Ara que estem vivint moments difícils i que ens toca tirar endavant el dia a dia coberts de mig rostre, tapats el nas i la boca amb mascaretes per tal de protegir-nos i protegir als altres d’aquest virus mortal, i reduïda la nostra expressió facial als matisos de la mirada o les inflexions vocals com a elements més expressius, vull dedicar uns breus paràgrafs a parlar de màscares i mascarades.

El Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans defineix la màscara en la primera accepció com una “figura de cartó, filferro, imitant una cara […] amb què una persona es cobreix el rostre”. També es precisa que l’objectiu de qui la porta és no ser reconegut. Doncs l’Art, aquest gran constructor de ficcions, ha cercat en els seus diversos mitjans expressius mecanismes per il·lustrar l’esperit falsari de la societat, la seva hipocresia, i mostrar també el seu vessant més traïdor i mentider.

Goya, Disparate de Carnaval, 1815-1819.

Els gravats de Francisco de Goya són exemples vàlids i immortals: l’estampa “Nadie se conoce” de la sèrie Los Caprichos (1797-1799) participa del joc de l’equívoc; Goya escriu: “El mundo es una mascara, el rostro, el trage y la voz todo es fingido. Todos quieren aparentar lo q.e no son, todos engañan y nadie se conoce”. La sèrie completa dels Disparates s’ha interpretat entorn del tema del Carnestoltes, la mutabilitat, i de la idea del “Món al revés”. En aquesta hi trobem, amb esperit crític, una subversió de valors i enfrontaments de tota mena, fins i tot entre les intocables jerarquies militars i eclesiàstiques, tal com descriu José M. Matilla tot parlant de l’estampa número 14, dita Disparate de Carnaval (1815-1819), on apareixen soldats altius i religiosos en estat d’embriaguesa i disbauxa.

Goya, Nadie se conoce, 1797-1799.

Tota la producció gràfica de Goya està farcida de simbolismes, de màscares i grotescos descarnats amb què l’artista aragonès qüestiona i critica la realitat de la societat espanyola del seu temps. Victor I. Stoichita i Anna Maria Coderch van recollir aquestes lectures de les seves obres en un llibre imprescindible, El último carnaval (Siruela, 1999).

Giandomenico Tiepolo, Minuet, 1756.

Sense la grapa de Goya, però amb el virtuosisme de la pintura rococó italiana del segle XVIII, hem d’esmentar els olis Minuet i El Xarlatà del venecià Giandomenico Tiepolo que trobem al MNAC (1756) i que mostren la parella formada per Pantaleó i Colombina, personatges cèlebres de la “Commedia dell’arte”dansant en un jardí entre una munió de persones amb màscares i d’incògnit. La societat veneciana del Set-cents queda retratada de forma meravellosa durant la seva celebració més icònica, el Carnestoltes.

Peter Brueghel “El Vell”, La batalla entre el Carnestoltes i la Quaresma, 1559.

Dos segles abans, el pintor belga Peter Brueghel “El Vell” havia mostrat en el seu llenç La batalla entre el Carnestoltes i la Quaresma (1559, Kunsthistorisches Museum, Viena) un hipotètic enfrontament entre dos bàndols oposats: els defensors dels excessos de la carn, la gola i la luxúria del Carnestoltes, i els partidaris de la Quaresma, portats per la devoció, la caritat i la fe cristiana. Entre els més de dos-cents personatges retratats amb to burlesc i caricaturesc no hi podien faltar les màscares, que atorgaven l’anonimat i, per tant, major llibertat de moviments a l’hora de pecar.

Detall de La batalla

Hem d’entendre aquesta obra com una sàtira d’aquest contrast evident a la societat entre la contenció de la Quaresma, amb l’abstinència i la prohibició de menjar carn, amb la disbauxa sense fre dels carnavals, amb tant pocs dies de diferència. Aquests contrastos ens porten al cap irremeiablement les obres del gran Hieronimus Bosch, que en els seus tríptics mostrava els extrems, les virtuts, però sobretot els defectes de l’època. Però més que optar per la mascarada, l’artista preferí el grotesc i la deformació en clau surrealista.

James Ensor, Autoretrat amb màscares, 1899.

