L’exposició “Càmera i ciutat. La vida urbana en la fotografia i el cinema” reuneix a CaixaForum Barcelona 244 obres de 80 autors, realitzades entre els anys 1910 i 2010. El conjunt ve a ser una mena d’assaig visual o de reflexió mitjançant imatges fixes i en moviment.
Passejar per la darrera exposició d’Eudald de Juana al Museu de l’Empordà (Figueres) és com transitar un somni; dóna la sensació que les seves escultures ens observen i que, tot d’una, siguin capaces d’esvanir-se.
El Museu de la Garrotxa, a Olot, ha organitzat una mostra en la qual els veïns escullen les peces a exposar.
El Museu de Lleida ha renovat les sales de renaixement i barroc. Aquesta remodelació ens brinda la possibilitat de fer justícia, i de conèixer millor un període, el barroc català, poc conegut pel públic.
El Museu del Disseny de Barcelona exposa una gran retrospectiva centrada en el dissenyador, teòric i activista Victor Papanek (1923-1998).
Palau Antiguitats dedica una mostra a la relació entre Dona i Lluna, un llarg viatge per la història de l’art damunt paper –gravat, dibuix i fotografia– que abarca quatre segles, autors anònims i noms de la categoria de F. de Goya, W. Hogarth, G. Doré, M. Urgell, J. Miró o Perejaume.
El Museu d’Art de Sabadell dedica una reveladora exposició a la figura de Llorenç Balsach Grau (1922-1993), industrial, pintor, mecenes i col·leccionista.
Una exposició a la Fundació Apel·les Fenosa del Vendrell recupera la memòria de la galeria Mirador de París, un espai de cultura catalana en l’exili parisenc de postguerra.
L’exposició “En caiguda lliure” –CaixaForum Barcelona– explora la situació d’incertesa, preocupació i de vegades fins i tot pànic, que pateixen moltes persones en aquest moment de crisi estructural.
Joaquim Capdevila és un renovador de la joia com a via d’expressió artística. El Museu del Disseny de Barcelona li dedica una mostra retrospectiva.
L’art de Bill Viola (Nova York, 1951) té una qualitat hipnòtica tan intensa que pot fascinar i molestar a parts iguals. Passa el mateix amb el substrat místic i espiritual de la seva obra.
CaixaForum Barcelona ens explica la història de l’Europa moderna a través de vuit òperes. Una exposició d’alta fidelitat que cal visitar amb audioguia.
El creador Juan Bufill presenta una hipnòtica instal·lació al vestíbul de la Fundació Miró, “Invisible visible (la llum animal)” on juga amb la llum i el temps.
“Christian Marclay. Composicions” és una exposició radical i recomanable per a un públic ampli, que requereix del visitant una actitud sense prejudicis, una disposició espiritual i sensorial oberta, atenta i lliure.
Nora Ancarola presenta a La Virreina un projecte sobre l’evolució del concepte de vigilància; des del panòptic de Jeremy Bentham fins a la mirada creuada i horitzontal dels dispositius digitals contemporanis, i la seva relació amb les poblacions immigrants i exiliades.
El millor de l’exposició sobre la revista “El Víbora” que presenta el MNAC a Barcelona és el simple fet que s’hagi arribat a celebrar.
L’exposició “Realisme(s) a Catalunya 1917-1936” explora com alguns artistes van optar per la renovació del seu llenguatge plàstic sense renunciar a la figuració.
“la caixa” exposa la seva col·lecció de pintura contemporània.
Òscar Holloway presenta una exposició a Can Felipa a l’entorn dels grans noms del “camera hunting”, fotògrafs que cacen amb la càmera.
Collage, cartellisme, dibuix, fotografia… Una petita gran mostra amb els fons de les avantguardes històriques de l’IVAM de València que no us podeu perdre.
En les fotografies de Hannah Collins es dona una doble particularitat: la raó conceptual i política, i la força lírica i evocativa, singular.
Una mirada particular, a través dels elements gràfics, a l’exposició central de l’Any Brossa.
