Des de fa disset anys es celebra a la barcelonina galeria Esther Montoriol DelicARTessen, la gran mostra col·lectiva d’art actual en petit i mitjà format.

I cada any, per aquestes dates de tardor convertint-se en hivern, tinc la impressió que DelicARTessen ofereix una molt bona ocasió als que vulguin conèixer una part significativa de l’art actual que es fa a Barcelona i també en altres ciutats.

Aquesta mostra connecta directament amb l’art recent, sense els filtres que solen interposar el mercat artístic, les rutines institucionals, els usos museogràfics i les modes estètiques. Això es deu al fet que el criteri de la galerista és obert, lliure, antisectari, pluralista i alhora selectiu i exigent. El panorama que ofereix DelicARTessen en la seva dissetena edició no pretén ser complet, però és ampli i generós: 450 obres de 90 artistes internacionals, molts dels quals residents a Barcelona o a Catalunya, s’exposen i s’expandeixen com constel·lacions d’imatges als dos pisos de la galeria. La iniciativa pot semblar modesta, però al mateix temps el resultat sembla un prodigi, especialment en una ciutat com Barcelona, on no abunden els col·leccionistes d’art contemporani.

Els tres submons de l’art

Sovint es parla del món de l’art, o de l’art contemporani, en un sentit general, i em sembla que això és causa de malentesos injustos. Crec que si volguéssim oferir una imatge justa i no distorsionada del món de l’art, caldria puntualitzar que, en realitat, en aquest món coexisteixen diversos submons. El primer submón -em temo que ara mateix és el primer- el representa el gran mercat artístic, el col·leccionisme d’alt pressupost, on l’art no importa només per ell mateix, sinó principalment com a inversió econòmica. En el primer submón, allò que havia estat expressió de l’esperit i de la personalitat d’un ésser humà, és un aspecte secundari.

Xevi Solà, Useless Camouflage, 2018.

Així, l’art es desplaça a una dimensió inferior i el seu sentit es redueix i s’assembla a una participació en un fons d’inversió o a un premi de loteria. Aquí la nit estrellada de Van Gogh s’intenta equiparar amb qualsevol bibelot premium (és a dir, caríssim) de Jeff Koons. És igual la major o menor contribució de l’artista i de l’obra a la història de la cultura, del coneixement, de la imaginació o fins i tot de la saviesa, ja que importa més la inversió patrimonial, la cobdícia sadollada i la possible plusvàlua. En aquest submón operen els necis dels que parlava el poeta Antonio Machado: els que confonen el valor amb el preu.

Ara moltes d’aquelles pintures tan cares avergonyeixen

El segon submón artístic el representen els museus i centres d’art. Aquí les jerarquies les estableixen els directors i comissaris estel·lars. Les seves propostes poden ser encertades o no ser-ho, però, en qualsevol cas, el decisiu és que ells i elles exerceixen de líders estètics i que massa sovint són dogmàtics, gairebé com el Papa de Roma respecte als seus feligresos. Des de fa temps, gràcies a la interessant Documenta de Catherine David, molts semblen haver-se instal·lat en l’exclusiu programa de l’anomenat art crític, on la major part de la pintura i de l’art visual són considerats com un tabú o un pecat ideològic i estètic.

Fum, Tres, 2018.

No obstant això, la veritat és que en aquest submón institucional i neoacadèmic impera el vaivé, la solemne vanitat, la tendència o la moda ideològico-estètica caducable. Recordo que als anys 80 l’artísticament correcte consistia en fer pujar els neopintors en general (també els preferiblement oblidables), mentre que -en canvi- alguns dels millors cineastes experimentals eren menyspreats i no podien obtenir mitjans per realitzar els seus projectes. Algun fins i tot es va suïcidar. Ara moltes d’aquelles pintures tan cares avergonyeixen, mentre que el cinema visionari de Paul Sharits i de José Val del Omar està en els millors museus.

