La semblança biogràfica que, de Joan Ainaud de Lasarte, ha escrit Francesc Fontbona la podríem titular una semblança viscuda.

És obvi que part de la biografia del qualificat per Fontbona com “el més brillant, erudit i laboriós historiador de l’art català de la seva generació”, és anterior a moments viscuts per ambdós ja que, com bé diu Fontbona, no fou fins l’any 1963, quan el jove de 15 anys i futur historiador de l’art tingué una primera feina de catalogació de fotografies d’art a l’Institut Amatller d’Art Hispànic de Barcelona, seu que freqüentava molt sovint Ainaud.

Joan Ainaud al seu despatx del MNAC. Fotògraf: Joan-Francesc Ainaud.

Aquest primer període, Fontbona el resol amb la seva minuciosa tasca d’historiador oferint-nos una complerta, i de vegades critica, semblança del biografiat.

La semblança, publicada per l’Institut d’Estudis Catalans i que podeu descarregar gratuïtament en aquest enllaç, s’inicia amb la relació d’Ainaud amb l’Institut Amatller dirigit per Josep Gudiol Ricart, incansable promotor de diverses iniciatives culturals. A ells dos s’afegí ben aviat Frederic Pau Verrié. Amb aquests, fou autor del monumental catàleg La Ciudad de Barcelona (Madrid, CSIC, 1947).

Es destaca, en aquest primer apartat, l’ampli camp d’interessos d’Ainaud, present en la seva col·laboració com autor en la col·lecció Ars Hispaniae. Com a medievalista fou l’autor del volum d’escultura gòtica, però també dels de ceràmica i vidre i miniatura, gravat i enquadernació. Cal destacar un nom que al llarg de la seva trajectòria anirà apareixent: Jaume Huguet, primer a la monografia escrita amb Gudiol (1948) i publicada per l’Institut Amatller i, més endavant, amb una obra de síntesi (Madrid, Instituto Diego Velázquez, 1955) en la qual canvià certs punts de vista respecte a la publicada set anys abans.

I, també, la seva activa i destacada participació en la mostra Jaume Huguet 500 anys (Barcelona, Generalitat de Catalunya, 1993). Aquí vull afegir la diferencia, i alhora complementarietat, de Gudiol i Ainaud. Gudiol analitzava l’obra amb l’ull clínic del connaisseur, i des de la seva faceta de restaurador, juntament amb el seu germà Ramon, al taller del carrer Ample de Barcelona; Ainaud ho feia des de la mirada però també des del document, apresa la lliçó del seu mestre Ramon d’Abadal.

És en aquesta semblança viscuda, i en part compartida, on Fontbona fa una breu però encertada descripció de la personalitat d’ Ainaud, contraposada amb la del seu germà Josep Maria: “Era –escriu– adust i circumspecte, de somriure constret; concentrat i intens en la seva feina”.

Després d’aquesta introducció, Fontbona, de manera acurada i complerta, inicia un recorregut per la vida i obra d’Ainaud. Des dels seus orígens vitals, on la Guerra Civil hi és present, fins als seus estudis universitaris i la repressió franquista.

Amb Jean Cocteau i J.J. Tharrats al Museu d’Art Modern de Barcelona, 1957. Fotògraf: Francesc Català-Roca.

Capítol central és el dedicat al Museu com a base de la seva activitat. Aquí Fontbona ens ofereix un complert recorregut per la biografia d’Ainaud en els Museus d’Art de Barcelona, tant a nivell de direcció com de promotor d’iniciatives editorials, com la d’Anales y Boletín de los Museos de Arte de Barcelona on transforma el seu caràcter de revista erudita en receptacle de treballs monogràfics, d’entre els quals destaquen els de Martinell, Madurell, Alcolea i Maria Aurora Casanovas, centrats, la majoria d’ells, en un període poc estudiat com és l’art del renaixement i barroc a Catalunya o el gravat.

Un fet que creiem molt important per a l’estudi de l’art de casa nostra, moltes vegades menystingut pels historiadors de l’art, és la seva aposta i suport a les Assemblees Intercomarcals d’Estudiosos que s’iniciaren el 1950 per a revitalitzar el paper dels estudis locals i comarcals. Gracies a aquesta i d’altres iniciatives, on Ainaud és present, avui sabem més de l’art de casa nostra.

Acompanyant Daniel-Henry Kahnweiler al Museu Picasso de Barcelona.

En aquest apartat, Fontbona també ens parla de les investigacions d’Ainaud i, alhora, de la seva presencia en entitats científiques com l’Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Jordi, així com de la seva docència universitària en la recentment creada Universitat Autònoma de Barcelona entre els anys 1968 i 1972. La seva va ser una activitat docent limitada i testimonial.

La seva renuncia a càrrecs públics de dimensió política a la Generalitat restaurada, o la negativa a la proposta de dirigir el Museu del Prado.

