Que un caçador, -un antiquari o cronopio-, vulgui caçar un altre caçador, -un fama que va per aquests mons rifle en mà matant animals-, és missió impossible.

Em dirigeixo a una finca a Marbella amb grans finestrals que projecten una vista panoràmica sobre Puerto Banús. Allí hi viu un constructor-caçador, un individu de cabells blancs i somriure fals, en una mansió folrada de trofeus de caça.

Johannes Stradanus, Escena de cacera.

Em sorprenen els ullals d’un elefant gegant que mesuren com Pau Gasol. Em presenta la seva esposa que llueix com un trofeu més. Mentre m’ensenyen un bell dibuix de Miró dels anys vint – una dona estrella, meitat poesia i meitat sexe-, un ós polar em mira desconfiat per la cua del seu ull de vidre. Em sorprèn que els cendrers de la casa, -encara queden en l’ambient restes de l’olor amarg de l’havà-, estiguin fets de potes tallades d’elefant.

Penso que tot és mentida, els trofeus no els va caçar en intrèpides aventures sinó els va comprar a un caçador veritable; com són mentida els animals dissecats: si amb un cúter obrís els seus abrics de pell no em trobaria amb els seus esquelets de fins ossos sinó amb models de poliestirè expandit.

L’individu és un seductor i jo m’ho crec. Vol que dugui el Miró a una gran fira i el vengui sense que jo hi guanyi res. Li explico que el meu treball ha de ser remunerat. Arribem a un acord de mínims: el tindré sis mesos en exclusiva.

Passades dues setmanes em crida inquiet i em pregunta si ja l’ he venut. Li dic que no. Comencem malament.

Honoré Daumier, Escena de cacera.

Un mes després el retira tot justificant que ha de donar-lo com a aval al banc per a un crèdit que ha demanat per finançar una promoció. No entenc res però m’ho crec i l’hi dono.

Passats sis mesos em retrobo amb el Miró a l’estand que hi ha davant del meu a la fira on havíem quedat que jo el vendria: l’exposa un antiquari francès que l’ha comprat a través d’un agent a Barcelona.

¿El caçador caçat ? Doblement. Ell en la seva mentida d’home sense moral i jo en la meva ingenuïtat de pensar que el món és perfecte com un poema antic o el dibuix d’una dona de Miró.