Tots els antiquaris que ens dediquem al noble ofici de la pintura antiga hem somiat amb trobar un Caravaggio.

Desig que no només ve marcat per la possibilitat que la seva venda suposa (et retira) sinó pel que té de poètic descobrir grans identitats perdudes en els temps que corren. Avui és una missió impossible però no ho era en el passat.

Caravaggio, La crucifixió de sant Andreu, 1607. Cleveland Museum of Art, Cleveland, Ohio.

Sense anar tan lluny, un estudiós madrileny va localitzar el 1974 un quadre impactant que representava el Martiri de sant Andreu en una col·lecció de Sevilla, i el va comprar intuint que podia ser un dels pocs caravaggios que quedaven encara a Espanya. Li va ensenyar al millor historiador de l’art de llavors, que va descartar l’atribució dient que es tractava d’una còpia bona d’un original perdut.

Se sabia per les fonts que Caravaggio havia pintat un Martiri de sant Andreu, però la imatge no s’ajustava a la iconografia tradicional amb el sant crucificat en una creu amb forma d’aspa.

Deixem els llibres per als homes sense imaginació.

De fet, l’historiador va presentar el quadre en una mostra a Sevilla i a la fitxa no va poder deixar de posar un interrogant al costat del nom del Merisi: un simple signe que marcava la diferència que hi ha entre l’ull i el cervell quan es mira un quadre.

L’estudiós va trobar uns socis britànics que van creure en la seva intuïció i va demanar un permís d’exportació, que li va ser concedit. Avui penja del museu de Cleveland com un dels millors caravaggios als Estats Units. Al nostre país només n’hi ha cinc.

Ara sabem que en temps de Caravaggio hi havia tractats que sostenien el martiri de sant Andreu en una creu llatina tradicional i no en aspa. La forma pot eclipsar el fons. La gramàtica aixafa la veu de l’artista. Els quadres cal estudiar-los mirant-los de prop, i cal no recrear-se massa buscant imatges als llibres. Deixem els llibres per als homes sense imaginació, tot parafrasejant Proust.