Ainaud, per la seva experiència, era un erudit i jo vaig aprendre i vaig fruir dels seus coneixements, però era poc comunicador. Encara recordo quan jo anava a investigar a l’Institut Amatller, per a la redacció de la meva tesi de llicenciatura, veure Ainaud amb un munt de fotografies damunt la llarga taula central, donant una lliçó magistral als seus alumnes. Eren classes quasi privades, ben lluny de les massificacions de les aules on ell no es trobava còmode.

De gran interès és el que ens diu Fontbona sobre la seva renuncia a càrrecs públics de dimensió política a la Generalitat restaurada o, la més desconeguda, negativa a la proposta de dirigir el Museu del Prado, notícia aportada gràcies al testimoni del seu fill Joan Francesc Ainaud.

Anys 50: A Versalles amb els historiadors de l’art Paul Deschamps i Marcel Aubert.

El següent apartat el dedica Fontbona a fer un exhaustiu catàleg de les exposicions organitzades i comissariades per Ainaud. D’entre totes aquestes destaca la gran exposició El arte románico, de l’any 1961, organitzada pel Consell d’Europa en una doble seu: Barcelona i Santiago de Compostela. Quan anys més tard el Consell d’Europa organitzà la gran mostra L’Europe gothique: XIIe-XIVe siècles al Louvre de París, Ainaud també hi va intervenir. El seu ampli camp d’estudi el va fer artífex d’exposicions que abastaven una amplia cronologia i temàtiques diverses; des del Modernisme (El Modernismo en España, Madrid 1969); Xavier Nogués (Barcelona, 1967); Joaquim Mir (Madrid ,1971/ Barcelona, 1972) fins a Gargallo (Barcelona, 1981) entre moltes d’altres.

Segueix l’apartat dedicat a la gestió dels fons museístics, no només en relació als corresponents al Museu d’Art de Catalunya sinó, a la seva participació en museus d’art d’arreu de Catalunya.

“A Joan i Assumpta Ainaud, en homenatge al seu esforç per organitzar els nostres museus. Amb la vella amistat de Miró. 29/XI/68”. Dedicatòria autògrafa al catàleg de l’exposició antològica (“la més important i completa que mai s’ha organitzat de la meva obra” en paraules de Joan Miró mateix) comissariada per Joan Ainaud i Jacques Dupin a l’Antic Hospital de la Santa Creu de Barcelona (novembre 1968-gener 1969). Axiu Joan-Francesc Ainaud.

Moltes són les col·leccions que, durant la seva direcció, i gràcies a la seva mediació, s’incorporaren al Museu, d’entre les quals destaquen el retaule de Vinaixa, de Bernat Martorell, i el retaule dels Revenedors, de Jaume Huguet; una altra vegada el seu estimat Huguet. Excel·leixen amb nom propi  la museïtzació del llegat Cambó i el fer possible la seu del Museu Picasso a Barcelona. Donen fe de la seva incansable tasca i de la seva àmplia visió la creació del Museu de Ceràmica; el Museu Tèxtil i de la Indumentària, el museu Clarà o la Fundació Miró; sense oblidar una eina cabdal per als investigadors: la Biblioteca dels Museus, per la qual Ainaud, com diu Fontbona, vetllà des de sempre i que, sota el seu mandat, arribà a tenir vuitanta mil volums. Una de les seves darreres aportacions, poc abans dels seu innecessari i feridor cessament mesos abans de la seva jubilació, foren les remodelacions de les seccions d’art gòtic (1981) i d’art renaixentista i Barroc (1985).

 

Aquella semblança viscuda, de la qual hem fet esment a l’inici d’aquesta ressenya, té dos moments en els quals Ainaud i Fontbona coincideixen. Un, de col·laboració en l’exposició Cien Años de Cultura catalana 1880-1980 (Madrid, 1980), i un altre, de desacord arran de la publicació del llibre El museo de arte. Proyecto de planificación. Sus posibilidades en Barcelona (Barcelona, Joven Cámara, 1972). En aquest llibre figuràvem com autors Francesc Fontbona, Francesc Miralles, Joaquim Dolç, Manuel Gudiol, Xavier Virós i jo mateix. Ainaud s’ho va prendre com un atac personal i, com diu Fontbona, cap de nosaltres tindríem la possibilitat d’integrar-nos a l’equip dels Museus de la ciutat.

Voldria aquí destacar una de les darreres exposicions comissariades per ell: El Renaixement a Catalunya: l’art, celebrada a la Fundació Miró l’any 1983. Ho faig perquè, el mateix any, se’m va encarregar que comissariés la exposició L’època del barroc, que es va celebrar al Palau de Pedralbes. Aquest fet em va posar en contacte amb el museu d’Art de Catalunya i evidentment amb el seu director, Joan Ainaud. Em va rebre molt cordialment i les seves observacions i coneixements de l’art d’època barroca varen ser per mi molt enriquidores. Vàrem parlar del seu llarg article, quasi una monografia, “Ribalta i Caravaggio” publicada a Anales y Boletín… el 1947, un any abans del meu naixement, i del seu interès pel Barroc, palès en el volum La pintura dels segles XVI i XVII de l’Art Català de la editorial Aymà (1955-1961).

