Volare, oh, oh, volare, oh, oh, oh!”. Qui no ha cantat mai aquesta tornada de la cançó més planetàriament popular de la música lleugera italiana?

Mil vegades versionada, mil vegades repetida al llarg de sis dècades, Nel blu dipinto di blu, que finalment va afegir al seu títol original el Volare de la tornada, és un tema escrit pel polifacètic lletrista i productor Franco Migliacci i el cantant Domenico Modugno.

Marc Chagall, Le coq rouge dans la nuit, 1944.

Va ser el cantant de Bari qui la va popularitzar internacionalment de manera gairebé immediata després de guanyar amb ella el festival de San Remo del 1958 i quedar en tercer lloc al festival d’Eurovisió del mateix any. Però què té a veure amb l’art aquesta cançó tan popular?

Segons Franco Migliacci ha explicat algun cop, el somni que explica la cançó va ser real, després que es quedés dormit amb algunes copes de Chianti al cos i davant d’un pòster de la pintura Le coq rouge dans la nuit, una obra de Marc Chagall, del 1944.

L’obra, dominada per un fons de blau potent, és molt semblant a una de les escenografies que el pintor bielorús va fer per al ballet Aleko, del coreògraf Léonide Massine, i en ella una parella vola dins de la nit blavíssima en una celebració de l’amor. El gall vermell, símbol d’esperança i fecunditat, beneeix la unió de la parella voladora, en un moment en el què Chagall acabava de perdre per una malaltia fulminant la seva primera esposa, Bella Rosenfeld.

Sembla com si el lletrista de Volare descrigués un viatge de caire més al·lucinogen que purament oníric.

Tant l’obra de Chagall com la cançó aparentment innocent de Modugno i Migliacci tenen alguna cosa de surrealista pel seu fort component oníric, però també avancen la psicodèlia. Més que quedar dormit per haver begut una mica de vi davant una típica escena de Chagall, sembla com si el lletrista de Volare descrigués un viatge de caire més al·lucinogen que purament oníric, amb un narrador pintat de blau que, arrossegat per un fort vent, surt disparat cap a un viatge meravellós a gran alçada que després el retorna al blau dels ulls de la seva estimada. L’impacte de Volare, amb la tornada més enganxosa de la música italiana moderna, és tan bestial que la llista d’artistes que l’han versionada és llarguíssima, i també surrealista, i va des de David Bowie fins a Frank Zappa, passant per Barry White, Metallica, Mina o la cèlebre versió dels Gipsy Kings.

 

 

 

Nel blu di pinto di blu (Volare)

 

Penso che un sogno così non ritorni mai più

Mi dipingevo le mani e la faccia di blu

Poi d’improvviso venivo dal vento rapito

E incominciavo a volare nel cielo infinito

 

Volare, oh, oh!

Cantare, oh, oh, oh, oh!

Nel blu, dipinto di blu

Felice di stare lassù

 

E volavo, volavo felice

Più in alto del sole ed ancora più su

Mentre il mondo pian piano spariva

Lontano laggiù

Una musica dolce suonava soltanto per me

 

Volare, oh, oh!

Cantare, oh, oh, oh, oh!

Nel blu, dipinto di blu

Felice di stare lassù

 

Ma tutti I sogni nell’alba svaniscono perché

Quando tramonta la luna li porta con sé

Ma io continuo a sognare negli occhi tuoi belli

Che sono blu come un cielo trapunto di stelle

 

Volare, oh, oh!

Cantare, oh, oh, oh, oh!

Nel blu degli occhi tuoi blu

Felice di stare quaggiù

 

E continuo a volare felice più in alto del sole ed ancora più su

Mentre il mondo pian piano scompare negli occhi tuoi blu

La tua voce è una musica dolce che suona per me

 

Volare, oh, oh!

Cantare, oh, oh, oh, oh!

Nel blu degli occhi tuoi blu

Felice di stare quaggiù

Nel blu degli occhi tuoi blu

Felice di stare quaggiù

Con te!