I finalment hi ha un tercer submón de l’art: el que componen els artistes, galeristes i altres agents amb freqüència genuïns que només excepcionalment accedeixen als privilegis dels submons primer i segon. Aquest és l’àmbit de les galeries privades i també el que es pot veure en aquesta exposició. Aquí hi cap des de l’artista que sobreviu precàriament o digna, o que fins i tot té èxit, fins el que alguna vegada ha infraviscut en la misèria homeless, per persistir en la seva vocació artística en mals temps per a la lírica i per al col·leccionisme assequible i no especulador. Quan el criteri del galerista o dels galeristes és independent i no és sectari, és en aquest tercer submón on l’art actual es manifesta en tota la seva diversitat.

Marcos Palazzi, Where the Hell is San Paulino.

En l’actual edició de DelicARTessen podem trobar gairebé totes les maneres, suports i estils que ofereix l’art actual. La pintura és la disciplina més ben representada, amb una selecció internacional que inclou la japonesa Mari Ito, diferents artistes vinculades a Barcelona, com Sabine Finkenauer, Nicole Gagnum i Silvia Hornig, i d’altres incorporacions europees com Thomas Edetun i Tamara Müller.

Les pintures de Marcos Palazzi són esplèndides: personatges vestits ficats en un mar o un riu nocturn, buscant alguna cosa amb llanternes, o bé altres personatges sorpresos per les seves pròpies mans fosforescents i mòbils. Altres pintors metarealistes excel·lents són Xevi Solà i Jabi Machado.

Víctor Pérez-Porro, Woody Diary 1, 2016.

La pintura abstracta està representada en la seva vessant més geomètrica per Víctor Pérez-Porro i Sarah West, i en un registre més orgànic per les línies de Juan Escudero i els colors de Matías Krahn.

Les escultures de Cesc Riera representen la màxima poesia amb mitjans inframínims, ultrapobres. És una poesia pop i antisolemne, temperada per un sentit surrealista de l’humor.

Els dibuixos de Fum se situen també en una singular línia fronterera que sintetitza diferents poètiques: minimalista, surrealista, còmic underground i pop.

Manel Rubiales, Montoro.

Jordi W. Saladrigas exposa escenaris i objectes poètics, d’entre els quals destaquen diverses miniatures nocturnes i un retrat on Napoleó Bonaparte sembla afectat pel trastorn solitari característic de tot aspirant a emperador.

Cal no perdre’s l’escultura de Manel Rubiales titulada Montoro, possible retrat de personatge ministerial espanyol en forma de gos de lluita i en to irrisori. El personatge caní es diu igual que aquest ministre d’Hisenda que va desautoritzar el seu col·lega cultural i va avortar un projecte de Llei de Mecenatge que era i continua essent necessari.

Cesc Riera, Aparato.

Cal destacar també les obres de Teresa Gómez-Martorell, Matilde Grau i Rosó Cusó, així com les molt diferents figuracions de Plácido Romero, Dani Ensesa, Leonard Beard, Jaume Roure, Paula Leiva, Tomás Morell, Bartolomé Montes i Oriol Arisa, entre d’altres. Aquest darrer inclou referències a l’Espanya negra del segle XXI, la de l’article 155, famós o infame corrector de consultes democràtiques “colpistes” i de votants catalans “equivocats”.

La fotografia està representada per Aleydis Rispa, Espe Pons, Lluís Carbonell i altres, i el vídeo per una peça de David Ymbernon. I n’hi ha molt més. En sortir d’aquesta exposició, un no pot evitar de fer-se algunes preguntes. Per exemple: Què diria David Hockney d’aquests personatges amb mans lluminoses o amb llanternes nocturnes de Marcos Palazzi? … Què diria Goya de les gorges ombrívoles pintades per Jabi Machado? … Per què alguns dels artistes inclosos en DelicARTessen no estan representats en una col·lecció com la del MACBA? … Etcètera!

L’exposició DelicARTessen 17 es pot visitar a la Galeria Esther Montoriol, de Barcelona, fins el 12 de gener de 2019.