Prince deia que amb tot el material inèdit que hi havia a la seva mítica vault –la cambra cuirassada on es guarda tot el seu arxiu musical i visual– donava per fer un disc anualment durant un segle.
Aquesta exposició, organitzada a partir dels fons de la fundació, confronta les afinitats estètiques i creatives de Gaudí i Miró, vistes a través de Joaquim Gomis.
Els Espais Volart de la Fundació Vila Casas exposa “Please don’t smile”, del fotògraf Frank Horvat qui, després d’haver picat la pedra de la vida a ritme d’instantànies, ofereix un recull de fotografies que realitzà en el terreny de la moda durant els anys 50, 60 i 70.
Arriba a Barcelona l’exposició antològica del valencià Josep Renau (1907-1982), el cartellista de la revolució. Introductor a Espanya de les avantguardes internacionals als anys vint i trenta, i referent per a l’esquerra catalana als setanta, la seva crítica a la societat americana és d’una actualitat alarmant.
La nova exposició de Gino Rubert a la galeria Senda aconsegueix transmetre una sensació de llibertat fora del comú.
No es pot llegir plenament l’obra de Salvador Dalí sense conèixer el llegat literari de Carles Fages de Climent, així ho demostra l’especialista dalinià Josep Playà en el seu llibre “Fages Dalí, genis i amics”.
“Vallés: fabricar passats, fabricar futurs” és un projecte amb el qual Claudio Zulian recorre la memòria proletària de la comarca del Vallès, una zona històricament i políticament adscrita a l’anomenat “cinturó roig” de Barcelona.
Una mostra al museu barceloní reinterpreta les diferents facetes de l’artista des de la mirada de deu creadors contemporanis. El Picasso polític i el Picasso poètic, el Picasso passional i el Picasso intel·lectual, tots es donen cita al relat que articula la comissària Rosa Martínez.
Cal anar a l’exposició de Lluís Hortalà a Tecla Sala de L’Hospitalet disposats a un doble joc: el de l’ull, sotmès a la lògica enganyosa del trompe-l’oeil, i al del concepte, articulat en el sòlid relat d’Oriol Fontdevila entorn de l’exposició. Anem a pams.
Learoyd exerceix la fotografia d’una manera força original. No és que al seu estudi hi tingui una càmera, és que la càmera és una habitació del seu estudi.
Al MNAC, com a museu nacional que és, li tocava recuperar l’obra d’Antoni Fabrés, artista versàtil i efectiu que va anar més enllà de l’academicisme i l’orientalisme de la seva primera època.
Es titula “Tancar obrint”, l’escena sisena de “La Capella 25 anys després”, una exposició per entregues que des de gener ha recorregut la història d’aquest centre dedicat a l’art emergent, a través dels artistes que hi han exhibit les seves obres.
Sabíeu que l’encenedor recarregable de plàstic Clipper, que es pot trobar arreu del món, és un disseny d’Enric Sardà de principis dels anys 70? O que l’ós de peluix de Tous va ser creat per Rosa Maria Oriol el 1985 sense cap intenció que es convertís en l’icona de la joieria?
La retrospospectiva d’August Sander a La Virreina és excepcional pel seu rigorós respecte a l’estructura original del gran projecte que aquest fotògraf va dur a terme a la primera meitat del segle passat: “Gent del segle XX”.
Només entrar a l’exposició Cinc anys a les trinxeres, una espècie de mirall amb forma de filacteri penjat a la paret, obra de Jesús Galdón, reflecteix a qui acaba d’entrar a la galeria El quadern robat.
Tot just quan Estats Units torna a demostrar el seu afany d’ingerència en els assumptes interns d’Amèrica Llatina, i quan Pedro Sánchez reconeix un president autoproclamat a Veneçuela, el Macba inaugura la necessària i encertada exposició Territoris indefinits. Perspectives sobre el llegat colonial.
El passeig per la magnífica i malauradament pòstuma exposició de Jordi Fulla a Can Framis és silenciós. No pot ser d’altra manera.
