La mort de Christo, el passat 31 de maig, m’ha fet reviure els records del muntatge i inauguració de la que seria la seva última exposició a Barcelona. Va ser al maig de 2008, a la galeria Joan Prats-Artgràfic, en la que vaig tenir la sort de treballar durant vint-i-sis anys.

Aquells dies han tornat a mi amb una llum intensa, potser perquè els vaig viure com una experiència única, conscient de que serien importants, passats els anys.

Anna Belsa, Christo i Jeanne-Claude a la galeria Joan Prats-Artgràfic, 2008.

En aquella exposició, Christo i Jeanne-Claude, la seva dona, van presentar els dos projectes en els quals estaven treballant: Over the river i The Mastaba. Christo no acceptava ajuts ni subvencions per finançar els seus projectes més ambiciosos d’intervenció en el paisatge; sempre va voler preservar la seva llibertat com a artista. La manera d’aconseguir els diners necessaris per dur-los a terme era mitjançant la venda de les seves obres: collages, esbossos, i escultures. I una manera de fer-ho era a través d’exposicions comercials com la nostra.

Christo a la galeria Joan Prats-Artgràfic, 2008. Foto: Fiona Morrison.

El projecte Over the river, que va ser concebut el 1992, consistia en cobrir 9,5 km del riu Arkansas al seu pas per l’estat de Colorado amb panells platejats suspesos sobre l’aigua. En el moment d’exposar el projecte a Joan Prats-Artgràfic estaven molt il·lusionats, perquè ja quasi havien aconseguit tots els permisos per realitzar la instal·lació. Però un grup local de defensa del territori va interposar varies demandes, i després de cinc anys d’una dura batalla legal, Christo va decidir deixar de banda el projecte per centrar-se en el de The Mastaba. La mastaba s’havia de construir en un desert a prop d’Abu Dhabi (Emirats Àrabs Units) amb 410.000 barrils de petroli, i havia de fer 300 x 225 m de base per 150 m d’alçada. Aquest projecte tampoc es realitzaria. L’any 2018 es va construir una mastaba més petita, que es va instal·lar al Serpentine Lake del Hyde Park de Londres, i que es va batejar com The London Mastaba.

Christo i Jeanne-Claude, signant programes, 2008.

L’obra que va formar part d’aquella exposició no va venir de Nova York, que era on Christo tenia la seva residència i estudi, sinó de Basilea (Suïssa). L’empresa Kraft E.L.S. AG, situada a Basilea, custodiava l’obra de Christo destinada a exposar-se en museus i galeries d’Europa. Aquesta empresa, a més de custodiar obres d’art, estava especialitzada en totes les tasques logístiques relacionades amb el món de l’art: l’embalatge, el transport i els muntatges i desmuntatges d’exposicions. Estava molt ben relacionada amb tot el moviment que generava la fira de Basilea, i havia treballat per les millors galeries del món. El propietari de l’empresa, Josy Kraft, era, a més, l’home de confiança de Christo per supervisar els muntatges de les seves exposicions. Així doncs, jo vaig conèixer abans en Josy Kraft que en Christo, doncs va arribar un dia abans per tenir cura de que tot anés bé. En Josy era un home de tracte amable i simpàtic. Tenia una amistat de molts anys amb en Christo i coneixia la seva obra a fons. Nosaltres ja havíem desembalat les obres i les havíem distribuït quan ell va arribar, i es va mostrar molt satisfet amb la nostra feina. “Coneixeu molt bé l’espai”, ens va dir. De seguida es va arremangar, i ens va ajudar a penjar totes les obres. Vam treballar a gust amb ell, s’havia creat un ambient rigorós però distès. Em vaig adonar que en Josy Kraft, discret i eficient, era una d’aquelles persones a l’ombra que fan que les coses funcionin.

Panoràmica de la inauguració de l’exposició a la galeria Joan Prats-Artgràfic, 2008.

Quan Christo i la Jeanne-Claude van arribar el dia següent a la tarda, es van trobar una exposició impecablement muntada, i van expressar la seva satisfacció. Jo, conscient que venien de lluny, que estarien cansats i que només haurien pres un dinar frugal a l’avió, vaig pensar que agrairien menjar alguna cosa. Vaig anar a una pastisseria, i els vaig oferir unes pastes acabades de fer. A la nevera, com sempre, teníem cava i refrescos. En Christo va agrair el detall, però la Jeanne-Claude les va mirar horroritzada i no les va voler ni tastar: “No estan higiènicament envasades”, va dir. Vaig poder observar una gran diferència de tracte entre tots dos. Ell era dolç, escoltava atentament les nostres explicacions del muntatge, i somreia amb aprovació. Ella, en canvi, semblava incòmoda i malhumorada. Havia vingut a la galeria amb un assistent personal i el va fer anar varies vegades a l’hotel a buscar-li roba, perquè no li agradava la que s’havia posat pel viatge, i es volia canviar. Finalment, quan va trobar el vestit adient, va canviar com un mitjó, i es va tornar alegre i parladora, i es va passar una bona estona xerrant i rient amb en Josy.

Un amic meu, integrant d’un CDR, va tenir una idea: que en Christo emboliqués la muntanya de Montserrat amb una lona groga.

Nosaltres estàvem molt orgullosos de tenir una exposició d’aquell nivell, i vam pensar d’oferir una cosa diferent als convidats a la inauguració. Els detalls sempre m’havien semblat importants, i aquella era una bona ocasió per tenir-ne una cura especial. Jo coneixia el millor productor de maduixes del Maresme, en Josep de Ca l’Estrany, de Sant Cebrià de Vallalta, i li vam encarregar unes quantes caixes de maduixes. Oferiríem maduixes del Maresme amb cava. Aquelles maduixes acabades de collir al seu punt, i el cava fresc i boníssim, van ser el complement ideal que l’exposició es mereixia.

D’esquerra a dreta: Joan de Muga, Josep Ramon Masllorens i Arnau Puig, durant la inauguració de l’exposició Christo-Jeanne-Claude a la galeria Joan Prats-Artgràfic, 2008.

Molts anys després, vaig tornar a contactar amb Josy Kraft. Ja havien succeït els fets de l’octubre de 2017, i els líders socials i polítics del moviment independentista català eren a la presó. Un amic meu, integrant d’un CDR d’un barri de Barcelona, va tenir una idea que podria resultar una “jugada mestra”: que en Christo emboliqués la muntanya de Montserrat amb una lona groga. Coneixedor de la meva relació amb Christo, em va demanar si l’hi podia comentar. No vaig gosar demanar-ho directament a en Christo, i li vaig plantejar la qüestió a en Josy. Aquest ens ho va treure del cap de seguida. En Christo ja ho havia deixat ben clar durant la conferència que va pronunciar a la facultat d’arquitectura de Barcelona quan va venir el 2008: no es volia involucrar mai, sota cap concepte, amb temes relacionats amb política ni religió. Aquests temes són conjunturals i lligats a moments concrets dels homes. Ell aspirava a transcendir-los. Ara, amb la seva mort, ja ho ha fet. I la seva obra és el seu llegat.