Des que, el 2017, va complir el 140è aniversari, la Sala Parés està duent a terme una sèrie d’exposicions retrospectives que celebren la seva extraordinària història.

Can Parés va obrir, el 1840, com a botiga de materials per a artistes, assortiment de marcs i venda d’estampes. El 1877, l’hereu Joan Baptista Parés ampliava el negoci i obria un espai on s’hi exposaran i vendran objectes artístics.

Modest Urgell, Lo toch del mal temps, c. 1880.

I al 1884, l’ampliació més sonada. El 14 de gener, als compassos d’una banda militar, inauguraven la renovada Sala Parés membres de la casa reial espanyola, acompanyats de destacats components de l’alta societat barcelonina, el bisbe, l’alcalde, el governador civil i, és clar, els principals artistes catalans.

Ramon Casas, El pastor de galls. Fragment de la decoració de la casa del pintor.

Fins aleshores, el senyor Parés es limitava a anar atapeint els murs del seu establiment. A partir de l’ampliació, però, organitzarà les Exposicions de Belles Arts; unes mostres col·lectives de periodicitat anyal amb el bo i millor de cada artista de la casa, i un catàleg profusament il·lustrat. Aquests catàlegs, a més a més d’aportar dades tècniques i imatges, incloïen els preus de les obres, una dada fonamental per entendre el mercat artístic català. No és el mateix un artista amb peces valorades en 30.000 pessetes del 1884, que un altre amb cotitzacions cent vegades inferiors.

Santiago Rusiñol, La cargolada, 1887.

Aquestes exposicions, que aplegaven l’ecosistema artístic barcelonès del darrer terç del segle XX, estaven inspirades en els Salons parisencs, i oferien un servei que l’Estat només prestava a Madrid. Quan, a partir del 1891, l’Ajuntament de Barcelona començà a organitzar Exposicions Generals, la iniciativa de Joan B. Parés va anar decaient fins al 1901, data de la XVIIIª i darrera Exposició de Belles Arts.

Isidre Nonell, Dona llegint una carta, 1910.

El 1925, Joan Anton Maragall i Noble va adquirir la sala d’exposicions al vell Parés. La dictadura de Primo de Rivera havia interromput les Exposicions Municipals de Primavera. I la iniciativa de la família Maragall, en organitzar els Salons de Tardor de 1926, 1927 i 1928, va conjugar la necessitat sectorial amb una oportuna visió comercial. Una nova generació d’artistes, que anava molt més enllà dels plantejaments de Ramon Casas, Santiago Rusiñol, Modest Urgell o Josep Cusachs, per citar uns pocs dels grans habituals de la Sala, empenyia amb força.

Francesc Domingo, Retrat de Pepito Domingo (germà de l’artista), c. 1927.

L’exposició “Salons” a Can Parés (1884-1930), comissariada pel doctor en història de l’art Sergio Fuentes Milà –i amb un oportú catàleg– reuneix peces que havien pres part d’aquestes “Exposicions de Belles Arts” i “Salons de Tardor”. D’altres, no havien estat exposades mai en públic. Les procedències són diverses.

Un compendi dels gustos de la burgesia catalana durant un dels períodes més extraordinaris de la nostra història.

Aquesta exposició té nombroses lectures. És, per exemple, una bona il·lustració d’algunes etapes estètiques de l’art català modern. I un compendi dels gustos de la burgesia catalana durant un dels períodes més extraordinaris de la nostra història. Però ofereix, també, una deliciosa oportunitat per paladejar amb delectació pintura de la bona.

Marià Andreu, Le Déjeuner, 1924.

Hom podria passar-hi una bona estona, davant Lo toch del mal temps (c. 1880) de Modest Urgell. I gairebé sentir la remor del vent, la intensa olor de la terra just abans de la tempesta. Fruir amb l’agredolç sentit d’allò popular a La cargolada (19887) de Santiago Rusiñol, un àpat familiar en un hortet de Montjuïc. O meravellar-se davant Dona llegint una carta (1910), d’Isidre Nonell. Una obra que va formar part de la darrera exposició del pintor de gitanes, al Faianç Català, just abans de morir de tifus.

Alfred Sisquella, Bodegó, c. 1920.

Dionís Baixeras, Lluís Graner, Joaquim de Miró, Ramon Casas, Josep Cusachs, Arcadi Mas i Fondevila, Francesc Gimeno, Hermen Anglada Camarasa, Ramon Pichot, Joaquim Mir, Pere Ysern Alié… un dream team de l’art català del canvi de segle completa la llista de components d’aquest “Saló” antològic.

Joaquim Sunyer, Retrat femení, 1927.

La darrera de les quatre parets de la planta superior de can Parés està ocupada pels artistes que van prendre part als Salons de Tardor de 1926-1928. Cézanne respira sota el Retrat femení (1927) de Joaquim Sunyer, i en l’extraordinari Bodegó (c. 1920) d’Alfred Sisquella. Le Déjeuner (1924) de Marià Andreu trenca esquemes, de la mateixa manera que Interior d’El Turia. Rambla Catalunya (1941) apunt tardà de Manolo Hugué. Una secció que arrenca amb un Torres-Garcia no pas menor, Mujeres de pueblo (c. 1911) i clou amb un extraordinari Francesc Domingo, Retrat de Pepito Domingo, germà de l’artista (c. 1927) ja mereixeria per ella mateixa una visita.

L’exposició “Salons” a can Parés (1884-1930) es pot visitar a la Sala Parés, de Barcelona, fins al 25 de febrer de 2020.