En pandèmia, les escenes nocturnes en bars del pintor Edward Hopper semblen cosa d’un món perdut.

En pandèmia, les escenes nocturnes en bars del pintor Edward Hopper semblen cosa d’un món perdut.
Si no hagués arribat a realitzar “Els dublinesos”, el comiat cinematogràfic de John Huston hagués tingut un to molt diferent.
Pintura, escultura, baix-relleu? L’obra d’Adalina Coromines, més enllà de la tècnica, apel·la al present continu.
La història del suposat Caravaggio a subhasta en una sala de Madrid és com una sèrie de televisió. I n’hem vist només el primer capítol.
Els nens amb ulls anormalment grans que pintava Margaret Keane eren considerats de mal gust, però van inundar galeries i botigues d’art dels Estats Units.
L’Institut d’Estudis Catalans ha publicat una semblança biogràfica de l’historiador de l’art Joan Ainaud de Lasarte, escrita per Francesc Fontbona.
Entre Dijous i Divendres Sant, molts dels nostres temples religiosos decoraven els seus interiors amb unes sumptuoses estructures efímeres, anomenades “monuments”, que tenien per objecte fer d’espai de reserva de l’Eucaristia.
Fran Lebowitz ha ressuscitat Oscar Wilde, i va ser ell qui va dir “el riure no és un mal començament per a l’amistat”.
Segons Joan Miró, “l’art de Raimon arriba directament al poble, aconsegueix un contacte instantani”.
Quatre apunts, extrets del dietari inèdit de Rafael Santos Torroella, aporten alguna llum a la història de la participació espanyola en la Triennale di Milano del 1951.
Ens ha deixat l’artista mexicà Vicente Rojo (Barcelona, 1932).
La relació entre la Capella Rothko a Houston i la música és d’amor.
Quina és l’aportació de Claudia Andujar a la representació fotogràfica de les tribus indígenes?
El 1926, Longhi va publicar una monografia sobre Piero della Francesca que va retornar al mestre de Borgo Sansepolcro al mapa de la història de la pintura.
“Entre el rellotge i el llit” (1940) és una de les darreres pintures d’Edvard Munch, en la qual s’autoretrata a la seva habitació.
Durant els propers mesos celebrarem el 125è aniversari del cinema publicant una sèrie de textos de Juan Bufill sobre algunes de les millors pel·lícules de la història.
Una exposició col·lectiva i un comissariat col·lectiu vinculen, d’una manera sorprenent, l’experiment del mític restaurant FOOD del SoHo novaiorquès amb l’Empordà.
El documental “Struggle: la vida y arte de Stanislaw Szukalski”, produït per Leonardo di Caprio, aborda la vida d’aquest artista gairebé oblidat.
La cantant Tori Amos mai ha amagat el seu feminisme, i en aquesta cançó denuncia com de difícil és per a una dona arribar segons a on.
Una eina desenvolupada pels mormons facilita la vida als historiadors de l’art.
Veuen la llum els records paterns de la poetessa Marina Tsvietáieva. El seu progenitor va fundar l’actual museu Puixkin, de Moscou.
Cohen va transformar un text zen clàssic, il·lustrat pels millors artistes orientals, en una cançó de cowboys.
Fabra i Coats Centre d’Art Contemporani acull dues exposicions que qüestionen l’essència d’allò expositiu.
Extirpant la cultura no construirem una societat millor, ans el contrari.
En exclusiva: descobrim la primera foto feta, a Barcelona, per una dona.
“Modern Art”, dels Black Lips relata un viatge al·lucinant pel Teatre-Museu Dalí de Figueres. Ai, les drogues…
Ramon Calsina (el Poblenou, 1901-Barcelona, 1992) és un dels artistes catalans contemporanis més injustament arraconats.
Als nostres mitjans audiovisuals cada dia es parla pitjor.
“Volare, oh, oh, volare, oh, oh, oh!”. Qui no ha cantat mai aquesta tornada?
Cinc segles de gravat a Catalunya, en un extraordinari volum d’Enciclopèdia Catalana dirigit per Artur Ramon.
Fa trenta cinc anys que funcionem amb la mateixa llei de patrimoni i el món ha canviat de manera exponencial.
“Picasso’s Last Words” és filla d’una feliç casualitat.
José Ángel Montañés ens descobreix la figura del nen Joan Figueras, i reivindica la importància de la seva relació amb els Dalí.
De tant fer-la servir, la paraula cultura ja no vol dir res.
Picasso és el de menys en una cançó musicalment hipnòtica.
Una gran exposició al Museu Picasso de Barcelona repassa i desxifra dinou quaderns del geni malagueny.