Ciutats globals, distòpies futuristes i figures universals de l’imaginari literari i lingüístic s’apleguen a La Capella en una col·lectiva amb deu propostes heterogènies entorn la idea de capes o de temps acumulat.
El projecte de Pedro Azara per al Pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia enfronta el visitant amb la seva debilitat emocional a partir de les reaccions viscerals d’amor i odi que susciten les imatges.
S’exposen a la N2 una catorzena d’obres sobre paper d’onze destacats artistes, unides “per les tendències estètiques trencades per la guerra, els exilis interiors, les diferents temptatives de conservació de la llibertat creativa en la primera postguerra i l’eclosió després de l’inici de la democràcia”.
Què tenen les fotografies de començament de segle que ens agraden sempre? Tres exposicions recuperen el fons de Valentí Fargnoli, fill d’italians establert a Girona que va deixar un valuós treball etnogràfic i de fotografia patrimonial.
L’ambiciosa exposició “Quàntica”, que es pot veure al CCCB, intenta explicar la teoria de la física quàntica, incloent un diàleg entre ciència i art.
Qui no ha volat en un low cost fins a una ciutat europea i s’ha allotjat en un AirBnB? Qui no ha fet de “turista acrític” i de “consumidor de llocs” per uns dies? No és fàcil fer créixer el debat sobre l’excés de turisme a les ciutats si no es vol caure en la contradicció.
Laia Abril ha universalitzat i contemporaneïtzat el problema de l’avortament il·legal en el seu projecte artístic On Abortion, que es presenta ara a la Fundació Foto Colectania, de Barcelona.
“Reflexos. L’obra de Damià Campeny”, a Ca l’Arenas de Mataró, és una mostra que pretén posar l’accent en el mètode de treball de l’artista i en el seu context.
El paradís perdut de Max Beckmann no era una utopia, sinó una certa harmonia desitjable i possible, que va ser destruïda per voluntat imperialista.
La Capella celebra el 25 aniversari com a espai de promoció de l’art emergent. I ho fa en episodis. Vet ací el quart lliurament.
Abans no arribi el Dia del Llibre, hem preguntat als col·laboradors del “Mirador de les Arts” quins tres llibres sobre art s’endurien a una illa deserta. Les respostes són sorprenents.
Abans no arribi el Dia del Llibre, hem preguntat als col·laboradors del “Mirador de les Arts” quins tres llibres sobre art s’endurien a una illa deserta. Les respostes són sorprenents.
A l’Espai Busquets de l’Escola Massana s’hi exposa “Absències”, una petita retrospectiva de Ramon Guillen-Balmes.
L’exposició “Meet Van Gogh” es ven com si fos una experiència immersiva i no ho és.
Un misteriós artista anomenat Víctor Silva exposa a la galeria Víctor Saavedra una sèrie de pintures en petit format, acompanyades de la seva reproducció fotogràfica a mida monumental. Per què?
CaboSanRoque no para. La instal·lació sonora transitable No em va fer Joan Brossa, que explora la prosa més desconeguda del poeta des d’una aproximació sonora, continua la seva exitosa gira.
…cómodas, resistentes, fáciles de lavar. Així s’anunciaven, als anys setanta, les noves fibres elàstiques que sortien de les tèxtils de Mataró, una ciutat especialitzada en el gènere de punt que avui mostra el seu patrimoni industrial a l’antiga nau de Can Marfà.
Com passa amb les bones pel·lícules o els bons llibres, l’exposició de Gabriel Cualladó a la seu de la Fundació Catalunya La Pedrera roman present passat un temps després de visitar-la.
Una àmplia retrospectiva a la Fundació Mapfre de Barcelona ressalta l’aposta per la llibertat, la modernitat i la creativitat d’aquesta fotògrafa nord-americana.
Quina relació hi ha entre el sexe “trash” de Johnny Zipper i una biblioteca abandonada? I entre la Pantera Rosa i una nina inflable? Ho sabreu si visiteu l’exposició d’Evaristo Benítez, “Décalage”, a la galeria Contrast.