La paraula màscara està lligada indefectiblement a la personalitat del pintor belga James Ensor que ja a finals del segle XIX realitzà cèlebres pintures on aquestes eren les grans protagonistes, i que rere la seva aparença ingènua i còmica d’entrada, s’amagava una crítica a la canviant societat del moment. El seu autoretrat pintat el 1899 (Museu Menard Art, Komaki, Japó) no deixa ombra de dubte. Llur petjada serà evident en la trajectòria dels expressionistes Emil Nolde o Ernst Ludwig Kirchner, que també exploraran amb assiduïtat aquest univers a mig camí entre la realitat i la ficció satiritzada, i on personatges grotescos com la mort mateixa prendran vida en carn i ossos.

Però el fenomen de la màscara aniria més enllà, fins i tot arribant als primers passos del Cubisme. La fascinació que l’Art tribal africà despertà a inicis del segle passat entre els artistes de les primeres avantguardes va ser tal que, només així, podem entendre que Picasso decidís pintar alguns dels rostres de les prostitutes del cèlebre quadre Les Demoiselles d’Avignon (MoMA, 1907), en forma de màscares primitives negres i reduïdes a unes esquemàtiques formes geomètriques.

José Gutiérrez Solana, Máscaras, 1933.

A Espanya, el gran continuador de la tradició goyesca i qui recuperà l’ús de la màscara en clau expressiva va ser José Gutiérrez Solana. Nascut curiosament un diumenge de Carnaval del 1886, va jugar com pocs a la satirització de la societat madrilenya, destacant el seu costat sòrdid i brutal, tal com apreciem inicialment en L’enterrament de la sardina (1912) i a partir d’aquí en una sèrie de llenços com La màscara i els doctors, Mascarada o Màscares al carrer pintats després de la Guerra Civil. Si els seus olis destaquen pels colors terrossos, plans i foscos i per l’aspecte encartonat dels rostres dels seus protagonistes, els seus aiguaforts –talment com els de Goya– continuen mostrant aquest vessant crític on la festa sembla barrejar-se amb la bogeria col·lectiva.

José Gutiérrez Solana, Máscara.

La sèrie d’estampes que realitzà cap al 1932-1933, com Màscares de diables o Màscares agafades pel braçsón la imatge més viva d’aquesta España Negra que definiria Darío de Regoyos el 1888. (Cara y máscara de José Gutiérrez Solana és curiosament el títol del llibre biogràfic escrit per B. Madariaga i C. Valbuena, amb pròleg de Cela el 1976).

Francesc Tramullas, Màscara Reial, 1759.

Però no volem oblidar-nos de les mascarades. Definides com una “colla o ball de persones amb màscares”, també s’interpreta en una segona accepció com una farsa, un engany. A la segona meitat del segle XVIII, Barcelona muntà una gran Màscara Reial, una festa organitzada per les corporacions gremials i les principals institucions barcelonines amb motiu de la proclamació de Carles III com a rei, i l’entrada del nou monarca i la família reial a la ciutat comtal el 1759. Darrere d’aquest acte en clau de panegíric hi havia, és clar, altres objectius, com la defensa dels interessos econòmics de les corporacions i comerços catalans en un moment on l’expansionisme cap al Nou Món obria noves possibilitats. La ciutat es disfressà de festa durant uns dies i es van celebrar processons de carrosses amb al·lusions mitològiques, al·legòriques i referències a l’Antiguitat en un programa on les temàtiques profanes van ser el leitmotiv i on Saturn, Neptú o Júpiter eren al capdavant de carrosses ricament guarnides i de les quals, per sort, ens en podem fer una idea gràcies a l’edició en paper de la Màscara Reial, una publicació luxosa patrocinada per les corporacions de la ciutat a l’editor Tomás Piferrer, on hi participaren artistes de vàlua com Francesc Tramullas, Pasqual Pere Molas i Jan Defert.

Gravat de Jacques Callot.

Les làmines d’aquesta obra il·lustren l’entrada del rococó d’aires francesos a casa nostra i les caplletres ens recorden els figurins que Jacques Callot havia gravat a inicis del segle XVII, amb personatges emmascarats d’aires caricaturescos italianitzants.

A través de la màscara i la mascarada, alguns artistes i col·lectius han pogut fer i dir allò que, en condicions normals, no haguessin tingut el valor d’expressar. Ben mirat, la màscara, pel seu efecte catàrtic, resulta un just i necessari element alliberador de les emocions humanes.