Vaig descobrir l’obra de Saul Leiter (Pittsburgh, 1923-Nova York, 2013) en una llibreria de Berlín, l’any 2012. És a dir tard, com ens ha passat a molts amants de la fotografia que res sabíem sobre aquest esplèndid fotògraf fins pocs anys o mesos abans de la seva mort. En el meu cas va ser gràcies a tres postals i un llibre, que vaig comprar, tot i que el llibre que havia rescatat a Leiter d’un llarg oblit i que el va donar a conèixer internacionalment era un altre, ja esgotat: Early Color, publicat per Steidl el 2006.

A la postal -a la foto- titulada Taxi, New York, 1957 només es veia una mà, dos fragments de siluetes negres viatjant en un taxi novaiorquès groc i vermell i una zona desenfocada en la meitat inferior de l’enquadrament, suposadament insignificant, però que algú familiaritzat amb la pintura abstracta podria descriure com un camp d’ombra i color, amb textures fotogràfiques. El que expressava aquella part buida era -em sembla- molt més, potser perquè també la realitat inclou zones anodines o aparentment no importants, que a més a més poden servir per emmarcar imatges i destacar aparicions més intenses, tal com passa amb la memòria. Així que aquesta imatge s’assemblava d’una manera reveladora i específicament fotogràfica a la vida real -i al seu record-, on els llocs ofereixen elements incomplets, neutres o fugaços, al mateix temps que figures, elements o fragments memorables.

Saul Leiter, Taxi, New York, 1957. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

Imatges d’actes fotogràfics
Taxi, New York, 1957 era una imatge realista, però també metarealista i relativament abstracta. I era una imatge de caràcter gairebé pictòric, però alhora radicalment fotogràfica. De fet -com bona part de l’obra de Leiter- aconseguia evocar i expressar parcialment el mateix acte fotogràfic, la seva realització -amb les seves distorsions específiques-, alhora que la imatge resultant d’aquest acte. I aquesta mena de síntesi de representació i de reflexió sobre el propi mitjà d’expressió em sembla fonamental en les diferents arts, i especialment a la fotografia i al cinema. És una línia de treball que personalment he explorat en la meva obra fotogràfica i cinematogràfica des del 1977 fins ara, i que es troba tant en el cinema experimental de Michael Snow com en l’obra de fotògrafs contemporanis, entre ells Manel Esclusa, Manuel Serra, Mariano Zuzunaga , Joan Fontcuberta, Alejandro Marote, Jordi Guillumet i Mònica Roselló, per citar només alguns destacables en el context català i espanyol.

Saul Leiter, Through Boards, c. 1957. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

Les altres postals i, sobretot, moltes fotografies de Saul Leiter publicades en el llibre de la col·lecció Photofile de Thames & Hudson em van confirmar llavors que aquell autor desconegut era un fotògraf excepcional i pioner especialment en un aspecte: l’ús conscient i encertat del color com a element expressiu. El color fotogràfic, amb la seva textura, és diferent i no menys suggestiu que el color de la pintura.

Fotografies com Green Light, c. 1955, Through Boards, c. 1957, Canopy, c. 1958 o Harlem, 1960 em van fer pensar que de vegades la fotografia sap assolir i superar els millors èxits d’altres arts més prestigiades. I m’encantaria saber què haurien pensat els pioners del collage modern (Georges Braque, Pablo Picasso, Kurt Schwitters), si haguessin conegut i parat atenció a aquesta mena de “collages trobats” que Leiter va saber compondre en les seves fotografies. D’altra banda, algunes imatges d’aquest fotògraf s’anticipaven a les propostes de l’art pop nord-americà. La diferència és que Warhol va entrar al mercat artístic des del principi i Leiter no.

Oblit llarg i rescat tardà

Dues presentacions esplèndides de l’obra de Leiter han coincidit aquest any a Barcelona: l’exposició Saul Leiter. In Search of Beauty, a Foto Colectania fins el 21 d’octubre del 2018, i la publicació per RM del llibre All about Saul Leiter. A partir d’elles seria possible plantejar moltes reflexions. En aquest text n’esbossaré algunes.

En primer lloc sorgeix la qüestió del llarg oblit inversemblant -uns quatre decennis- i del rescat tardà. La principal agent responsable d’aquest rescat va ser Margit Erb, qui durant anys va ajudar al molt desordenat Leiter a organitzar la seva extensa obra fotogràfica i li va buscar un excel·lent editor: Steidl. I un altre agent rescatador ha estat Roger Szmulewicz, comissari de l’exposició de Foto Colectania. És cert que Leiter sempre va concedir prioritat a la creació i va descurar la difusió de la seva obra.

Saul Leiter, Red Umbrella, c. 1955. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

No obstant això, sobre oblits i rescats en fotografia hi hauria molt a dir. De moment, em limitaré a recordar que una veritable “Història de la Fotografia” està encara per fer. Senyores i senyors historiadors anglosaxons i francesos: Una mica d’humilitat a l’hora de fixar un cànon egocèntric i tancat! … Si durant decennis Leiter ha estat menyspreat, si això li ha passat a algú que vivia a la capital mundial de l’art (Nova York des de la segona meitat del segle XX fins a principis del segle XXI) i que en els anys 50 i 60 havia exposat al MoMA i publicat a Harper ‘s Bazaar i a Life, quins oblits i menysteniments injustos no estaran patint des de fa anys i ara mateix alguns fotògrafs esplèndids de països sense mercat ni institucions a l’altura, com són Catalunya, Finlàndia o el Perú, que amb prou feines apareixen a les seves molt influents Històries?.

