L’ésser humà és un animal delerós d’experiències i il·lusions. Una de les atraccions que més va colpir als visitants de l’Exposició Universal de París del 1900 va ser el Mareorama, que gràcies a un gegantesc corró pintat d’un quilòmetre de llargària que anava desplegant imatges diferents, creava la sensació de ser a la coberta d’un gran transatlàntic i viatjar per tot el Mediterrani. Era una experiència immersiva, que trencava la tradicional pantalla horitzontal, una espècie de realitat virtual primitiva, però en aquest cas feta amb mitjans mecànics.

Aquest és un dels exemples que evidencia que l’ànsia de crear realitats embolcallants ve d’antic, sigui per oci o amb intencions pedagògiques. El va explicar, juntament amb d’altres exemples i davant d’un públic format per professionals del patrimoni artístic i museus, José Luis de Vicente, comissari del Sonar +D i de Llum BCN, que el passat 30 d’octubre va ser l’encarregat d’obrir la IV Jornada de Patrimoni Cultural a la Pedrera de Barcelona, centrada en el tema de Les noves narratives per al patrimoni cultural, del 3D a les experiències immersives i organitzada per l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural de la Generalitat.

Mareorama, París, 1900.

“Immersió”, “digital”… aquestes són paraules que darrerament s’afegeixen a qualsevol disquisició sobre com han de ser les noves narratives en el patrimoni cultural. Traspassar la pantalla o la sala d’exposició tradicional, pot ajudar a difondre amb més eficiència el coneixement? I de quina manera es pot fer perquè els continguts no quedin ofegats per l’espectacularitat, el joc i les llumetes amb el perill que l’experiència es banalitzi? I quina i com és la nova sintaxi que es genera des de les experiències immersives per a a difusió de continguts culturals? Aquestes van ser les claus d’una jornada, que va oferir nombroses experiències d’aquí i de fora que estan transformant la relació entre monuments i museus i els seus públics.

Les experiències immersives, tal i com va assenyalar José Luis de Vicente, no tenen perquè estar relacionades directament amb les noves tecnologies. En aquest sentit, una disciplina antiga com el teatre està experimentant des de fa anys el trencament de la quarta paret per “espacialitzar l’experiència”. Un exemple és el teatre immersiu que proposen companyies com Punchdrunk amb obres que tenen lloc en edificis sencers i en les què l’espectador transita per on vol lliurement. El públic es distingeix dels actors perquè va emmascarat.

The Lost Palace.

Les tècniques teatrals que trenquen la quarta paret s’han introduït en la narrativa del patrimoni cultural. A la jornada, Timothy Powell, cap de l’estudi i de desenvolupament dels Historic Royal Palaces de Londres, va explicar de quina manera les actuacions en viu i la tecnologia digital formen part a parts iguals de moltes de les activitats que s’ofereixen als visitants del palaus londinencs. Una de les més significatives és l’itinerari The Lost Palace, que en bona part al carrer i en ple centre de la ciutat, narra de manera totalment interactiva la història de l’antic palau reial, el Whitehall, que va ser un dels més grans d’Europa però del qual només queda un edifici, Banqueting House. La ruta inclou projeccions, instal·lacions sonores -que els visitants escolten a través d’un bloc de fusta que acosten al mobiliari urbà- i actuacions teatrals i musicals. Un dels moments crucials de la ruta és quan s’explica l’execució del rei Charles I i els usuaris senten com s’apaguen els batecs del cor del monarca a través del bloc de fusta. És el que Powell anomena “narrativa multisensorial”.

La tecnologia 3D, d’altra banda, cada cop més assequible i fàcil d’utilitzar, va ser una altra de les grans protagonistes de la jornada. La gran plataforma Sketchfab -que és el com el Youtube en 3D- permet digitalitzar objectes i emmagatzemar-los en models 3D. Segons va explicar Jeanne Lenglet, de desenvolupament empresarial de Sketchfab, la plataforma ha esdevingut una gran col·lecció de models 3D, 100.000 dels quals són de patrimoni cultural i 17.000 es poden descarregar gratuïtament. Entre els models de franc hi ha els objectes que ja ha penjat i anirà penjant en un programa de digitalització l’Agència Catalana del Patrimoni Cultural, que pretén ser una mena d’aparador d’allò més divers del patrimoni català.

