Més declaracions inèdites d’Anna Maria Dalí sobre el prolongat conflicte que va sostenir l’artista amb el seu pare.

Aquest fragment correspon al dietari inèdit del crític d’art, dibuixant, poeta i traductor Rafael Santos Torroella (Portbou, 1914-Barcelona, 2002).

D’esquerra a dreta: Don Salvador Dalí, Eulàlia Bas Dalí i Anna Maria Dalí. Arxiu Eulàlia Bas Dalí.

Cadaqués, 31 d’agost de 1985. Ahir, tot el final de la tarda, de 6 a 9, amb Anna Maria Dalí a la seva casa del Llané. Anna Maria em recorda coses. El drama o tragèdia familiar va tenir tres fases:

1r. 1929. Quan Gala i Éluard van venir a Cadaqués. També van estar René Magritte i la seva dona, Georgette, que, juntament amb Camille i Ivonne Goemans es van allotjar en una casa del poble, la propietària de la qual anomenaven “la vieille sorcière”, vivia a la planta baixa. (La casa crec recordar em va dir AM era la mateixa en què estiuegen els Romero des de fa anys, de ser així, estarien molt allunyats dels altres tant dels Éluard com dels Dalí, el que potser suposi que no existia massa intimitat entre aquells i aquests). Éluard i Gala van estar a l’Hotel Cap de Creus. “Georgette Magritte –em diu Anna Maria– plorava tot el temps” i, referint-se als altres surrealistes (Gala, Éluard, Buñuel) no feia més que dir: “ils sont méchants, sont méchants …”

Al desembre d’aquell any, “pels volts de Nadal”, va ser quan el pare li va exigir a Dalí una retractació pública per allò de l’exposició a la Galeria Goemans, al novembre, i en no accedir Salvador a ella, va ser quan aquell el va fer fora de casa.

2n. 1934-1935. A través del seu oncle Rafael (al qual els seus nebots deien “el Galeno”), Salvador sol·licita el perdó del seu pare, en companyia del qual es va desplaçar des de Barcelona. L’escena, a la casa de Figueres, me la va narrar l’any passat Montserrat Dalí. Els dos germans, Salvador el notari i Rafael el metge, igualment tossuts i gesticulants, lluitant amb totes les forces. Mentrestant, el fill, al vestíbul, plorant i amenaçant amb suïcidar-se si el seu pare no el perdonava. Al final, Don Salvador accedeix … “Però tota aquella gent –em diu l’Anna Maria que va exigir el seu pare tot referint-se als surrealistes– no vull que ni tan sols passin per davant de casa!”.

Salvador va dir al seu pare que no podia rectificar públicament, perquè li era impossible sortir del grup surrealista.

Escopien a un cantó quan passaven al costat de Gala.

3r. 1939. Va ser quan van fugir de França en produir-se la invasió alemanya. Gala va marxar a Lisboa. Salvador va estar diversos dies entre Figueres i Cadaqués, mentre el pare arreglava els papers perquè al Salvador no li exigissin responsabilitats amb motiu de la guerra civil. La mateixa Anna Maria va haver d’anar a Girona per veure el governador amb aquesta finalitat. Des de Figueres es van preocupar fins i tot de resoldre’ls la situació als dos, a la Gala i al Salvador, a Lisboa a través d’una amiga de la família, Maria Gorgot, el marit de la qual, José María Genís, que tenia negocis a Portugal com a industrial del suro, els va solucionar tots els problemes, inclòs el de que Gala i Salvador poguessin tenir passatge en un vaixell de no recordo quina companyia transatlàntica.

“L’epíleg”. Quan, el 1948, va tornar d’Amèrica, Salvador es va entestar a anar a viure amb la Gala a la casa del Llané, mentre els paletes els arreglaven a ells la seva de Portlligat que estava inhabitable. “Es creien –comenta Ana Maria– que, com els havíem fet tants favors, tot estava arreglat…” Però no era així, i em confirma el mal paper que ella i la tieta li van fer a la Gala, aprofitant el més petit motiu per manifestar-li el seu menyspreu. D’això m’havia parlat ja la seva cosina Montserrat, tot dient-me que fins i tot escopien a un cantó quan passaven al costat d’ella; cosa que quan li ho dic, no em nega l’Anna Maria.

Va ser llavors quan el seu pare va arreglar el de l’herència, de manera que Anna Maria quedés afavorida i no hagués de dependre del seu germà ni de la gent que l’envoltava.