Conta Josep Pla a la Vida de Manolo –i Manolo sempre ho recordava– que infinitat de vegades a París i a Ceret havia assajat de fer una Venus hel·lènica i sempre, al final, li sortia una granota.

No va aconseguir mai realitzar aquell ideal que, deien, presidia la falsa història actual del dit món civilitzat i que havia impregnat –també ho deien els savis de la rusiñolesca “Vilatrista”– la història de sempre, la dels ancestres i la dels presents, mentre que ell, el pobre Manolo, s’havia de limitar a fer dones grosses amb faldilles molt amples o subsumides en un fons indefinit de matèria i/o, també, toreros entortolligats amb un toro per, tot plegat  poder seguir guanyant-se la vida en l’àmbit de l’escultura, l’única cosa per a la qual servia, a part, ben entès, de xerrar pels descosits explicant d’una manera incongruent però certa el que eren la vida i l’art en general.

Manolo Hugué, Dona asseguda, 1929-1930. Museu Abelló, Mollet del Vallès.

Les “granotes” de Manolo eren divines i tothom, amb sentit de la plàstica moderna, acabà apreciant-les i posseint-les: eren l’expressió de l’autenticitat, del que volia ser l’art contemporani en el qual havíem entrat des de mitjan segle XIX.

L’explicació, ben racional, ve tot seguit i els protagonistes són escultors i teòrics molt seriosos del que pugui ser o representar no només l’art sinó també el sentit profund de la vida a l’esdevenidor. Capdavanters de tot això són, obvi, el impressionistes –que arrenquen amb Delacroix– però ho és encara més l’escultor Auguste Rodin. És ell qui es va adonar que esculpir no era modelar un cos sinó impregnar aquell cos de l’aire que l’envoltava, de l’atmosfera que en realitat el constituïa. Un cos no és un cos sinó que és un entorn; el que el rodeja i aquella presència humana fa seu, humanitza, converteix l’atmosfera en el que som. Ho diem sempre: això, aquest ambient, respira qui l’habita. Habitar és posseir tot el que hi ha a l’entorn i qui no posseeix l’entorn, no “habita”, és un ningú. [Recordem: qui són els sensesostre?]

Manolo Hugué a casa seva, a Caldes de Montbui, c. 1933.

Però no és per aquí per on volia anar, sinó fer constar que l’escultura pot néixer de moltes pulsions segons et trobis en un ambient atmosfèric o en una circumstància social, i allò al qual t’impulsi la complexitat vital.

Manolo feia “granotes” perquè el seu entorn no podia travessar la indiferència –riquíssima d’altra banda– dels amfibis (meitat una cosa, meitat una altra), i queda aixafat com el pobre poeta Salvat-Papasseit que, per parlar dels alliberadors de la humanitat, havia de recórrer als “enemics del poble” (Ibsen) i s’havia d’acontentar dient “res no és mesquí/ ni cap hora és isarda”.

Aristide Maillol, L’air, 1938.

Tanmateix, prop d’ell hi havia la calmosa i distant presència de Maillol, que sentia la Mediterrània com l’esdevenidor designat, aplomat com una arquitectura clàssica, feta de l’encaix esdevingut funcional. Les formes creades per Maillol són precises, sense arestes ni bonys, netes, estàtiques just al punt de dinàmica: com el mar calmós però ric i potent. Maillol entenia que el món no era per patir-lo sinó per gaudir-ne serenament. Però, és obvi, lluny del classicisme acadèmic de Clarà i, també, allunyat de la realitat humil de cada dia de Casanovas o de Rebull –com saberen fer-ho els ciutadans romans de la república.

Al bell mig de tantes propostes el pobre Manolo no sabia com sortir-se’n. Però aquesta rastellera d’escultures nostres, les que vingueren del modernisme amb Llimona –el monument al Dr. Robert–, les que aportà Maillol, les que oferien Casanovas i Rebull, les que al límit de la fredor i del significat generava Clarà i/o les que acabaria aportant Juli Gonzàlez, que féu parlar el ferro entortolligat o Gargallo, foradat. Tots hi eren, ¡quin estol escultòric de clave ben temperat hauria pogut ser el nostre país si haguéssim atès els creadors, cadascun amb la seva manera de ser entès, i habitat!. A part, obvi, del tardà ”home amb moltó”, de Picasso.