En aquestes quatre dècades de democràcia, s’ha passat la major part del temps creant un fake cultural; essent aquest utilitzat com a màrqueting d’un país que necessitava amb urgència demostrar que podia posar-se a l’altura de la cultura europea.

Això, per descomptat, va ser instrumentalitzat políticament de manera sistemàtica, i per aquest fet arribaven algunes engrunes per produir veritable cultura. Amb molt d’esforç per part dels creadors i agents culturals, suportant –alhora que denunciant– males pràctiques, però amb l’ànim de transformar el desert cultural que vam heretar, alhora es començava a generar una xarxa de creació, producció i investigació de manera força articulada, animats pel que semblava un camí promissori.

Arts Santa Mònica, Barcelona. Foto: Transductores.

Però desgraciadament no era aquest l’objectiu dels partits que dirigien les nostres institucions. Finalment arriba la crisi –la segona crisi després del 92– que va donar arguments per desmuntar tot el que s’estava iniciant. La crisi va ser la gran excusa de l’aparell governamental per tallar tot aliment de caràcter cultural, desvetllant el que hi havia al dessota: un profund menyspreu pels treballadors i treballadores de la cultura. Només ha quedat algun interès per la recuperació de patrimoni –per preservar col·leccions privades– per part dels polítics conservadors del nostre país, representats a hores d’ara per la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya. D’altra banda, l’Ajuntament de Barcelona –en aquests moments governat per un partit sortit dels moviments del 15-M, els “comuns”–, ha resultat per a molts de nosaltres desil·lusionant en l’àmbit de cultura, ja que després de deixar-la en mans dels que havien creat la Marca Barcelona, amb interessos cada vegada més lligats a l’empresa privada –PSC, molt en la línia del seu marc estatal PSOE– ara, novament sense el partit aliat, s’han quedat en un nou buit de proposta de política cultural. O, el que és pitjor, mantenen els seus objectius en no acabar de trobar-ne d’altres amb nous valors, més ajustats al seu programa general.

En el moment actual, de crisi –estafa– financera i política, s’ha arraconat la cultura en un espai “poc important”. Això, unit a la idea que els que treballem en la creació i en l’art en general, tenim la nostra “recompensa” en el propi “fer”, encara que això no ens permeti viure dignament. Una excusa perfecta per a devaluar els nostres drets laborals i evitar així qualsevol “ingerència” del pensament crític a la societat.

Protesta davant l’Arts Santa Mònica, Barcelona. Foto: Transductores.

En els últims anys, fins i tot en les èpoques de “vaques grasses”, la cultura es mesurava per la quantitat d’infraestructures. Tota ciutat, per petita que fos, volia tenir el seu museu d’art contemporani, el qual va permetre de requalificar zones poc valuoses a través de gentrificacions escandaloses -ara sembla que traslladades a l’Hospitalet- en molts casos poc eficaces, però en d’altres tot destrossant el teixit ciutadà. A hores d’ara, molts d’aquests espais tenen pressupostos baixíssims que impedeixen qualsevol programació coherent, i posen en perill la seva continuïtat. Els reduïts pressupostos dedicats a creació contemporània han provocat que en aquests últims deu anys s’hagin tancat innombrables centres art i creació. Eren l’incipient germen d’una veritable estructura rizomàtica que s’estava gestant.

El resultat de tot això és una Barcelona cada vegada més deserta culturalment.

Potser podríem pensar que aquesta postura neoliberal ha aconseguit activar el mercat de l’art; però, ni en això han estat capaços ni eficaços. Al desmantellament del conseller Mascarell el succeeix una i altra vegada ­amb cadascun dels responsables de Cultura– un silenci administratiu poques vegades vist. El resultat de tot això és una Barcelona cada vegada més deserta culturalment i en particular en les arts visuals. Els espais públics a la deriva, l’Arts Santa Mònica segueix el seu camí errant, el Canòdrom inexistent, Fabra i Coats un veritable misteri, el MACBA mantenint-se en la prepotència, inflexible i conservador, sense proposar una fórmula realment innovadora i socialment articuladora. Només La Virreina Centre de la imatge genera activitat i s’erigeix com a laboratori imprescindible; i el MNAC continua amb el seu camí per reinventar-se. Però la situació és tal que fins i tot els espais privats es troben en veritable perill, la Fundació Miró, la Fundació Tàpies. Tot això, evidentment, afavoreix les males pràctiques, els acomiadaments injustificats, els abandonaments d’espais concedits, fins i tot les programacions incomprensibles que segurament responen a interessos poc relacionats amb un projecte general preconcebut.

Fundació Joan Miró. Façana. © Fundació Joan Miró.

Cap acció que millori i/o modifiqui l’estat imperant. Cap acció que demostri preocupació per tanta precarietat. Només algunes mirades cap a col·leccions privades, on les propostes es basen en localitzar centres d’art públics que puguin allotjar el patrimoni artístic d’algunes famílies amigues. Cap interès per part de l’Administració per conèixer les pràctiques artístiques i culturals contemporànies, ni per entendre l’evolució que ha fet que en els últims anys s’hagin obert nous camps de producció i de relacions amb la societat. Mai, com en aquests moments, els treballadors de la cultura han estat tan immersos i interessats en la interlocució amb l’entorn, mai com ara tan preocupats amb els temes que ens afecten a tots. Ja fa molt de temps que les pràctiques culturals contemporànies han assumit amb veritable interès el seu paper de mitjancer i recol·lector dels relats socials. Sembla, però, que des dels espais de govern, els interessaria que ens col·loquéssim en aquest espai narcisista i banal que la societat capitalista disposa per als creadors, per a consum d’uns pocs. Allà ens volen, no els deixem…