les exposicions en què ha participat, ja sigui com a comissari o com a “objecte” d’estudi (L’arxiu del corresponsal de guerra, 2012).

La seva darrera exposició, La guerra infinita. Antoni Campañà (1906-1989) es pot visitar al MNAC fins al 18 de juliol (la data de clausura no és innocent). Amant del treball en equip, La guerra infinita ha estat co-comissariada amb Toni Monné, nét del fotògraf, i l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta, i acull més de tres-centes fotografies d’un creador que va conservar amagades, la resta de la seva vida, la majoria de les imatges preses durant la Guerra Civil.

Els tres comissaris han dirigit, també, el documental La capsa vermella. La guerra infinita d’Antoni Campañà, que s’estrenarà el proper 1 de juny en el programa “Sense Ficció” de TV3. Més endavant serà emès, en castellà, per TVE.

Però tornem al titular que m’ha ofert, amb murrieria reportera, el Plàcid: “Campañà mai no hauria guanyat el World Press Photo”.

Antoni Campañà. Sense títol [Caos postbombardeig], Barceloneta, Barcelona, 29 de maig de 1937. Arxiu Campañà.

Sé que l’enunciat pot contenir una trampa, però m’arriscaré.

Per què Campañà no hauria guanyat mai el World Press Photo?

Per guanyar el World Press Photo, com qualsevol altre premi, el fotògraf ha de tenir el premi al cap, quan dispara la càmera. Campañà, a la guerra, no. Quan feia clic, no tenia al cap la portada de Newsweek, com d’altres. Era massa sincer. Per a ell, fer fotos era com respirar. Podem amagar la nostra respiració, i ell va amagar les seves fotografies.

Compares Capa amb Campañà?

Quan Capa arriba a Espanya, serà el millor fotògraf del món, però no té ni idea de què és aquest país. Capa fotografia una guerra. Campañà fotografia un país en guerra. És el país fotografiant-se a si mateix.

I Centelles?

Coneixia el país, sí, però era fotògraf “de part”, de la part bona, la legal, però de part. La diferència entre Centelles i Campañà és que Campañà ho va fotografiar tot, tot el que va poder. Per això tots els bàndols van poder utilitzar i manipular les seves fotos.

Antoni Campañà. Barricada. Carrer Hospital, Barcelona, 25 de juliol de 1936. Arxiu Campañà.

Sorprèn que la majoria de les fotos que Campañà va fer durant la Guerra Civil no hagin vist la llum fins ara. Per què?

També ens podríem preguntar, per què les va fer? No ho sabrem mai del tot.

Fins a la Guerra Civil, Campañà és el fotògraf d’Espanya més premiat, el que es presentava a més concursos arreu del món. Busca la bellesa amb intensitat. Què busca amb les fotos realitzades durant la Guerra Civil? Ja no ho sabrem. De tota l’obra de Campañà, la que té més bellesa és la de la guerra. Perquè té més estètica? No. Perquè té més veritat.

La veritat com a categoria estètica… Com s’hi pot arribar?

Sense filtres ni apriorismes, gairebé sense consciència de que la foto acabava en un carret emulsionat. De tots els fotògrafs de l’època, la seva fotografia és la que té més mirada i menys carret… Exceptuant els retrats de milicians, que és on hi ha més estètica, precisament perquè els milicians posen.

I per què les amaga, doncs?

Les amaga per moltes raons: perquè uns altres les manipulaven; perquè els franquistes no represaliessin republicans; però, sobre tot, perquè a la guerra ho va passar molt i molt malament. Quan, poc abans de morir, la Marta Gili li fa una exposició antològica a “la Caixa” –Transformacions d’un instant, 1989–, ell segueix sense voler que les veiéssim.

Les fotos les van descobrir els seus descendents el 2018, guardades en un parell de capses vermelles…

Tots tenim una capsa vermella amagada.

Antoni Campañà. Sense títol, 1936. Arxiu Campañà. Un enterrador del Cementiri Nou (Montjuïc) de Barcelona mostra el cadàver d’un mort dels xocs derivats del cop d’estat.

No ets pas historiador, ni fotògraf. Des d’on hi arribes tu, a la fotografia?

