Escrivia Dalí a 50 secrets màgics per pintar que un quadre ha arribat a la seva forma definitiva quan te’l pots imaginar “en el decurs d’un somieig prolongat, penjat en un museu al costat d’un dels teus Rafaels preferits”.

Doncs aquest petit gran miracle s’ha complert gràcies a la cessió temporal, per part del Museu del Prado, de l’obra Verge de la rosa (1517), de Rafael, que penja al costat de L’ascensió de Santa Cecília (ca. 1955), de Dalí.

Imatge de la Santa Caterina d’Alexandria, 1506-1507, de Rafael, a l’estudi de Dalí.

L’exposició Dalí-Rafael, un somieig prolongat, comissariada per Montse Aguer, aporta abundant material documental sobre l’admiració de Dalí envers el pintor renaixentista, així com sobre el procés creatiu de la seva Santa Cecília. En aquest oli, la santa es desintegra –o refà– rere un núvol de formes semicirculars, tot emulant banyes de rinoceront, que per a l’artista encarnaven una corba logarítmica perfecta. Dessota, Dalí fa referència a la pedra seca del paisatge del cap de Creus. Per elaborar aquesta obra, Dalí es va inspirar en Santa Caterina d’Alexandria (1506-1507) de Rafael, que es conserva a la National Gallery de Londres.

A la mostra hi ha també un dibuix del rostre de Santa Cecília, amb una quadrícula de fons que emprava el pintor per guardar la proporció de la perspectiva, tan màgica per a ell i íntimament relacionada amb la bellesa i la mística, claus en l’obra dels artistes del Renaixement.

Rafael, Verge de la rosa, 1517. Museo Nacional del Prado.

L’inici de l’admiració del pintor vers l’obra de Rafael està representat pel volum de The Masterpieces of Raphael, editat per Gowans Grey a Londres el 1906, i el retrobament és materialitza amb el llibre Raphael, publicat per Hyperion a New York, el 1941.

“M’havia deixat créixer els cabells i els duia llargs com els d’una nena”

De fet Dalí ja expressa la seva admiració envers el pintor d’Urbino en l’Autoretrat amb coll rafaelesc, aproximadament del 1921; i explica a La Vida Secreta com en els seus inicis va imitar conscientment trets de la personalitat de Rafael, íntimament relacionats amb la melancholia, que, tal com la concebien Marsilio Ficino i Giorgio Vasari, era la llum del geni: “M’havia deixat créixer els cabells i els duia llargs com els d’una nena, i, mirant-me al mirall, adoptava sovint els posats i l’aspecte melangiós de Rafael, al qual m’hauria agradat d’assemblar-me com més millor.”

Sabem per Anna Maria Dalí que el seu germà tenia, al capçal del llit, una reproducció de La verge de la cadira, de Rafael. I el geni empordanès recordarà anys més tard en una entrevista, que el d’Urbino havia estat present en la seva expulsió de l’Academia de Bellas Artes de San Fernando, quan va declarar incompetent el tribunal que l’havia d’avaluar sobre el pintor italià, perquè ell sabia molt més de Rafael que els tres professors junts.

Salvador Dalí, L’ascensió de Santa Cecília, ca. 1955. © Salvador Dalí, Fundació Gala-Salvador Dalí, Figueres, 2018.

A l’exposició hi ha un gran collage de diverses fotografies dels tallers de Portlligat i  Monterrey, on es pot veure al pintor empordanès treballant envoltat de reproduccions de Rafael, com la Verge de la cadernera, o el Trasllat de Crist, però també hi són presents Veermer amb La puntaire, o bé Velázquez amb el retrat de La infanta Margarita d’Àustria. Aquest seria el rànquing que el geni empordanès visualitzà a 50 secrets màgics, també present a la mostra, on tan sols Vermeer supera en puntuació a Rafael, seguit, per una diferència mínima, de Velázquez.

El director del Museo del Prado, Miguel Falomir, present a la inauguració, va destacar l’admiració que Dalí sentia per Rafael, juntament amb Velázquez i el Bosco, quan visitava el Museo del Prado a mitjans dels anys vint, i com en el seu Dali News, publicat a Nova York, el qualifica com el millor museu del món.

L’ascensió de Santa Cecília, al taller de Dalí.

Dalí, com va explicar Montse Aguer, volia que el seu museu es convertís en un espai de diàleg entre artistes. Un altre somni acomplert: el dia de la inauguració va tenir lloc un col·loqui on van participar Aguer, el director del Prado, el patró de la Fundació Òscar Tusquets, i el pintor Antonio López. Segons López, Dalí era un imprudent, sense por ni sentit de culpa, i això li va permetre baixar a les clavegueres de la humanitat i enfrontar-se a la zona obscura. I va reblar “una obra de Dalí conté tota la història de la humanitat”.

 

L’exposició es complementa amb el dossier especial Salvador Dalí, Rafael, penjat a la pàgina web de la Fundació, coordinat pel Centre d’Estudis Dalinians amb diversos articles, cites de Dalí, material documental i una passejada per les obres del catàleg raonat de pintures de Dalí d’inspiració rafaelesca.

L’exposició Dalí/Rafael, un somieig prolongat es pot visitar al Teatre-Museu Dalí, a Figueres, fins el desembre de 2019.

.