El Magnànim, quin personatge més formidable, quina història més enlluernadora, més interessant, més admirable, insòlita en la història de Catalunya i de la Mediterrània.

Després d’anar acumulant moments galdosos, compromesos, contradictoris, després de massa derrotes militars i fracassos col·lectius en la nostra història, vet aquí una figura indiscutible que reïx, triomfant, magnificent, una personalitat fascinant alhora pels seus èxits com pels misteris que també projecta.

Fragment del retrat d’Alfons el Magnànim.

Personalitat irrepetible que, passat el temps, mai no es deixa conèixer del tot més enllà de la llegenda, de la imatge èpica de monarca modèlic i, per tant, distant en l’administració del poder més absolut i terrible, esmunyedís i polític, discret com el silenci, ull viu, penetrant, príncep atent, prudent, en una Itàlia fastuosa i desbordant, alhora bulímica de bellesa artística enmig del desastre sempre imminent.

Retrat del rei Alfons IV el Magnànim (V segons el càlcul d’Aragó), d’entre 1443 i 1450, atribuït a Isaia de Pisa per l’historiador Joan Bellsolell Martínez. Baix relleu en placa de marbre blanc, 34,5 x 28 x 4,5 cm.

Alfons V d’Aragó, senyor rei de València, de Mallorca, de Sicília, de Sardenya, de Nàpols i comte de Barcelona, del nou casal cadet dels d’Antequera, casal castellà ambiciós, però ajustadís, d’incansables genets al galop que sobresurt d’entre tota la Trastamarada. Alfons, príncep astut en la guerra i en la caça i, si hem de creure els seus servils admiradors, també poderós atleta, lector atent, encarnació vivent de la serenitat i de la cortesia, també de la moderació en les pulsions, del poder il·lustrat i renovador, de la generositat il·limitada amb els menys afortunats, de la inaudita independència de criteri. De l’home que sap d’on ve i a on va, del que els historiadors han definit com el final de l’edat mitjana europea, un món que batega en els marges geogràfics del continent i que acaba penetrant, fecundant el renaixement italià del segle XV, aportant als fastos de la tradició transalpina del Giotto i de Mantegna el fast de la tradició flamenca i borgonyona, la sofisticació d’un gòtic que redescobreix el retrat individual i l’individualisme, en política i com a valor social.

Detall del baix relleu. La Jerra és l’emblema heràldic dels Trastàmara.

Una paraula, una sola paraula té la capacitat d’evocar i identificar el complex personatge. Magnànim. Un ambiciós feudal fet a ell mateix i que aconsegueix definir, tot sol, ell mateix, la imatge que deixa per a la història, com després ho faran tants i tants dirigents polítics, creadors i homes de negocis, en l’incipient capitalisme mediterrani que va de la creativitat individual de Dante Alighieri a Leonardo da Vinci. Home fet a ell mateix com després ho seran tot de grans magnats del capitalisme nord-americà del segle XX, el rei Alfons dibuixa i llega la seva pròpia imatge històrica, confonent-la amb la de la seva època, gairebé com, segons Andy Warhol i Salvador Dalí, Mao Zedong i Marilyn Monroe representaren millor que ningú els temps de la Guerra Freda.

Anònim, Alfons el Magnànim, Museo Arqueológico Nacional, Madrid, c. 1450. Marbre. Foto: Museo Arqueológico Nacional, col·lecció en línia.

El que sabem de la vida del rei Alfons (Medina del Campo, Castella, 1396 – Nàpols, 27 de juny de 1458) és prou per assenyalar un projecte personal reeixit que, per ventura, coincideix amb una determinada política de pervivència catalana contra totes les adversitats. Més enllà de les fantasies sobre el Compromís de Casp, Catalunya i el conjunt de la Corona d’Aragó aconsegueixen sobreviure com a estat dinàstic, independent i sobirà, al marge de les forces centrífugues dels seus perillosos veïns, que són els vells enemics de sempre, les corones de França i de Castella. Gràcies a grans reis estrangers, com el Magnànim, especialment. I com mig mil·lenni abans, com en temps remots d’Almodis de la Marca (Tolosa de Llenguadoc c. 1020 – Barcelona, 1071), muller de Ramon Berenguer I, per sobre de tot això, mare del Cap d’Estopes, de Ramon Berenguer II, marit de Mahault de Pulla.

