Porto un cabreig de tres collons de mico i espero que es noti en el to amb què escric aquest text.

Començaré per relatar dos esdeveniments paral·lels que van tenir lloc a Barcelona no fa gaire. 1 / Quan el MoMA de Nova York va organitzar la gran exposició de Torres García (Torres García: The Arcadian Modern) el MNAC va ser requerit com prestatari d’obra, cosa a la qual es va avenir. Després de Nova York l’exposició va viatjar a Madrid i a Màlaga. A Barcelona, no. No va venir perquè el Museu Nacional d’Art de Catalunya, nau capitana de la museística artística catalana, a l’inrevés que Madrid i Màlaga, no tenia pressupost per pagar el cost de portar-la. Reflexionin sobre aquest detall.

Sarah Lou, Erotic Museum. CC BY 2.0.

2 / Més o menys per les mateixes dates el regidor pel PSC a l’Ajuntament de Barcelona, Jaume Collboni, anunciava en premsa = bombo i platerets, en la més pura nissaga socialdemòcrata peninsular, la transformació d’un dels pavellons de la Fira del ’29 en una mega sala d’exposicions “internacionals” (quan sento la paraula “internacional” el cos em demana la tinença il·lícita d’armes) sense dir ni una paraula sobre el que costaria fer-ho, mantenir-ho i programar-ho i, per a més ofensa, deixat anar el globus d’aire calent amb l’edifici de MNAC, un museu nacional al qual li falta amb urgència diners, espai, de tot, servint com a teló de fons. I Collboni sense despentinar-se. Jo em pregunto si a això cal dir-ne casualitat, desvergonyiment o simplement ganes de fotre a tots els que ens importa de veritat l’art i la cultura. Vostès han sentit parlar de l’assumpte després de l’anunci? No, oi? Durant el franquisme estalviàvem per anar a Paris o a Londres en auto stop de tant en tant per assabentar-nos d’en què consistia viure en el món, en lloc d’en el seu cul. Ara podem anar a Màlaga.

Tinc males notícies. Barcelona i, per tant, Catalunya, s’està enfonsant a marxes forçades en el llimbs cultural més desastrós, amb el perill que l’única cosa que finalment tingui a oferir sigui tot allò que tenen les ciutats irrellevants de postal, és a dir, un passat més o menys notable acompanyat d’un present incapaç de competir amb els grans. Sento haver de dir això, però quan parlo de grans ni tan sols estic pensant en Londres o NY, sinó en Madrid que ens pega una revolcada i mitja amb una mà lligada a l’esquena. Com és possible que haguem arribat a una situació així amb lo macos que som? L’estafa de la crisi? ¿Les retallades salvatges d’Artur Mas? La pèrfida Castella? Em temo que hi ha d’haver alguna cosa més i la culpa no és de Madrid. Potser, entre moltes altres coses, calgui tenir en compte el menyspreu que l’alcaldessa Ada Colau té per la cultura per a pijos que es genera des de l’àmbit de l’art contemporani l’exponent més visible del qual és el MACBA, per exemple. És igual, comencem a ser adults. Que la professora ens tingui mania no és excusa per no arribar a premi Nobel si un no se sap barallar.