També penja de manera gratuïta els seus models la companyia americana sense ànim de lucre, Global Digital Heritage, amb la intenció de “documentar, monitoritzar i preservar el patrimoni cultural i natural a escala global per democratitzar la ciència i la cultura”. Amb seu a Florida i finançada per fundacions privades, des del 2016 la plataforma opera a Estats Units, Portugal, Itàlia, Turquia, Bòsnia-Herzegovina i els Emirats Àrabs Units digitalitzant models en 3D de monuments i jaciments arqueològics, que són penjats a Sketchfab i a la web de la plataforma.

El 3D i la tecnologia digital són ara per ara dues de les prioritats de l’Historic Environment Scotland, l’entitat pública que té cura del patrimoni escocès. Gràcies al suport decidit (i envejable) de les institucions escoceses, l’entitat està documentant 336 llocs patrimonials del país. És una tasca que no només serveix per poder aplicar els models per a la difusió i l’aprenentatge, sinó també per a la investigació aplicada a la conservació de patrimoni. Lyn Wilson, cap de documentació digital de l’entitat, va explicar com, després del primer incendi de l’Escola d’Art Mackintosh de Glasgow, la informació recollida en tecnologia 3D, va aportar valuosa informació per prendre decisions per a la reconstrucció de l’edifici.

Videowall amb mosaic romà del Museu d’Arqueologia de Catalunya.

La segona part de la jornada es va centrar en bona part en projectes de nova narrativa digital aquí. El monestir de Pedrables de Barcelona, per exemple, té a punt una presentació renovada del seu discurs museístic sota el títol Rere els murs del monestir. Set-cents anys d’una història en femení, que inclourà una reconstrucció virtual del conjunt del monestir i un documental interactiu a través del portal web.

El Museu d’Arqueologia de Catalunya, que ja ha aplicat amb molt bona acollida experiències immersives i de realitat augmentada a les seus d’Empúries i Ullastret, ha donat vida al mosaic romà del circ amb un vídeo wall que recrea la totalitat del mural, que representa una cursa de quadrigues. El museu també prepara una exposició de llarga durada, sobre com vivien els romans que es podien pagar un mosaic, que també incorporarà experiències immersives.

Exposició Claude Monet a L’Ideal. Centre d’Arts Digitals.

Si en general els ponents van coincidir en la idea que el coneixement i el que es vol dir està en tot l’inici d’un projecte i que posteriorment s’ha d’aplicar la tecnologia adequada als continguts, el recent inaugurat L’Ideal, Centre d’Arts Digitals, del barri del Poblenou a Barcelona, anteposa la tecnologia per sobre de tot ja que és un espai que es defineix com “un laboratori per experimentar amb continguts d’art, ciència i tecnologia”, segons el va definir el director executiu del centre, Jordi Sellas. Obert amb una exposició immersiva sobre Claude Monet, que es desplega en una sala de 1.000 metres quadrats de pantalles, l’Ideal, una iniciativa totalment privada de les empreses Layers of Reality, Minoria Absoluta i Magma Cultura, també inclou una sala de realitat virtual, amb una trentena d’estacions individuals i ha començat a programar activitats nocturnes en col·laboració amb el festival Mira. També vol acollir artistes residents de l’àmbit de l’art digital.

Imatges del Palau de Hallwyl d’Estocolm, per Erik Lernestat, “tunejades” a internet.

L’ús de les noves tecnologies digitals en el patrimoni cultural pot tenir, d’altra banda, conseqüències inesperades. El fotògraf Erik Lernestat és autor d’unes imatges en 3D dels interiors del Palau de Hallwyl d’Estocolm, una espectacular residència del segle XIX. Les imatges es van penjar a la xarxa de manera lliure i les fotografies del palau han estat “tunejades” per una plataforma japonesa creant un món apart, amb personatges que habiten a les sales del palau. L’impacte de les fotos, en aquesta nova vida paral·lela, ha estat brutal i ha “popularitzat” un monument a nivell global que era poc conegut. “Oferir els teus recursos de manera gratuïta pot arribar ser molt rendible, tot acaba retornant”, va concloure el fotògraf.