“Saviesa no és destruir ídols, ans no crear-los mai”, va dir Umberto Eco. En canvi, als llibres de les principals religions s’explica detalladament com aniquilar-los.

Diu el Talmud jueu “Per destruir un ídol cal polvoritzar-i llençar-lo al mar. Mai al vent perquè podria fecundar la terra… n’ha de desaparèixer fins al més petit fragment”. El projecte To loose your head (Idols), que representa Catalunya a la Biennal d’Art de Venècia, va de destrucció i d’adoració, i de les reaccions viscerals que són capaces de provocar les estàtues en els éssers humans.

Pedro Azara, comissari del Pavelló de Catalunya a la Biennal de Venècia. Foto: ArteEdadSilicio.

“Les imatges tenen un enorme poder sobre els homes, com si fossin ens vius. Res a veure amb l’actitud contemplativa que segons la il·lusòria teoria de l’art hauríem de mantenir davant les estàtues, la forma vehicula un contingut capaç de provocar les passions més desenfrenades”, explica el docent d’estètica i teoria de l’art Pedro Azara, més que comissari veritable autor del Pavelló de Catalunya.

Joan Brossa, Record d’un malson, 1991.

Per primera vegada en les seves sis participacions a la principal cita artística del món, Catalunya no presenta el treball d’un artista sinó un projecte documental de tesi signat per un teòric de l’art, que convida a reflexionar sobre el poder de les imatges i les pulsions emotives de l’ésser humà. Per això ha intentat convertir el pavelló en allò més semblant al dipòsit municipal de Via Favència de Barcelona, on s’amunteguen les estàtues malmeses o retirades de l’espai públic per enaltir personatges que la història vol oblidar, encara que desgraciadament la seva memòria roman ben viva en la societat espanyola.

Pas del Sant Enterrament de Tarragona.

Azara assegura que no cal llegir el pavelló en clau política, però la veritat és que ha triat obres directament vinculades amb la història de Catalunya i els traumes que han provocat la seva fractura amb Espanya. Són quatre: el cap de l’alcalde Porcioles, de Joan Brossa; el Monument a Lluís Companys, de Francisco López; el Pas del Sant Enterrament de la Processó de Tarragona i el Monument als caiguts, de Genaro Iglesias, considerada una obra franquista fins a ser rehabilitada recentment pels historiadors.

Vista de l’exposició.

Al seu costat n’hi ha onze més, les històries d’adoració, desfiguració i finalment destrucció o retirada de les quals, es relata en una secció documental a través de retalls de diaris i fotografies. És el cas del monument a l’esclavista Antonio López fa poc retirat d’una plaça de Barcelona. “Tacar i desfigurar són les formes habituals i immediates utilitzades per negar la vida d’una imatge. El rostre i sobretot els ulls són les parts més afectades per neutralitzar el seu poder, tot impedint que ens miri “, indica Azara.

Genaro Iglesias, Monumento a los Caídos, 1963.

D’aquí el títol de la proposta que fa referència al cap que perden les estàtues perquè abans l’ha perdut l’ésser humà. “Una estàtua tant venerada com destruïda, és una estàtua victoriosa perquè ha aconseguit el seu objectiu, treure’ns de les nostres caselles, enfrontar-nos a les nostres pors i esperances i acceptar una vida plena de contradiccions”, continua Azara, tot recordant l’Estàtua eqüestre de Franco que va ser recentment atacada, tot i presentar-se en una exposició del Centre de Cultura i Memòria del Born.

Borràs anima al públic a atacar o adorar les estàtues humanes.

El més curiós és que Azara ha decidit impulsar el visitant a donar curs a les seves emocions a través d’una màquina expenedora d’artefactes per adorar o destruir. Hi ha flors de plàstic i espelmes, però també pots d’orina i de pintura, pedres i fins i tot martells com els que van usar els mítics vàndals de la història provocant que moltes obres ara s’exhibeixin darrere de vidres a prova de bomba. Caldrà veure si algú s’atreveix a usar-los.

Màquina de vending.

Ara com ara han estat emprats en la performance que l’actor Marcel Borràs ha concebut per a la setmana dedicada als professionals que precedeix la inauguració de dissabte. En aquesta, l’actriu Marta Aguilar interpreta cinc estàtues en una mena de processó pagana, que convida a imaginar els carrers de Barcelona al voltant de l’antic magatzem de vaixells al cor de la Biennal (just entre l’Arsenale i els Giardini), que acull el pavelló de Catalunya.

L’actriu Marta Aguilar interpreta cinc estàtues en una mena de processó pagana. Foto: ArteEdadSilicio.

Per la seva banda Borràs anima al públic a atacar o adorar les estàtues humanes, com El xut del Camp Nou que la gent va convertir espontàniament en un monument a Johann Cruyff. La de Marcel Borràs és la quota, gairebé anecdòtica, d’artista del projecte, juntament amb els textos de sis creadors que, com Francesc Torres, han tractat el tema de la iconoclàstia en les seves obres, i l’hipnòtic migmetratge Eyes / Eyes / Eyes / Eyes d’Albert García Alzórriz, gravat en l’esmentat dipòsit de Via Favència, desficiós com la majoria d’obres que caracteritzen aquesta biennal, l’edició 58, que romandrà oberta fins al 24 de novembre.