MNAC a part, el Museu Episcopal de Vic és el millor museu d’art medieval català.
Ambientada en la Florència renaixentista, aquesta és la història d’una pagesa bojament enamorada de Michelangelo.
L’autobiografia de Woody Allen atrapa els lectors des de la primera pàgina, gràcies al seu punyent sentit de l’humor i a una franquesa confessional salvatge.
El proper 28 de gener se subhasta un Botticelli a Sotheby’s Nova York. Mentrestant, a Barcelona, polèmica està servida.
Encara no havia mort Dalí, i Mecano ja en demanava la reencarnació.
Va haver-hi un temps en què grans artistes eren emprats com a reclam televisiu.
M’agrada visitar el Museu Marès, aquesta cova d’Alí Babà que dorm el somni dels justos a l’ombra de la catedral.
El cicle “Por i plaer. Cinema de vampirs”, al CaixaForum Barcelona, ens mostra com aquest personatge gòtic i aristocràtic va conquerir les nostres pantalles.
El títol d’aquest hit de Coldplay està inspirat en una natura morta de Frida Kahlo.
La Fundació ”La Caixa” desglossa en nou vídeos divulgatius la vida i obra del genial compositor Ludwig van Beethoven.
Pintor, dibuixant, gravador i renovador del grafisme català, cultivà la publicitat comercial… i la cultural. Ara fa tres setmanes que ens va deixar.
Durant el confinament, la cultura va ser un refugi, ara sembla que és un destorb.
Una exposició al Museu Maricel de Sitges ens descobreix el llibre modernista, quan art i indústria van caminar de la mà i van donar llum a sector editorial de nivell global.
Roser Pintó ha maridat, en el centenari de la mort d’Alexandre de Riquer, els motius florals d’aquest creador modernista amb la simbologia japonesa de l’ikebana.
Més de tres-cents anys de mirades artístiques esguarden l’espectador.
La Fundació ”la Caixa” ofereix un concert teatralitzat a les xarxes que repassa la biografia de Beethoven, amb motiu del 250 aniversari del geni alemany.
M’agrada mirar l’edifici del davant, un bloc anodí de pisos de luxe de Nuñez y Navarro, que es lloguen a preu d’or, amb piscina al terrat i tot.
Els concursos de cartells dels “Cigarrillos París” (1900-1901) són, encara, els més ben dotats de la història.
La galeria Artur Ramon Art presenta una exposició d’una sola peça, l’extraordinari retrat del rei Alfons el Magnànim. Però, qui fou realment aquest monarca?
L’obra de Jaume Plensa agrada gairebé tothom. Per què?
L’exposició de William Kentridge al CCCB, és una de les millors mostres que he vist a la ciutat en anys.
Els King Crimson van trencar la barrera del temps i les disciplines, en la que sembla gairebé una lectura sonora de la fascinant escena de Rembrandt.
En el segon aniversari de la seva fundació, Mirador de les Arts ha rebut el Premi GAC al mitjà de comunicació.
El nou centre de fotografia KBr, de la Fundació Mapfre, ha obert a Barcelona amb una important exposició retrospectiva dedicada a Bill Brandt.
L’art es basa en un intercanvi físic entre els objectes passius –les obres– i nosaltres –les persones– molt difícil de reemplaçar per un simulacre virtual, per bo que aquest sigui.
Poc abans de convertir-se en Ziggy Stardust, David Bowie va visitar per primer cop Andy Warhol a La Factory la tardor del 1971.
Un any més, li demano al mateix fotògraf un favor d’amic: que m’acompanyi al World Press Photo (WPPh). Però aquesta vegada el noto amb un punt menys de mandra.
Una exposició sobre l’evolució del concepte de mandra tanca el cicle de CaixaForum dedicat als joves comissaris.
De tant en tant convé mirar enrere per veure d’on venim, i així poder presagiar cap a on anem. Amb aquest esperit històric, em pregunto com estava la cultura catalana fa un segle, el 1920.
La veu vellutada de Nat King Cole és perfecta per a “Mona Lisa”, balada dolça que parla sobre el misteri del somriure de “La Gioconda”.
L’exposició “Emergència! Dissenys contra la COVID-19” visualitza l’esforç col·lectiu del món del disseny contra l’actual epidèmia vírica.
D’entre els diversos tipus de col·leccionistes, el de papallones és el més genuí perquè conjuga la caça d’imatges belles amb la seva classificació.
En una càpsula del temps que hi ha enterrada sota l’edifici del Museu van Gogh d’Àmsterdam, hi ha un joc de pinzells de l’artista i una partitura de la cançó “Vincent (Starry Night)”, del cantautor nord-americà Don McLean.