Intersexuals, persones racialitzades, transexuals, homosexuals, guerrillers, persones amb VIH. Podríem dir que, gràcies a la mostra “Anarxiu Sida”, organitzada pel Centre d’Estudis de Documentació del MACBA, el museu està menys buit de nosaltres.
Supervivència i vulnerabilitat però també coratge i llibertat. Aquest és el missatge que traspua tota l’obra de Louise Bourgeois, per mi un dels millors artistes del segle XX, homes i dones inclosos.
Així es qualificava Juan Batlle Planas en una entrevista al diari Clarín al 1965, un any abans de morir. Al Museu d’Art de Girona es pot veure la primera exposició sobre aquest destacat surrealista argentí d’origen empordanès.
L’ull de la càmera no té compassió: tant se val el que li posis davant. En el cas de “Roi Soleil” Albert Serra torna a escollir, de nou, el cos agònic de Lluís XIV, encarnat per un altre cos mític, el de Lluís Serrat, àlies Sanxini, que el cineasta ha utilitzat en gairebé tots els seus projectes.
La figura de Joan Obiols Vié acumula més d’un encaix. Psiquiatre reconegut i acadèmic, col·leccionista d’art, activador de cultura en moments d’estretor franquista… fins avui no se li havia dedicat cap exposició completa.
“En realitat tota operació d’arquitectura és una imposició, una colonització que implica violència”. Una exposició a La Virreina repassa el llegat intel·lectual i crític de l’arquitecte Ignasi de Solà-Morales. No deixarà ningú indiferent.
Un interessant assaig, en format exposició, aborda les emocions a través de l’art occidental. Sentim el mateix ara que fa cinc-cents anys? Pot l’art mentir i ser, alhora, sincer?
Estrany-de la Mota ha anunciat que clourà les seves portes com a galeria comercial.
Crec que és un fet infreqüent, fins i tot excepcional, que una pel·lícula s’acosti a la saviesa vital mitjançant la saviesa cinematogràfica de la manera que ho fa “Roma”, d’Alfonso Cuarón.
Bartolomé Bermejo va sortir d’una Andalusia que era conquerida per les tropes castellanes i va marxar cap a Aragó on sembla que els vents que bufaven no eren tan virulents.
Una exposició col·lectiva sobre el temps aplega filosofia i art contemporani a Can Felipa. Amb nou artistes i un títol heideggerià que diu “Perdre el temps i adquirir un rellotge amb aquest propòsit!”.
“La nostra senzilla relació amb la tecnologia”, l’exposició que la Mobile Week Barcelona 2019 organitza com a estrella del programa cultural paral·lel a la fira, reflexiona sobre la transformació digital de la nostra societat a través de 14 obres d’artistes internacionals.
La Fundació Miró presenta la mostra de dibuixos de la italobrasilera Lina Bo Bardi, una de les arquitectes més rellevants del segle XX, després de l’huracà generat pels acomiadaments i les notícies sobre el dèficit de la institució.
“Fa temps que faig videoinstal·lacions. Em permeten continuar fent cinema de maneres diferents. Perquè el cinema de les sales hi ha coses que no admet, pel suport, pel context o pel públic, que s’ha tornat molt conservador.”
Al col·lectiu artístic AES+F no li importa que se’l titlli de frívol o kitsch. La seva estètica està al llindar molts cops d’allò considerat generalment de mal gust.
Un dels quadres més famosos del Tizià és “Venus i Adonis”, i va tenir tant d’èxit ja a l’època que en va fer un munt de rèpliques, amb mínimes variants. En l’obra, l’artista no se centra en el mite evocat per Ovidi, sinó que en fa una versió lliure, i encara avui no se sap si de la seva pròpia invenció.
El pintor Ramon Casas va ser el gran cronista d’un dels períodes més brillants i convulsos de la història de Catalunya. La galeria Gothsland li dedica una magnífica exposició, que acompanya la presentació del primer volum del Catàleg complet de l’artista.
