Inma Bermúdez (1977) és l’única dissenyadora espanyola que treballa per a Ikea dissenyant productes com el lavabo Lilängen, tot un supervendes del gegant suec.

Però des del seu estudi a València, la jove dissenyadora ha creat productes per a altres empreses com la catalana Marset Il·luminació amb un llum de taula portàtil i recarregable amb port USB, anomenada FollowMe, que també ha tingut un gran èxit comercial. Però no només això, la làmpada que un es pot portar on vulgui està present al MOMA de Nova York i al Centre Pompidou de París, i ara s’exposa també al Museu del Disseny de Barcelona. “No passa molt que tinguis un producte als museus”, assegura Bermúdez, molt feliç.

Inma Bermúdez, Llum de taula FollowMe, 2014.

FollowMe és una de les 36 noves peces que han ingressat en l’exposició permanent de disseny de producte del museu, que per primer cop des de la inauguració del centre a finals del 2014, no havia renovat encara la seva presentació. La làmpada FollowMe és un objecte relativament nou, del 2014, però entre el conjunt de noves obres que es poden veure ara al museu n’hi ha de més antigues i que formen part de la vida quotidiana. Sabíeu que l’encenedor recarregable de plàstic Clipper, que es pot trobar arreu del món, és un disseny d’Enric Sardà de principis dels anys 70? O que l’ós de peluix de Tous va ser creat per Rosa Maria Oriol el 1985 sense cap intenció que es convertís en l’icona de la joieria? L’ósset va començar a ser tan demanat per les noies joves que finalment va esdevenir l’emblema de la marca. Són dissenys populars que ara són noves peces de museu, en una de les primeres edicions en el cas del Clipper i en el primer penjoll en forma d’ós de Tous, que conservava zelosament fins ara Rosa Maria Oriol.

Enric Sardà, Encenedor Clipper Classic, 1971.

La col·lecció de disseny de producte del museu, formada per unes 2.000 peces i que abasta obres des del 1929 fins a l’actualitat, és l’única col·lecció pública de l’Estat espanyol de disseny industrial, explica la directora del museu, Pilar Vélez. És un fons en constant augment, que es nodreix bàsicament de donacions però també d’algunes compres, perquè el museu està amatent a tots aquells objectes representatius del disseny d’aquí. “Volem ser l’aparador del que passa al disseny a casa nostra”, apunta Vélez. Ingressen també, per exemple, en conveni amb el FAD, els objectes guardonats amb els Delta d’Or i de Plata. Altres peces entren perquè han format part d’exposicions temporals del museu.

“Sempre que es pot exposem l’obra original o de primera edició”

L’ampliació actual de la presentació, amb 250 obres exposades, ha permès ingressar peces de dissenyadors joves o altres de clàssiques i patrimonialment molt remarcables com un prototip, peça única, d’un  portasetrills que el 1961 va dissenyar Rafael Marquina per als seus cèlebres setrills antigoteig, una peça que mai es va produir.

Javier Mariscal, Tamboret Dúplex, 1981.

Altres obres ja clàssiques que han entrat a la renovació de la presentació són la tetera Llatina, també del 1961, de Rogeli Raich, o el colorista tamboret Dúplex, de Javier Mariscal, exponent dels temps de “dissenyes o treballes?”. En aquest cas la peça pertany a la primera edició del producte, que substitueix la que ja hi havia exposada, més nova, i que ara s’ha traslladat al magatzem. “Sempre que es pot exposem l’obra original o de primera edició”, explica Rossend Casanova, conservador de la col·lecció. Una altra peça històrica que acaba d’instal·lar-se a l’exposició és un original i futurista llum de taula en forma d’esfera, del 1971, de Josep Maria Magem, un autor que fins ara no tenia representació al museu.

Closca Design, Casc Closca Fuga, 2016.

I com el disseny és sinònim de solucions a problemes quotidians, com resoldre el dilema d’on es pot col·locar el casc de la moto o de la bicicleta? En el grup de noves incorporacions, hi ha dos objectes que donen solucions diferents. Una és el primer penjador de paret per a cascs, que Pep Llauradó va dissenyar el 1996. L’altra és el primer casc de bicicleta plegable, del 2016, de Closca Design, que ha obtingut diversos guardons, entre ells el Delta d’Or. D’altra banda, un frigorífic Miele permet escriure en el seu frontal negre la llista de la compra o missatges a la família. Realitzada amb tècniques artesanals, una tassa doble de vidre permet triar el seu ús: pot ser de cafè o de cafè amb llet, per exemple. La seva autora, Ana Hernando, és escultora i ja va exposar aquesta peça al museu a l’exposició Tapas.

Curro Claret, Banc llit ¡Por el amor de Dios!, 2010.

Un altre objecte que també s’havia vist al museu, en concret a l’exposició Disseny per viure, és el banc d’església ¡Por el amor de Dios!, dissenyat per Curro Claret, i que té la particularitat de convertir-se en llit per a situacions de refugi i acolliment. Aquesta peça, que en principi va ser només una reflexió teòrica i expositiva de Claret, tindrà finalment un ús real ja que l’església de Santa Anna de Barcelona, coneguda per acollir persones sense sostre, ha encarregat a l’autor una desena d’aquests bancs.

Del món al museu. Disseny de producte, patrimoni cultural. Museu del Disseny de Barcelona.