Carles Soldevila, amb la seva aguda sensibilitat de gran tastaolletes cultural ara sembla que irrepetible, va incloure Damià Campeny (1771 – 1855) al seu llibre Cataluña, sus hombres y sus obras del 1955. Els noucentistes com ell sabien valorar aquestes coses.

No se si avui algú que fes una obra d’alta divulgació com aquella pensaria en incloure-hi l’escultor, segurament ara només valorat pels especialistes. Mitificar potser no és bo, però no tenir gaire presents els personatges que han marcat a fons la cultura d’un país tampoc ho és.

Damià Campeny, Diana i les seves nimfes sorpreses al bany per Acteó, 1798–1799. © Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

El Consell d’Europa va fer una magna exposició sobre The Age of Neo-Classicism, a Londres, el 1972, i va demanar a la Cambra de Comerç de Barcelona, la Lucrècia morta de Damià Campeny. Era una tria lògica, ja que el marbre és una de les obres més belles de l’escultura neoclàssica europea. Tanmateix l’obra no hi anà perquè algú d’aquí considerà que era massa fràgil per viatjar. Marbres com aquest varen arribar a l’exposició de Londres des de tot arreu, i jo no m’imagino els responsables del museu Thorwaldsen de Copenhague fent-se els estrets quan els van demanar el seu gran Mercuri de marbre, que naturalment anà a Londres. Però aquí, en canvi, vàrem perdre la oportunitat de “presentar en societat” mundialment en el moment oportú una obra mestra poc coneguda al món. I això que ens la demanaven expressament! En el seu lloc s’hi envià el retrat a l’oli de Campeny fet per Vicent Rodes, perquè van dir que la Lucrècia ja hi és representada al segon terme; i és cert, però segur que ben pocs dels visitants se’n van fer el càrrec, tot i que el retrat és excel·lent.

Damià Campeny, Cleòpatra, c. 1804 © Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona.

Ara Mataró, la ciutat natal de Campeny, li dedica fins al 27 d’octubre una exposició, intitulada Reflexos. L’obra de Damià Campeny, que es fa a Ca l’Arenas, centre d’art que depèn del Museu de Mataró, de l’Ajuntament, i compta amb la col·laboració de la Diputació de Barcelona. És una mostra que no pretén fer el paper d’antològica –moure grans escultures és més complicat i car que altres tipus de creacions artístiques-, sinó posar l’accent en el mètode de treball de l’artista i en el seu context, tot mostrant-se, a part d’obres definitives, esbossos escultòrics i dibuixos, així com punts de referència coetanis. Peces i altres documents ben triats, que també s’exposen, venen de Catalunya, Espanya i Itàlia. D’aquí han aportat peces l’Arxiu Comarcal del Maresme, el Museu-Arxiu de Santa Maria de Mataró, la Biblioteca de Catalunya, la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, el MNAC, el Museu Frederic Marès (Barcelona), la Basílica del Pi (Barcelona), i L’Enrajolada de Martorell.  Igualment de fora han arribat coses del Ministerio de Educación, Cultura y Deporte, Archivo Histórico Nacional, Real Academia de Bellas Artes de Sant Fernando (Madrid), i del Museo Civico de Bassano del Grappa.

Damià Campeny, La Santíssima Trinitat (anvers i revers), c. 1790–1796. © Museu de Mataró.

Tot el que s’hi exposa, una trentena de peces, sempre respon a un fil conceptual dissenyat per la comissària de l’exposició, la Dra. Anna Riera Mora, la persona que millor coneix l’obra d’aquest artista i el seu context romà i català, i que ja col·laborà en la completa monografia que el Dr. Carlos Cid consagrà a Campeny fa una vintena llarga d’anys, i que continua essent la gran obra de referència sobre l’escultor.

Campeny residí durant divuit anys, entre 1797 i 1815, a Roma, on havia anat pensionat per la Junta de Comerç a ampliar estudis, que els havia iniciat a l’Escola Gratuïta de Disseny que regia la mateixa Junta a Barcelona. Allò el posà en contacte amb el nucli principal de l’art neoclàssic mundial, i a Roma el mataroní pogué tractar personalment les grans figures de l’escultura del  moment, com Antonio Canova o Bertel Thorwaldsen.

En tornar a casa es topà amb la realitat del país.

Durant aquells anys Campeny tastà com era l’activitat dels artistes plàstics en un empori cultural com era el romà, però després en tornar a casa es topà amb la realitat del país: un ambient provincial on es volava fatalment molt més baix que a aquella Roma que ja era la seva segona casa. A Barcelona gaudí dels principals honors, i va ser el professor oficial d’escultura més respectat a l’escola de Llotja, però ben poques de les realitzacions creatives d’envergadura que estava acostumat a veure que els escultors com ell feien a Roma va tenir l’oportunitat de fer aquí.

Damià Campeny, Talia, 1805–1808. © Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi.

A l’exposició d’ara a Mataró –la ciutat que fa cinquanta-cinc anys ja va acollir la darrera antològica de Campeny- hi ha obres definitives de marbre, com el magnífic relleu de Diana, les nimfes i Acteó (1798-99), les còpies fetes a Roma de models clàssics de Talia i Eros (1805-08), o el relleu en guix de Macenci ferit (1800). Amb bon criteri s’han encarat els originals amb reproduccions fotogràfiques d’altres obres importants que no podien portar-se físicament a l’exposició. Però hi destaquen especialment diverses terracotes on ell modelava directament els primers models de les seves obres després fetes en gran –per exemple la Cleòpatra de c. 1804-, on encara que soni a clixé, hi batega l’esperit de l’artista més encara que en les obres definitives. També, entre altres models, el de l’Almogàver vencent un cavaller francès, on ben tard (1850), Campeny abordava un tema ja romàntic, però sense gosar vestir-lo de medieval sinó de clàssic.

I els diversos dibuixos que s’hi exposen també ens mostren el Campeny més viu. En un d‘ells, propietat del Museu de Mataró, i procedent de la col·lecció de Joaquim Renart, que representa una Santíssima Trinitat, s’hi ha trobat al seu dors un disseny de làmpada en forma femenina que ens fa notar que fins i tot els artistes més clàssics i solemnes podien tenir la humorada de projectar objectes ben divertits.