L’art contemporani de la Fundació Suñol visita les col·leccions permanents del MNAC, en un arriscat assaig de “Diàlegs intrusos”.
Diumenge passat vaig acostar-me a la plaça sant Jaume per veure com estava la façana del Palau de la Generalitat, després de l’atac que havia rebut feia tot just una setmana.
Sis anys després d’obrir portes, el Museu del Disseny de Barcelona incorpora el modernisme al seu relat expositiu.
Ara que anem tot el dia amb el nas i la boca tapats, és l’ocasió de repassar el paper de la màscara –i la mascarada– en la història de l’art.
Disseminats per museus de tot el món, hi ha uns retrats pintats sobre taules primes de fusta, rostres que ens miren ençà i enllà del temps.
Un repàs per la poc coneguda història dels paisatges urbans de Nova York, pintats per artistes catalans durant gairebé un segle (1870-1960).
L’exposició “Vampirs. L’evolució del mite” (CaixaForum Barcelona) fa honor al mite en la seva versió vuitcentista perquè sedueix, escalfa la sang, i en surts amb el coll torçat.
Quines són les vares de mesurar el que és elitista i el que no, el que és prescindible i el que no?
Arnau Alemany, un del pintors més personals de la Catalunya dels darrers temps, morí l’abril passat en mig d’un silenci total.
CaixaForum Barcelona acull una exposició sobre art i mitologia grecorromana, amb obres del Museu del Prado.
L’afany per trobar obres de dones artistes pot portar al ridícul. És el que recentment ha succeït en l’exposició “Invitadas” del Museu del Prado.
L’exposició “Pintar, crear, viure. Dones artistes a l’alt Empordà (1830-1939)” planteja una reflexió sobre els condicionants d’ésser dona creadora.
Acaba d’obrir portes el Centre de Fotografia KBr, de la Fundació Mapfre. Com encaixa en el panorama i la tradició de l’exhibició fotogràfica a Catalunya?
“Tots duem una necròpolis en el nostre cor” deia Flaubert. I a la meva s’hi ha sumat recentment l’amic Jaume Barrachina.
El centre d’art Fabra i Coats comença la temporada amb dues exposicions de tall polític.
Quan van Meegeren fou detingut per haver venut obres de Vermeer als nazis, va haver de confessar la veritat: aquelles obres les havia pintat ell mateix.
La Galeria Marc Domènech acull l’exposició Óscar Domínguez. El “triple traç”. 1948–1952, amb voluntat de posar llum a una de les darreres etapes del pintor canari.
Amb menys de divuit anys, una noia a Valladolid va demanar al seu pare un llenç gran per pintar el món.
El camí de l’Alfons Borrell no va ser fàcil. En un moment en el qual començava a imposar-se un altre tipus de pintura, i l’art conceptual agafava força, ell nedava a contracorrent.
Qui no té feina el gat pentina. I jo m’he posat a pentinar xifres sobre la presència de la dona en l’ecosistema artístic català.
La faceta de Ceruti –pintor de temes socials, en diríem avui–, com a especialista en natures mortes és poc coneguda.
Una exposició a la galeria Artur Ramon Art il·lustra l’evolució de la ceràmica des que es va desprendre del llegat de la tradició.
Un dels temples més bells del Noucentisme no és de pedra sinó de vegetació. Es troba en un paratge natural presidit per una font.
Als 18 anys de la mort de Rafael Santos Torroella, encara no sabem quines obres de la seva col·lecció no han anat a Girona. D’entre aquestes, alguns olis d’Ángeles Santos.
El proper 30 de setembre es compliran 18 anys de la mort del poeta i crític d’art Rafael Santos Torroella. Va ser el meu mestre.
Vaig passar part dels meus anys d’estudiant a la National Gallery. I sovint m’aturava davant de la “Batalla de san Romano de Paolo Uccello”.
Primera Bienal Hispanoamericana de Arte, 1951. Està previst que l’escultor Joan Rebull rebi el Gran Premi d’Escultura, però un rival el denuncia… Un capítol desconegut extret del dietari inèdit de Rafael Santos Torroella.
Guerau de Liost (Jaume Bofill i Mates) és un dels grans escriptors catalans. Avui, però, pocs el recorden.
Mourinho vs Guardiola? Un joc de nens, comparat amb la guerra dialèctica entre Miró i Dalí, a compte d’unes corbates.
L’altre dia, una amiga, mentre omplíem el silenci d’un llarg viatge en automòbil, em va demanar: “Què val més, un Miró o un Dalí?”
Solter i sense fills, va dedicar la seva vida a una sola persona, Rembrandt, a qui va estudiar de dia i de nit sense parar.