Al meu entendre es tracta d’un cúmul de diversos factors. Un és la incompetència pura i plana, i no em refereixo únicament a la ignorància i falta d’imaginació de la classe política d’aquest país; des del “sector” també hi ha hagut i hi ha mancances clamoroses, però el comú denominador letal és la manca crònica de valentia i ambició que pateix aquest país des de fa ja molt, molt de temps. També la falta d’humilitat per part dels que manen de preguntar als que en saben. I per exemple paradigmàtic, a part de la maledicció de Tutankamon, una vegada més el MACBA, el museu que no té qui l’estimi. Mireu, hi ha una llei no escrita que diu que quan es fa alguna cosa per raons que no són les que haurien de ser, el projecte neix amb una malaltia endèmica de difícil cura. I això és precisament el que va passar amb el MACBA des del primer dia. La decisió de crear-lo no va sorgir de la necessitat urgent, sincera i informada que hagués hagut d’estar en l’origen de projecte (haver d’explicar el que és obvi és una de les coses més difícils que existeixen). A part de colonitzar el Raval no hi havia una idea clara de crear com a prioritat un pol d’excel·lència que mirés de tu a tu al millor del gremi. Res. Es parlava sense parar i en abstracte del “model museogràfic” mentre l’arquitecte feia el que li donava la gana com si això fos el codi criptogràfic que obria la cova d’Alí Baba, com si hi hagués la necessitat peremptòria d’inventar-el que ja portava existint sense massa problemes pel món des de feia gairebé un segle. És com el sexe, si saps de què va ho fas i punt, però si tens problemes parles molt, molt, molt, acaba sortint fatal i no et demanen que tornis. Després de tant model museogràfic i de tant nen mort, més dos directors simultanis que es trepitjaven el terreny, el MACBA es va inaugurar buit. Entoma model! Reinventem la roda i va sortir quadrada. I des de llavors la malaise perpètua. Els meus amics americans es queden estupefactes davant la tragicomèdia macbiana en una ciutat, segons ells, tan cool. És clar, els seus museus no estan qüestionant constantment en uns exercicis espirituals sense fi la seva raó de ser. Saben per a què serveixen, estan encantats de la vida fent el que fan, a vessar qualsevol dia de la setmana tot i cobrar, com el MoMA, 25 cuques per cap. La ciutat està orgullosa de tenir-los, com més millor, perquè cadascú faci el que cregui que ha de fer a la seva manera. Si hi ha problemes es resolen sense posar la institució a la picota. Saben que on hi ha museus hi ha producció de coneixement, preservació de patrimoni, cultiu de la història, memòria, rigor acadèmic i sobretot, sobretot, hi ha excel·lència, aquesta virtut inefable que fa que el món pagui la pena. És el planeta en el qual es pot caminar i mastegar xiclet al mateix temps i si les coses funcionen és perquè és el normal i no cal arreglar-les. Ningú perd el temps buscant-li els tres peus al puto gat.

A Catalunya ens veiem confrontats amb un renovat context d’escassetat post bellum.

Es pot afegir un altre aspecte que potser sigui el cop de gràcia històric i sociològic de tot aquest embolic. El respecte inqüestionable per la cultura i el convenciment que ella i feixisme eren antitètics es va forjar a Espanya durant el franquisme. La superioritat moral de les humanitats, les arts, la cultura en general estava fora de tot dubte i era pràcticament una declaració de principis democràtics defensar-la. És possible que no es tingués una idea massa precisa de com i de quina manera era així, però ningú s’atrevia a posar-ho en dubte sota pena de quedar molt malament. Estava en el manual d’instruccions de la democràcia i tot el que es va fer en infraestructures culturals durant la transició va estar informat per aquesta creença. Aquesta inèrcia es va mantenir durant el primer període socialista i amb això n’hi havia prou. Al PSOE li va semblar que havia de conrear el món de la cultura encara que només fos per donar-se llustre. Fins i tot pensar així implicava que es tenia la cultura com una cosa important. Fins que tots, dic tots, a Catalunya el mateix, es van adonar que era exactament igual. El xafaterrossisme polític podia deixar morir d’inanició el conyàs aquest de la cultura (ja s’havia perdut la vergonya) sense perdre un sol vot dels que compten i, a partir d’aquí va començar el desballestament de final de temporada amb les conseqüències que coneixem. Això és greu, però mentre es van fent coses i els museus i institucions fan la seva, sense que se’ls molesti massa es va passant, fins i tot bastant bé de vegades, almenys en el terreny de les exposicions de fust. Però quan el deteriorament del teixit institucional arriba a l’extrem que només hi ha diners per a pagar el llum i poc més, com està succeint avui a Catalunya, ens veiem confrontats amb un renovat context d’escassetat post bellum, no exagero, suavitzat amb una trista capa de maquillatge mal aplicat. Estic segur que hi haurà a qui la situació li sembli conjunturalment supèrbia perquè d’aquesta manera el contrast serà sublim amb el que ens espera quan Catalunya sigui independent. Mentrestant ja està bé que ens morim de fàstic i avorriment i Barcelona no passi de ser el moll d’atracada del creuerisme internacional, això sí, amb una política cultural enfocada als barris, per a la gent. Al·leluia!