La densitat de tècniques, materials i continguts que es poden arribar a concentrar en una sola peça de Josep Guinovart és gairebé infinita.
Jordi Mitjà, Jon Uriarte i Ingrid Guardiola han portat al Museu de l’Empordà de Figueres i al Museu de l’Exili de la Jonquera el quart episodi d’aquest laboratori visual del territori que és Terra-lab.cat.
El Festival SÂLMON, que celebra la seva setena edició amb un programa expandit, és sempre un marc estimulant per a prendre-li el pols a les darreres tendències en dansa, performance i arts vives contemporànies.
Les parets de La Capella de l’Antic Hospital de Barcelona supuren història. Història sanitària, història religiosa i història artística.
L’austríac Oliver Ressler presenta a la galeria àngels barcelona la seva primera exposició individual a la ciutat.
Després de l’exposició Ni aquí ni enlloc que es va poder veure al Macba l’any passat, Domènec torna a mostrar les tensions entre utopia i realitat en l’àmbit de l’arquitectura moderna.
Felip IV va contractar Diego de Velázquez quan el pintor tenia vint-i-quatre anys. Acabava d’arribar a un Madrid que vivia la febre d’or.
Dalí és la bomba. Va inventar els rellotges tous, el mètode paranoic-crític, el museu com a teatre de l’experiència i, encara després de mort, l’exposició en dos actes.
En un moment en què costa tant de veure bones exposicions de pintura-pintura al nostre país, l’exposició de Chancho a l’Ana Mas Projects és una alenada d’aire fresc.
Sergio Mora pot expressar-se amb la mateixa frescor en una exposició de pintura, un llibre il·lustrat per a adults o per a tots els públics, un còmic bizarre, una portada d’un disc o un disseny de moda o d’interiorisme subjectiu i antineutre. El llibre Moraland recull una tria de la seva obra, realitzada pel mateix artista.
El projecte Umbral al metro de Barcelona: tretze intervencions artístiques suburbanes sobre la migració i les seves contradiccions polítiques, socials i simbòliques.
Una dècada després de la seva desaparició, s’ha fet més evident que mai la necessitat de revisar l’obra de Guinovart.
Una exposició a la Fundació Tharrats d’Art Gràfic commemora el centenari del naixement d’aquest artista gironí, i explora les seves múltiples facetes creatives.
CosmoCaixa ens convida a una exposició que relaciona el còmic d’Hergé “Objectiu: la Lluna” (1950) amb el viatge de l’Apollo 11 (1969).
La galeria Mayoral exhibeix un conjunt de peces del millor informalisme espanyol.
El MNAC acaba d’obrir dues noves sales dedicades a l’art català del 1940 al 1980.
L’obra de Lorenza Böttner, artista alemanya nascuda a Xile, ens fa oblidar que la seva autora no té braços i a més fa que ens deixem de preguntar si és un home, una dona o una persona transgènere.
A Concha Martínez Barreto li interessa mostrar els mecanismes de construcció de la memòria.
DelicARTessen ofereix una molt bona ocasió als que vulguin conèixer una part significativa de l’art actual que es fa a Barcelona.
En el moment del màxim espoli de temps a la humanitat, l’artista polonesa Alicja Kwade (1979) ens convida a traspassar, escoltar i observar l’espai-temps.
L’obra de Charlotte Salomon conté la mítica de l’artista fèmina redescoberta molt després de morta.
Una exposició al Museu d’Art de Girona ens apropa a l’obra pictòrica i escrita d’aquesta artista polonesa, que va deixar petja a la Girona de començament del segle XX.
La “Verge de la Rosa”, de Rafael, surt del Museu del Prado i visita el Teatre-Museu Dalí, per acomplir un somni del geni empordanès.
Foto Colectania planteja el tema de la identitat a través de la representació fotogràfica, tot bussejant en l’extraordinari fons de la Walther Collection.