1973: Al monestir de Pedralbes amb Joan Miró i Josep Lluís Sert, les monges clarisses i M. Assumpta Escudero, entre d’altres. Fotògraf: Francesc Ribera.

He de dir que aquesta síntesi i les opinions expressades en les nostres converses em varen servir, en gran part, per a la redacció del volum L’època del Barroc. S. XVII-XVIII de la Historia de l’Art Català (Barcelona, Eds. 62, 1984). Va accedir a participar en el cicle de conferències i també va deixar per a l’exposició obres del Museu –entre d’altres el Sant Pau de Diego Velázquez; Baptisme de Sant Francesc d’Antoni Viladomat; Retrat de Ramon Llull, atribuït a Francesc Ribalta– i del Llegat Cambó –Natura morta  amb atuells, atribuïda a Francisco de Zurbarán, L’abbé de Saint-Non, vestit a l’espanyola de Jean-Honoré Fragonard i El xarlatà atribuït a Giambattista Tiepolo.

En la nostra conversa va coincidir en atribuir, per indicació meva, un bodegó fins aleshores anònim, a Juan van der Hamen y León. A les fitxes del catàleg dels Zurbarán i Tiepolo, jo indicava que les obres podien atribuir-se als fills dels artistes, Juan de Zurbarán i Giandomenico Tiepolo. Això causà un daltabaix i Ramon Guardans, espòs d’Elena Cambó i marmessor del llegat Cambó, obligà a fer unes altres fitxes sota pressió de retirar els tres quadres. Ainaud es va veure obligat a fer-les. És un cas inèdit d’una exposició amb dos catàlegs. Anys més tard, el 1991, sota la direcció del nou director del Museu d’Art de Catalunya, Joan Sureda , es va fer una exposició del Llegat Cambó. En el catàleg es donà l’autoria de El xarlatà a Giandomenico Tiepolo i a la Natura morta amb atuells a Francisco de Zurbarán, amb reserves.

Acompanyant Enrico Berlinguer i Antoni Gutiérrez al Museu Picasso de Barcelona. Fotògraf: Eduard Olivella. (Anys 70)

De totes maneres aquest fet no va trencar el mutu reconeixement que tinguérem l’un a l’altre fins a la seva mort, com comentaré al final d’aquesta ressenya.

Fontbona en el seu erudit i alhora amè recorregut per la trajectòria humana i professional d’Ainaud, clou la seva ressenya amb les aportacions de la darrera etapa d’aquest. La primera és la redacció dels capítols dedicats al Renaixement i Barroc en el volum Cataluña de la col·lecció Tierras de España (Fundació Juan March, 1978). Les seves múltiples tasques museístiques van dificultar que pogués lliurar els textos de les altres èpoques i fou substituït per altres autors , fet que el contrarià profundament.

Un cop jubilat, participà en una de les més grans aportacions de l’Ainaud historiador de l’art: el Corpus Vitrearum Medii (1985-1992) endegat per l’Institut d’Estudis Catalans i la Union Académique Internationale.

Una darrera obra, mes de divulgació que d’investigació, foren els tres volums de La pintura catalana (Skira-Carroggio, 1989-1991).

Amb Pau Casals a Prada de Conflent. Fotògraf: Yan (Jean Dieuzaide)

Addenda personal

Al caràcter complert i alhora crític de la semblança biogràfica que Fontbona fa de Joan Ainaud de Lasarte, voldria afegir dues activitats més que es relacionen, al marge del que ja he comentat, amb la meva persona; i també una virtut.

Amb Ainaud vàrem coincidir en el jurat de les beques de la Fundació Güell per als estudis dins el camp de la història de l’art i, també, en el comitè d’experts de la Fira d’Antiquaris de Barcelona, del qual ell n’era president i on també hi participava Fontbona.

En el jurat dels premis la seva opinió sempre era fonamentada i enriquidora per a tots els membres del jurat. Escoltava les altres opinions i finalment acceptava les resolucions, encara que no coincidissin amb les seves.

Del meu tracte amb ell en el comitè d’experts de la Fira d’Antiquaris recordo una anècdota. Un dels membres del comitè s’adreçà a Ainaud dient que era un escàndol el preu que un expositor demanava per a una obra. Ainaud, sense immutar-se, va contestar: “Nosaltres som aquí per vetllar que les obres siguin autentiques i ben catalogades. El preu d’una obra és el que algú estigui disposat a pagar”.

Finalment, cal destacar el seu recolzament, de vegades callat, als joves historiadors de l’art. Quan rebia una publicació, no només l’agraïa, sinó que també la comentava, fet aquest que per desgràcia molts historiadors consagrats no fan mai.

Cal llegir aquesta semblança biogràfica que fa Fontbona, per posar en valor el paper rellevant, i moltes vegades oblidat, de Joan Ainaud de Lasarte en el camp de la història de l’art.