Antonio Pisano (Pisanello), Bustos d’Alfons el Magnànim, Còdex Vallardi, Musée du Louvre, París, c. 1445.

Efectivament, el rei Alfons s’adona que l’única sortida és el mar, sempre el mar, que l’única possibilitat de sobreviure és el vell projecte d’Almodis, la primera gran matriarca, un camí que consisteix en abraçar-se a Itàlia, al sud d’Itàlia. Per això quan el rei Alfons entrarà triomfalment, com a senyor i sobirà, a la ciutat de Nàpols el 1443, proclama que no ho fa com a conqueridor, encara que hagi sostingut una llarga guerra contra els Anjou i el Papat. Ho fa com a legítim descendent del casal reial de Nàpols. Com a descendent d’aquella primera Mahault de Pulla, filla de Robert Guiscard, l’aventurer normand, el Cid normand que va recuperar de mans sarraïnes el gran sud italià. Com si es complís una profecia política, els catalans aconsegueixen el centre de la Mediterrània gràcies al Magnànim. I gràcies al bon rei l’impuls italià de la cultura catalana del segle XV, almenys en belles arts, arquitectura, literatura i música, assoliran una categoria, una qualitat i un dinamisme inesperats, molt més notables que el que França i Castella són capaços d’elaborar en solitari. Els noms de Jaume Huguet, Bernat Martorell, Lluís Dalmau, Guillem Sagrera, Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi i Joanot Martorell permeten identificar per menut aquest gran esclat de creativitat.

Alfons forma part d’aquell grup familiar que va protagonitzar el cop d’Estat que coneixem com a Compromís de Casp.

Alfons el Magnànim ens ha llegat una imatge que, de vegades, ens sembla excessivament positiva, com si les proeses de la seva biografia no fossin realment excepcionals, com si avui no enlluernés tothom, a casa nostra però també a Itàlia, a tot Europa. Al marge de les formidables victòries militars, la seva és la trajectòria d’un individu propietari del seu destí, al marge de les inèrcies socials, del gregarisme consuetudinari que es reserva a un príncep de sang a finals de l’Edat Mitjana. Alfons, inicialment, i ben jove, forma part d’aquell grup familiar, compacte i coordinat, que va protagonitzar el cop d’Estat que coneixem com a Compromís de Casp, un cop d’Estat dirigit per sant Vicent Ferrer i que, en nom del Vaticà, pretenia extirpar la presència catalana a Itàlia, tradicional feu francès, de l’església francesa, entre moltes d’altres coses. Alfons, primogènit de Ferran d’Antequera, el primer rei castellà, es cenyeix la corona que el vell Pere el Cerimoniós no ha sabut preservar de la rapinya d’aquells incansables cavallers castellans que tenen tanta ambició i, per què no dir-ho, també una bona dosis de sort. I com tots els Antequera, Alfons està electritzat per les formes religioses de l’inquiet clan familiar, per una fe cristiana que li exigeix gran compromís, dogmatisme i l’elaboració d’una rudimentària consciència individual, d’una individualitat personal, oportunista perquè comercia mentalment amb Déu però sempre dinàmica.

Taller de Piero de Francesca, Alfons el Magnànim coronat i amb el ceptre a la mà. Musée Jacquemart-André, París, c. 1458-1460. Foto: Delle Donne i Torró, 2016.

