L’obra més celebrada –i retratada– de la darrera edició d’Art Basel Miami Beach ha estat Comedian, de l’artista italià Maurizio Cattelan. Consisteix en una banana –adquirida en un supermercat de Miami– enganxada amb cinta adhesiva a la paret de l’estand de la galeria Perrotin. Preu: 120.000 dòlars. Un espontani se l’ha menjat…
El mercat català de l’art viu un moment complicat. Internet i la globalització han canviat la percepció, la distribució i fins i tot la manera de consumir art, alhora que la tecnologia ens ofereix nous vehicles de creativitat.
Si “This is Art” suposés el mínim cultural que el nostre país necessita, com sosté la Clàudia Rius, estaríem pitjor del que ens podíem imaginar: per dessota ja no hi ha més que llot i excrements.
El Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CoNCA) no ha fet encara justícia al món del videojoc, el sector més dinàmic, més creatiu i més exportador de tota la cultura catalana.
La família Guardans-Cambó posarà a la venda, a la fira londinenca Frieze Masters, l’obra de Botticelli Retrat de Michele Marullo. Es tracta d’una obra catalogada com a bé d’interès cultural (BIC). Què està passant, en realitat?
Quan parlem de cultura alguns creuen que ens trobem en el terreny d’allò utòpic o, el que és pitjor, del luxe i el prescindible. Ideologies oposades abandonen, d’una manera oposada però semblant, la cultura a la iniciativa privada.
Un dels somnis de tot antiquari-cronopi és que vingui un client-fama i et compri tota la botiga. Les possibilitats són mínimes però en aquest ofici, com en la vida, tot pot passar. De fet, li va passar a un col·lega meu el dia que…
El passat 15 de maig, a Christie’s de Nova York, es va adjudicar l’obra Rabbit (1986), de Jeff Koons, per 91 milions de dòlars.
És un impecable fotògraf internacional al qual li he demanat un favor d’amic: que m’acompanyi al World Press Photo. M’interessa la seva visió íntima de la tragèdia. Perquè el WPPh és una gran tragèdia: a les seves fotos gairebé ningú hi somriu.
Us penseu que comprar art en una subhasta és fàcil? Doncs us equivoqueu. L’Artur Ramon, que d’això en sap un niu, us dona deu consells bàsics per, com a mínim, no fer el ridícul en una subhasta.
En una societat on la gran majoria dels creadors i creadores ens dediquem a activitats de mediació o educació, sorprèn el poc pes que tenen les assignatures humanístiques i d’art en l’ensenyament reglat.
Xavier Vendrell és un chercheur baudelerià que no passeja pel spleen de París sinó pels Encants de Barcelona.
Aquest dies hem conegut els Premis Nacionals de Cultura 2019, atorgats pel CoNCA. Felicitats a tots els guardonats. No, aquest any tampoc tenim cap dissenyador/a entre els premiats.
El dirigisme cultural del PCE i del PSUC va prendre el relleu a les polítiques d’aparador del franquisme. La Biennal de Venècia del 1976, en plena transició democràtica, en fou clar testimoni.
Fa un parell d’anys vaig poder visitar l’espai de la Fundació Proa de Buenos Aires. Exposava Ai Weiwei. La mostra, anomenada “Inoculación”, consistia en una gran quantitat d’obres de contingut polític presentades com a treball públic i intervenció social, com a art dissident.
Porto un cabreig de tres collons de mico i espero que es noti en el to amb què escric aquest text.
En aquestes quatre dècades de democràcia, s’ha passat la major part del temps creant un fake cultural; essent aquest utilitzat com a màrqueting d’un país que necessitava amb urgència demostrar que podia posar-se a l’altura de la cultura europea.
Molts quadres antics que pengen a les parets dels pisos de la ciutat porten una cartel·la daurada amb el nom del pintor, sempre un dels grans Mestres de la pintura: Murillo, Ribera, Velázquez, Zurbarán.
Al ja clàssic dilema sobre “qui t’estimes més, el papa o la mama?” els barcelonins hi han afegit un de nou: “què prefereixes, cultura o salut?”
El teixit artístic i patrimonial de Catalunya és extens… i prim, massa prim. Són, els recents acomiadaments de personal a la Fundació Joan Miró, i el “canvi estratègic” a la Fundació Antoni Tàpies, avisos de futures escabetxades?
Tots els antiquaris que ens dediquem al noble ofici de la pintura antiga hem somiat amb trobar un Caravaggio.
Rebo una trucada estranya d’una dona que per la veu dolça sembla jove. M’explica que el seu pare té una important col·lecció de dibuixos i em cita a veure-la a Argentona.
Rafael Lozano-Hemmer ha estrenat a Barcelona, “Megalodemocrat”, el documental que recull l’última dècada de la seva extraordinària trajectòria.
El fantasma de la mantega persegueix Bertolucci també en la seva vida pòstuma.
Una anàlisi dels convulsos fets que han alterat la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi.
Si hi ha una tradició nadalenca que aplegui més seguidors que qualsevol altra, almenys a la ciutat de Barcelona, aquesta és criticar el pessebre que es posa a la plaça Sant Jaume.
Que un caçador vulgui caçar un altre caçador, és missió impossible. Segon lliurament de la sèrie “Històries d’antiquaris i de fames”.
La primera característica que defineix Stanley Kubrick i el seu cinema és una alta i excepcional ambició artística.
“Un antiquari és un caçador d’obres d’art, algú que busca o segueix les peces obsessivament fins que les aconsegueix.” L’antiquari Artur Ramon ens oferirà en aquest espai, cada mes, les seves vivències professionals més apassionades. Sense filtres.