Imagineu que hi ha una organització religiosa que va pel món buidant registres de tota mena: censos, immigració, cementiris, casaments… I que els empra per trobar-hi ancestres i poder-los salvar mitjançant el “baptisme dels morts”.

Què has fumat, Ricard? Em preguntareu. O bé… –Dan Brown ha tret una nova novel·la?

Fitxa consular de Joan Ponç.

I jo vinga a insistir: “És veritat, ho juro!” I encara hi afegiré: “Descobrir-ho m’ha fet millor historiador de l’art”.

Com diu un amic meu, corresponsal de guerra, “la realitat sempre, sempre supera la més recargolada de les ficcions”.

El Moviment dels Sants dels Últims Dies, els membres del qual són popularment coneguts com a mormons –a ells no els agrada, aquest nom–, du a terme pràctiques curioses, com el matrimoni etern o el baptisme dels morts. Res a dir-hi.

Però, en què consisteix aquest baptisme postmortem? Si no t’has batejat com Déu mana –o sigui, com ells prescriuen– no pots entrar al cel. Aleshores, per a salvar els seus avantpassats, aprofiten que van a predicar arreu del món per recollir totes les dades que poden allí on els ho permeten –hi ha països, com França, on hi ha grans restriccions–, i elaboren immensos i complexes arbres genealògics.

Amb l’arribada d’internet, els mormons van aprofitar per posar totes aquestes dades a l’abast de tothom. I també tothom, és clar, pot completar les dades que hi han posat a la nostra disposició. El web es diu https://www.familysearch.org, i com podem llegir-hi, es tracta d’un “service provided by The Church of Jesus Christ of Latter-day Saints”.

Fins aquí, la teoria. Ara anem a la pràctica. Qualsevol artista català que s’hagi mogut per Amèrica, sobre tot pels Estats Units, Mèxic o el Brasil, ha deixat rastres burocràtics. I els mormons ens faciliten de seguir aquests rastres fins a extrems difícilment imaginables.

Per exemple, Salvador Dalí viatja, entre 1934 i 1978, una pila de vegades a Nova York. Hi va, gairebé sempre, en el transatlàntic que surt de Le Havre. I totes les seves arribades estan registrades al manifest de passatgers del vaixell, imprescindible per al control d’immigració. El seu primer viatge, el 1934, a bord del Champlain, fou parcialment finançat –segons explica ell mateix– per Picasso. Segons la “List or manifest of alien passengers” que hi trobem a Family Search, Dalí surt de Le Havre el 7 de novembre, acompanyat de la seva esposa Hélène –Gala–. Té 30 anys, sap llegir i escriure, està casat, és nascut a Figueres, Spain, amb residència a París, i la seva visa d’entrada fou expedida a París el 3 de novembre. D’altres documents també indiquen quantes maletes duien a sobre. Aquest és el nivell de precisió d’unes dades que han estat transcrites manualment per algun anònim mormó.

“I am not an anarchist; I am not a polygamist”.

Hi ha un altre artista català que va fer les Amèriques, Lluís Graner i Arrufí. Després de fracassar la Sala Mercè, arruïnat, va emigrar als Estats Units. Si el cerquem a Family Search hi trobarem una pila de dades interessants.

Sabem que hi arriba el 15 d’octubre del 1908, procedent de Barcelona, a bord del vaixell Castilla.

Hi torna el gener del 1910, acompanyat de la seva esposa Dolors Guardiola, i dues de les seves filles. Havia sortit de Barcelona a bord del Montserrat. I hi deixa una filla, Dolors, al número 3 de la Plaça Reial.

Viatjarà sovint per tot el continent americà. El setembre del 1913 arriba a Nova York procedent de Rio de Janeiro, i descobrim que viu al 848 Amsterdam Avenue de la ciutat dels gratacels.

En una declaració d’intenció signada a Nova York el juny del 1923, escriu: “It is my bona fide intention to renounce forever all allegiance and fidelity to any foreign prince, potentate, state, or sovereignty, and particularly to Alfonso XIII King of Spain.“ El document segueix: “I am not an anarchist; I am not a polygamist”. O sigui, que renuncia a qualsevol fidelitat al rei d’Espanya, i que afirma no ser ni anarquista ni polígam.

Si seguim amb alguns artistes catalans a Nova York –la llista és immensa–, podem esbrinar que Ramon Casas hi arribà, procedent de Cherbourg, l’octubre del 1908, a bord del S. S. Kaiser Wilhelm II, i que a Barcelona hi deixa una mare, que viu al Passeig de Gràcia 96. O que Torres Garcia hi arriba, amb la dona i tres filles, En el S. S. Leopoldina, que havia salpat de Le Havre el 5 de juny del 1920 –la biografia d’Enric Jardí diu que és el 5 de juliol. Per cert, al manifest del vaixell, el seu nom figura en català: Joaquim. Deixa la mare al carrer Àngel Guimerà número 3, segon pis, de Sarrià.

Manifest del S.S. Leopoldina, amb la família Torres Garcia.

El Brasil també ha estat un país d’acollida per als artistes catalans. Joan Ponç hi viatjà a bord del Bretagne, i desembarcà a Santos el 27 de novembre de 1953. A la fitxa d’immigració, consta que la seva professió és “estofador”, o sigui, tapisser. Hi trobem més dades: el passaport es va expedir a Barcelona l’u d’octubre, el 14 de novembre el cònsol general del Brasil en Barcelona li lliura el visat, i dues setmanes després viu a la Rua Cachoeira –Cascada– de Santos.

També pel port de Santos havia arribat el pintor Francesc Domingo. Domingo havia desembarcat, el 13 d’abril, a Buenos Aires. I allí va demanar un visat per anar a viure al Brasil. Li concedeixen i desembarca a Santos –on s’instal·larà– el 30 de juliol. Hi arriba sense feina –“desempregado”–, amb la condició de presentar un contracte de treball abans de sis mesos.

I aquí m’aturo. Ja ho sabeu, totes aquestes dades les podeu trobar a Family Search, gràcies al “bateig dels morts” dels mormons. Cherchez le mormon!