A Alemanya està tenint molt d’èxit una sèrie d’anuncis de tall pedagògic, que homenatja els herois del 2020. Els que parlen són gent gran, però el 2020 estaven en la flor de la vida.


Està el gandul del barri, la parella que passava el dia al llit, l’enganxat als videojocs que es va adonar de la pandèmia un mes després que es declarés. Tots recorden aquell hivern de 2020 en què, per quedar-se a casa, per fer el que sempre els havien recriminat, es van convertir en herois.

Agustín Parejo School. Por fabor estamos parados, 1987 Adaptació d’una edició original realitzada en format postal. Foto: @ArteEdadSilicio

Potser la pandèmia ens ha collat una mica més en la necessitat de posar el fre, de despenjar-nos de la hiperactivitat frenètica que s’ha multiplicat de manera exponencial en les darreres dècades, per abraçar una vida més pausada, que ens permeti de redescobrir els temps mal anomenats “morts”, els moments de festa i contemplació.

D’això tracta l’exposició Sooooo lazy. Elogi del malbaratament, al CaixaForum Barcelona. La mostra, que inclou unes 50 peces de 15 artistes, és l’últim lliurament del programa per a joves comissaris que ofereix als becats el luxe de treballar amb les obres de les col·leccions de la Fundació “la Caixa” i del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (Macba), si bé en aquest cas també hi ha diversos préstecs d’altres col·leccions, com la Fundação Serralvesi Cal Cego.

Beatriz Escudero i Francesco Giaveri, comissaris de l’exposició, davant l’obra d’Ignasi Aballí. Foto: @ArteEdadSilicio.

Segur que la reivindicació de la mandra no tenia totes les implicacions que té ara, quan els comissaris Beatriz Escudero i Francesco Giaverila la van escollir com a línia temàtica d’una exposició que planteja una crítica de la hiperactivitat, i ironitza sobre les necessitats induïdes que aspiren a convertir-nos en consumidors compulsius de qualsevol cosa: roba, menjar, sèries televisives i fins i tot cultura.

Vista general de l’exposició, amb l’obra de Misha Bies Golas en primer terme.

Per això resulta tan tendre –i fascinant fins a l’hipnotisme– aquella resta de cigarreta recolzada en la vora d’una caixa com si la hi hagués deixat allí un obrer cridat a l’ordre pel capatàs, o una periodista prenent notes. Aquella cigarreta, una escultura minimalista del gallec Misha Bies Golas, que s’ha consumit sense que ningú la fumés, és una perfecta metàfora d’aquell temps de pausa cada vegada més curt, més precari i sobretot més interromput per la connectivitat total que gaudim, però també patim.

Esther Ferrer, Silla Zaj, 1974. Col·lecció MACBA. Fundació MACBA.

Amb l’excepció de la solitària i autista Silla Zaj d’Esther Ferrer, que convida al visitant a asseure’s, encara que aquest mai ho podrà fer per tractar-se d’una obra d’art –és del 1974, res a veure amb el virus–, la cigarreta està envoltada d’obres contundents que reivindiquen el seu lloc en l’espai a través de la multiplicació dels seus elements.

Mandra: desig de tot ésser humà i terror del capital.

Estan les línies blanques sobre fulles blanques d’Alberto Gil Cásedas, totes les nòmines de la vida laboral com a docent de Francesc Abad i les galledes plenes de pintura que Ignasi Aballí va deixar assecar mentre pensava com utilitzar-les, anteposant així “la reflexió a l’acció, la contenció a l’expressió”, segons el propi artista. És una altra perspectiva de la mandra: desig de tot ésser humà i terror del capital.

Xavier Ribas, Sense títol (Família llegint). Sèrie Diumenges 1994-1997. Col·lecció MACBA. Consorci MACBA.

L’espectre de l’atur que planeja sobre el nostre futur es materialitza en la pintada del col·lectiu Agustín Parejo School, pioner de les accions d’activisme urbà i social, que dóna pas a una sala dedicada més concretament a l’oci, amb els esbossos de la ciutat lúdica i creativa imaginada per Constant, les fotos de l’entreteniment no regulat i aliè al circuit econòmic captades per Xavier Ribas als polígons barcelonins, i el vídeo de Priscila Fernandes sobre el mític país de la Cucanya, que s’hauria de gaudir en unes còmodes gandules, desgraciadament prohibides al públic a causa de la Covid.

Ângela Ferreira, Fábrica colapsável [Fábrica derrumbable], 2012

El recorregut, que arrenca amb l’estrena barcelonina d’uns telers de l’artista de Moçambic Ângela Ferreira, que evoquen les dinàmiques de treball d’una gran fàbrica tèxtil com havia de ser-ho la Casaramona abans de convertir-se en CaixaForum, conclou amb un espai d’introspecció. Es tracta d’una mena de petita capella amb dues teles monocromes d’Agnes Martin i una peça sorprenent de Camila Cañeque, gairebé amagada en una cantonada del sòl: dos humils ulls tancats marcats només per la línia de les pestanyes. Al costat, un codi QR condueix els visitants fora de l’exposició, a través d’un vídeo que mostra una platja deserta, una invitació a la fugida i a la contemplació sense fi, sense pressa, sense por.

L’exposició Sooooo lazy. Elogi del malbaratament es pot visitar al CaixaForum Barcelona fins al 18 d’abril de 2021.