És per aquest motiu que, si a Medina del Campo i en terres de grans explotacions bladeres i de llana, la reflexió i especulació religiosa tenen gran protagonisme per a Alfons, un cop instal·lat a Itàlia es reservarà les seves fortes conviccions cristianes per a l’esfera més íntima, iniciant-se en l’especulació filosòfica. Sense haver estat un Sèneca, mai cap monarca català tingué una formació tan elevada i un interès tan viu de les coses de l’especulació amb les idees. La biografia d’Alfons, en contrast amb la d’altres generals victoriosos, és sobretot la d’un home fascinat per les formes del pensament i de la cultura. En contrast amb d’altres homes polítics, també fascinats pel poder i per les formes del bon govern, la biografia d’Alfons és la d’una persona obsessionada per la naturalesa i el destí de l’home, per la recuperació del saber humanístic com a un model de ben viure, de creixement moral. Mireu la majoria dels seus retrats, es presenta sense corona, “en cabells”, confiant que la majestat li vindrà donada pel seu aspecte excepcional, auster, profund, per una naturalesa emotivament tan treballada, tan educada com la dels seus referents morals del món greco-romà.

Revers de la placa de marbre blanc on hi ha el baix relleu.

Un home d’armes com Alfons, cavaller fascinat per les històries de Lancelot i del rei Artús, és alhora un monarca que converteix la seva pròpia formació en un espectacle de la majestat règia. Així com el dinar dels reis esdevé el punt culminant de l’aparat de l’etiqueta cortesana, l’alimentació intel·lectual del rei Alfons presidirà la cort de Nàpols. De vegades és una simple classe de gramàtica llatina. D’altres, després de sopar, és habitual que tothom assisteixi a les lectures comentades dels principals autors grecollatins, als debats entre grans intel·lectuals que el rei protegeix, com Antonio Beccadelli, el Panormita, o com el seu formidable rival, Lorenzo Valla, el gran enemic de la impostura política i de les falsificacions documentals. El rei conquereix saber i el comparteix amb la seva cort, perquè aquest és el gran do que pot aportar un príncep modern, un alt senyor del Renaixement italià.

Assegura Aristòtil que la magnanimitat que era “la virtut suprema”. Un home magnànim és qui no només és digne de grans coses, sinó que també creu que les mereix. “És neci qui no actua d’acord amb el seu mèrit”, assegura el gran savi. I afegeix: “no hi ha cap home excel·lent que sigui neci ni insensat”, una sentència que queda per demostrar. El cert és que Alfons d’Aragó fou una personalitat destinada a grans empreses i les qüestions no tan majúscules van ser, almenys, lluïdes, atractives i vitals. L’honor i la fama, atributs propis dels membres de la cavalleria, són en les arrels d’aquesta concepció medieval de la magnanimitat que representa Alfons. Una identitat complexa. Per això no hi ha un sol emblema que el representi, juntament amb la seva imatge, sinó un conjunt divers i complementari. Hi ha la divisa del Siti Perillós, l’Atre Périlleux de la novel·la artúrica, que indica el cavaller excepcional, el monarca que assumeix qualsevol risc per complir amb el seu deure, fins i tot tenir una cadira a l’infern. També l’emblema del Mill, que evoca les qualitats del governant ecònom, del rex agricolas, proveïdor i nodridor del seu poble. L’emblema més innovador potser és el del Llibre Obert, que per primer cop adopta un sobirà. És una evocació del rei culte, el vindicador de les lletres, el mecenes dels artistes i creadors. I per últim La Jerra i el Griu. L’emblema cavalleresc del seu pare, Ferran el d’Antequera, una imatge mariana i enormement quotidiana, precedent clar d’una nova cavalleria que anuncia ja, en el món de la política, l’imperi de la Devotio moderna.

El Retrat del rei Alfons IV el Magnànim (V segons el càlcul d’Aragó), d’entre 1443 i 1450, atribuït a Isaia de Pisa per l’historiador Joan Bellsolell Martínez, es pot visitar en la galeria Artur Ramon Art, de Barcelona. Se n’ha editat un catàleg a bastament documentat i il·lustrat.