Comença el dimarts 12 de gener el cicle Por i plaer. Cinema de vampirs al Caixaforum Barcelona, amb una programació setmanal de cinc pel·lícules que reten compte de com l’ombra atàvica i crepuscular d’un dels personatges més persistents de la història del cinema, ha deixat de ser allargada fins a desembocar en la domesticació del monstre.

El personatge gòtic i aristocràtic que va conquerir les nostres pantalles i es va fer estrella de cinema vocacional, es va gestar en l’ambient literari i romàntic europeu del segle XIX, en el qual els cementiris i les ruïnes s’havien convertit en tortuosos espais per al passejador, el nocturn sonava com un mode de llibertat, i es duia el look malaltís.

Bram Stocker’s Dracula (1992), de F. F. Coppola.

Esputar sang s’havia tornat cool: “La tuberculosi dissolia el cos groller, tornava etèria la personalitat, eixamplava la consciència”, explica Susan Sontag en el seu assaig La malaltia i les seves metàfores, parlant de la melancolia dels romàntics com a feblesa d’allò humà. Deia la novel·lista George Sand, en el seu extremisme camaleònic, sobre el seu company: “Chopin tus amb una gràcia infinita”.

Tot va començar l’anomenat “any sense estiu” de 1816 a Suïssa, amb l’ambient carregat de cendra i melancolia, quan la literatura fantàstica s’enlairava en una reunió d’amics a Vila Diodati amb Lord Byron, Mary Shelley i John Polidori, en la qual es van comprometre a escriure un relat de terror. Mary Shelley va complir en poc més d’un any amb el seu Frankenstein i Polidori amb El vampir, descobrint un transsumpte de Lord Byron al qual no va caldre atribuir ni una excentricitat que no fos plausible.

Però va ser el Dràcula de Bram Stoker el que, el 1897, vindria a constituir el cànon normatiu, la “bíblia” de la upirología, que donaria al vampir, personificat en el comte Dràcula, el seu poder telepàtic i el seu atractiu personal malgrat la seva sociopatia, els seus gustos bestiàlics de mascle alfa, el seu fons d’armari en negre i naftalina i la malaltissa primor, així com la seva angúnia mortal a les creus, a l’aigua beneïda o els enfilalls d’alls, que més semblen convertir el vampir en un grup de risc que no pas en un poderós malvat. Stoker va trigar set anys a documentar-se sobre relats populars, trepitjant els Carpats i la Biblioteca de Londres on es conserva el registre dels llibres consultats en els quals es va deixar alguna punteta de pàgina doblegada. Malgrat els esforços, la novel·la no va tenir massa embranzida en el seu moment i no va ser fins a la morbositat que va generar la disputa legal sobre els drets d’autor entre la vídua de Stoker i Murnau en intentar portar-la al cinema, finalment sota el nom de Nosferatu, que el llibre no va ser èxit de vendes.

Nosferatu (1922), de F. W. Murnau.

Nosferatu (12 de gener) mostra sense traces de romanticisme el repulsiu comte al qual ningú s’acostaria més que a la distància d’un pal. És un ésser gairebé impersonal, amb prou feina sentidor més enllà de l’arravatament psicalíptic, identificat magistralment per Murnau com una ombra. Curiosament, Nosferatu donarà peu a una altra pel·lícula, a més de la versió de Werner Herzog, en la qual s’especulava que Max Schreck, l’actor que desencarna Nosferatu, era un autèntic vampir en la vida real, amb el títol de Shadow of the Vampire, dirigida per E. Elias Merhige, que dóna fe que el mite arcaic estava encara viu. Cal no oblidar en aquest punt, que el primer rodatge Making Of que funda el gènere del “així es va fer” i explora alhora el seu propi límit, ve d’aquest entorn i no és un altre que CuadecucVampir (1970), de Pere Portabella, amb música i so de Carles Santos, en una mena de voyeurisme a Christopher Lee en la versió de Jess Franco.

El personatge cinematogràfic del vampir té una tendència irrefrenable cap a la paròdia, que han aprofitat des dels Muppets fins a Chiquito de la Calzada.