Blanc i negre vs. color

Entre 1948 i mitjans dels anys 60 Leiter “feia diapositives” (en color). Les mateixes Kodachrome que milers de fotògrafs aficionats. Als anys 60 del segle XX se suposava que l’art fotogràfic era en blanc i negre i només en blanc i negre. El prejudici consolidat pels exquisits del gremi afirmava llavors això, i les fotos en color solien ser considerades com cromos i records familiars. Aquells que celebrava una cançó de Paul Simon.

Personalment, penso que el color no ha pogut ser un element expressiu plenament ajustable fins a l’aparició de la fotografia digital. No obstant això, coincideixo amb Leiter i crec que les possibilitats del color fotogràfic eren i són esplèndides. Considero, fins i tot, que pot ser molt més difícil -i per això és un repte més interessant- fer bona fotografia en color que en blanc i negre. El gran equívoc s’ha produït perquè molts fotògrafs no van saber estar a l’alçada de la seva obra en blanc i negre quan van emprar el color. Ho van fer sense la consciència expressiva que sí que havien desplegat en la seva obra anterior.

Saul Leiter, Scarf, c. 1948. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

Les fotografies en blanc i negre de Leiter de vegades s’assemblen a aquest més enllà del gènere “street photography” -un gènere específicament fotogràfic- que representa la seva millor fotografia en color. I altres vegades procuren anar més enllà d’altres gèneres: retrat, nu femení, fotografia de moda. Però la major part de les seves obres més excel·lents i personals són en color, doncs només el color li permet aconseguir la millor síntesi de composició pictòrica i expressió fotogràfica.

Saul Leiter, Harlem, 1960. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

La fotografia en color de Saul Leiter em fa pensar en unes declaracions del director de cinema danès Carl Th. Dreyer, qui va filmar tota la seva obra en blanc i negre, però va declarar en una entrevista que tenia molt clar que, si un dia podia fer una pel·lícula en color, seria ell i no la casualitat qui escollís i dosifiqués els colors. Leiter va ser potser el primer fotògraf que va saber emprar amb plena consciència i amb amplitud i profunditat les possibilitats expressives del color fotogràfic. Escollint els colors com un pintor, o com escull els timbres un compositor musical. Per cert: penso que la fotografia té una profunda i poc estudiada relació amb la música.

Composició fotogràfica vs. fotografia pictorialista

Crec que la fotografia de Saul Leiter -que també era pintor i amic de pintors expressionistes i abstractes- representa un cert ideal fotogràfic que està lliure dels dos principals vicis d’aquest mitjà d’expressió i comunicació. Ni es limita al mer document fotogràfic objectiu (a l’abast d’un robot), ni tampoc cau en la pretensió acomplexada i cursi d’imitar d’altres arts considerades més nobles i admirables, com la pintura. L’error de la fotografia pictorialista va ser limitar-se a imitar la pintura amb maneres esteticistes superficials. La impressionista primer, i més tard altres estils o maneres, incloses les de l’art conceptual. Leiter, en canvi, va aconseguir compondre i realitzar imatges equiparables a la millor pintura, però expressant-se per mitjans específicament fotogràfics: enfocament, desenfocament, profunditat de camp, densitat del color, exposició major o menor, textura granulada de la pel·lícula, etcètera.

Misteri en girant la cantonada (o la imatge com a fragment)

Saul Leiter va realitzar la major i millor part de la seva obra sense necessitat de sortir de la seva ciutat, Nova York. Per prendre les seves fotos de carrer amb prou feines es va moure més enllà de quatre illes del seu barri, l’East Village, amb excepcions com alguna excursió a Harlem. Leiter creia que “als llocs coneguts succeeixen coses misterioses” i que “no sempre cal viatjar fins a l’altre extrem del món”. L’atenció i la mirada de Leiter sabia trobar i sentir el misteri en el seu entorn quotidià, en girant la cantonada, o rere un vidre entelat o amb reflexos, en imatges que revelaven una distorsió en la transparència i recordaven que l’acte de mirar té lloc a través d’elements que filtren la percepció: el vidre o la tela d’un tendal igual que l’ull i la parpella i que la lent i l’obturador de la càmera fotogràfica.

Saul Leiter, Red Curtain, 1956. ©Saul Leiter Foundation, courtesy Gallery Fifty One

Sovint aconseguia expressar aquest desplaçament metarealista cap a la visió incerta, suggestiva o misteriosa mitjançant una especial fragmentació de la imatge, tot component subenquadraments interiors a l’enquadrament o fins i tot representant només mitjos rostres o només siluetes d’algunes persones, tan anònimes com els memorables vianants que dibuixava Guillem Cifré.

Aquesta manera fragmentària de veure i de representar es pot considerar com un equivalent espacial del que realitza usualment la fotografia en fragmentar el temps, representant només un instant del seu fluir. L’equivalent temporal dels fragments de llocs i de figures que fotografiava Leiter seria el besllum d’un instant fugaç.

El significat i el sentit de l’obra de Leiter, i sobretot de les seves fotografies de carrer realitzades entre 1948 i 1960, que parteixen de la vida immediata i la transcendeixen, es podria considerar com una rara síntesi que sap combinar i fusionar visions suposadament molt diferents de la realitat, però que en realitat són complementàries. La seva obra és alhora realista i abstracta, expressionista i pop, metarealista i, finalment, profundament barroca en la seva manera de recordar-nos que només podem conèixer la realitat per indicis i fragments. Aquells que Leiter va saber descobrir, captar i representar en la seva obra d’una manera radicalment fotogràfica.