Porto més de tres dècades a La Vanguardia, editant fotos. Viatjo sempre amb un fotògraf, i edito tant al despatx com sobre el camp. Pura pràctica. No sé fins a quin punt en sé de fotografia, però del que sí t’asseguro que en sé és de fotògrafs. Quan va començar tot el projecte amb el llibre La capsa vermella. La Guerra Civil fotografiada per Antoni Campañà (Comanegra, 2019), vaig incorporar a l’equip el David Ramos, un molt reconegut fotògraf de Getty Images. Era essencial tenir un fotògraf. També ha participat en l’edició i selecció de fotos de l’exposició, tot i que el seu nom no surt enlloc. Saps què penso? Que si l’exposició ha quedat tan fresca i diferent, fins i tot diria que natural, és perquè cap dels tres comissaris, ni el Toni ni l’Arnau ni jo, veníem del cercle de comissaris previsibles.

“És diabòlic, però necessitem bellesa per transmetre el dolor.”

Quina diferència hi ha entre editar fotos d’una guerra actual i editar les de la guerra del 36?

Cap ni una. Editar fotos del Campañà de la guerra és exactament el mateix que editar les fotos que avui arriben a les redaccions. Hi ha les mateixes tensions ètiques i estètiques.

Les fotos de guerra són molt iguals les unes de les altres, el curiós és que les fotos de guerra busquen l’estètica, la necessitem per transmetre el dolor. Per què La llista de Schlinder transmet tan bé el dolor? Perquè és un festival d’estètica. Aquest és un problema que ja tenia Goya. Pura estètica. És diabòlic, però la necessitem per transmetre el dolor.

Antoni Campañà. Sense títol, 1936. Arxiu Campañà. Un home rebutja amb contundència una insígnia republicana a la rambla de Barcelona a finals del juliol de 1936.

Què és el que més valores, en l’obra de Campañà?

Campañà ni s’enganya ni ens enganya. Fotografia el que no es veu, el que no es percep i el que no s’olora. Al principi de la guerra, fotografia la pudor, els cadàvers de les primeres víctimes, de les mòmies de les monges. Fotografia l’alegria d’uns joves que patinen mig despullats pel Turó Park. Fotografia el que li agrada de la República i el que no. De jove, Campañà va fer teatre, i fotografiaria el gran teatre de guerra que és Barcelona, un mateix escenari per on hi passa de tot, i hi passen tots.

Eclipsen, les fotos de la guerra, la resta de la seva obra?

Campañà agafa el màxim sentit quan barreges totes les seves fotos. Del còctel et surt el segle XX. Això es veu a la part final de l’exposició, amb fotografies de temps diferents encarades les unes amb les altres. La d’un prosoviètic dalt de l’estàtua d’un cavall, durant la guerra, a la plaça Catalunya, i la d’una model de “La Siberia” als anys cinquanta, sota el mateix cavall. O un vaixell soviètic el 1936 al costat d’un porta-avions nord-americà el 1952.

Esquerra: Antoni Campañà, portada de La Vanguardia del 10 de novembre del 1936. Dreta: Antoni Campañà. Sense títol [Model de La Sibèria], Pl. Catalunya, Barcelona, 1957. Arxiu Campañà.

El muntatge que ha fet Jesús Galdón de l’exposició és extraordinari. Però el que més em crida l’atenció és la instal·lació que ha fet amb les postals turístiques del Campañà, tal vegada la seva obra més anodina.

Vaig proposar al Jesús Galdón que intervingués les fotos de milicians amb les postals turístiques. Hi ha molt esbarjo i desarrollismo, però la guerra segueix allà. A la platja et pots despullar de tot menys dels teus traumes.

Per què l’exposició acaba amb una imatge del Floquet de Neu, realitzada per a una postal dels anys seixanta?

No ho sé. Potser per a que t’ho preguntis. Aquesta exposició és més de preguntes que no pas de respostes. Potser perquè era un animal que hauria de ser lliure i el vam engaviar. Potser perquè és una metàfora del país, hauria de ser negre i va nèixer blanc…

I aquest títol, La guerra infinita, per què?

La guerra de Campañà és infinita perquè mai la treu de la capsa.

Sóc millor crític d’art que periodista. Ja que m’has donat el titular, per què no em regales també un bon tancament?

La millor foto de la seva vida és haver amagat les fotos de la guerra. Amagant-les, en no voler que les veiéssim, ens fa un immens retrat com a societat.

Gràcies.