I és que, si algú es va encasellar en el cos del comte Dràcula, ja molt més carnal, prepotent i maleït, en un context heteropatriarcal que seria el somni humit de tot matalot que es preï, aquest va ser Lee que heretava l’elegància del Dràcula de Tod Browning, interpretat per Lugosi i el seu pinxo coll aixecat. Però cal reconèixer que el personatge cinematogràfic del vampir té una tendència irrefrenable cap a la paròdia i no sols carnavalesca, que han aprofitat des dels Muppets fins a Chiquito de la Calzada. Només cal pensar en la tremenda versió hispana que George Melford dirigia en paral·lel a la de Browning, quan acabava l’horari de rodatge de la primera, emprant el mateix atrezzo i decorats que l’original, amb Carlos Villarías i Lupita Tovar com a protagonistes, abans que s’inventés el doblatge.

Christopher Lee a Dracula (1958), de Terence Fischer.

Però va ser precisament Lee qui, amb la inestimable ajuda del Technicolor i uns ullals retràctils d’allò més fàl·lic, va aconseguir amb totes les seves versions i sagues una estètica terriblement kitsch que amb els anys ha guanyat per al culte, malgrat que la primera de totes, dirigida per Terence Fisher (19 de gener), amb guió de Jimmy Sangster, era notable. Christopher Lee va acabar col·laborant en pel·lícules com Kung Fu contra els 7 vampirs d’or als quals els feia dentera les estatuetes de Buda, en un deliri de coherència al cànon de Stoker. Aquesta aura rància i decadent va ser la que li va pesar al Dràcula de Coppola (26 de gener) malgrat els seus intents per un preciosisme eròtic en les formes, el color i les ombres que, malgrat les seves mancances narratives, produeix un pujada d’endorfines considerable. Aquesta deriva d’un vampir metrosexual i gomós trobaria via lliure a Entrevista amb el vampir fins a acabar essent un insípid ídol d’adolescents en la nissaga Crepuscle.

Only Lovers Left Alive (2013), de Jim Jarmush.

Però si, com ha quedat apuntat, el vampir és un mite universal, la qual cosa interessa en el nostre moment incrèdul en el qual “si ja res és veritat, tot està permès”, no és ja la seva gènesi, sinó de quina manera ens interpel·la avui dia el personatge. L’actual afirmació de la subjectivitat de cada individu en l’alliberament del “gaudeix el teu símptoma”, suposa una domesticació de l’ombra de l’inconscient i un gir respecte de la visió del vampir, que no és ja un monstre a batre, sinó el subjecte a comprendre. En les dues darreres pel·lícules proposades en el cicle, s’observa com l’exaltació de la diferència foucaultiana fa de l’inadaptat un excèntric cuqui, un incomprès de costums extravagants i un tocaboires irredempt, que el seu just final en els nostres temps desballestats és la inclusió social abans que la seva pròpia adaptació repressiva.

Déjame entrar (2008), de Tomas Alfredson.

A Only Lovers Left Alive, de Jarmusch (2 de febrer), hi veiem uns adorables vampirs envoltats d’una atmosfera d’exquisida sensibilitat estètica i que viuen la pròpia existència des de l’angoixa i la melancolia al millor estil heideggerià, enfront d’uns humans inautèntics i irresponsables que no saben ni cuidar-se ni cuidar l’entorn. Per part seva, Tomas Alfredson a Déjame entrar (10 de febrer), mescla de manera delicadíssima l’experiència del descobriment de l’adolescència per part d’un nen víctima de bullying, amb la monstruositat de l’instint vampíric, encarnat en la innocència d’una nena a la qual cal convidar a entrar, segons el cànon, i per tant acceptar, en el qual la calor vermella de la sang es fon en la neu nòrdica.

I és que lluny de semblar una cosa morta, el mite del vampir no deixa de generar relectures i hores d’entreteniment i visionat. Valgui com a exemple el fals documental neozelandès, What We Do in the Shadows (2014) de Taika Waititi, una delirant proposta molt ben rebuda pel públic de culte i que va catapultar Waititi fins al Thor de Marvel, que reprèn el cànon del vampir en un pis compartit a la recerca de la normalització del frikisme i que està sent replicada com a sèrie americana en aquest moment. Jo crec que el vampir, com a constant personatge de cinema, va mereixent, com poc, una flamant estrella en el Passeig de la Fama.

El cicle de projeccions Por i plaer. Cinema de vampirs, coordinat pel crític cinematogràfic Toni Vall, tindrà lloc al Caixaforum Barcelona, entre el 12 de gener i el 10 de febrer.